Processos de dol (2)

M'ha vingut al cap (potser recordant-la d'algú que ara no recordo, no ho sé), una frase que ha fet que se m'anessin enfilant diferents idees: "Que el foc de les emocions no ens cremi els sentiments".

Els nens petits el primer cop que acosten un dit a una flama es cremen i queden escarmentats per a sempre. Però (de petits i de grans), sovint "el foc de les emocions" ens va cremant sense que tinguem l'esma de fer tot el possible per a apartar-ne la mà (els sentiments). De vegades, la realitat demostra que això que sembla que hauria de ser instintiu, de fet és molt difícil...

Veure algú a qui les emocions van cremant em neguiteja igual que veure un imaginari nen petit que cremant-se amb una flama no n'apartés la mà.

"Ai, Max Dadà, els deus ens ho han posat molt difícil, això de ser humans". Ho diu Hasari Pal, un dels personatges de La ciutat de l'alegria, del Dominique Lapierre... Sí, és ben veritat, de vegades "els deus" ens ho posen força difícil, ens enfronten a situacions molt complicades, doloroses, angoixants, i potser només ens donen unes poques eines desmanegades, rovellades, insuficients...

Al llarg de la vida he conegut alguna persona que patia molt i que, d'alguna manera, em transmetia la seva necessitat de ser acompanyada en el seu patiment. Però no sé acollir gaire aquestes demandes. No m'és fàcil posar-me en el lloc d'aquestes persones, en la seva situació; tinc la tendència a pensar que el que sovint necessiten aquestes persones, urgentment, no és ser acompanyades en el seu patiment sinó "acompanyada en l'esforç d'acabar activament amb el patiment".

Crec que no m'adono que moltes vegades potser és impossible, aquesta teòrica "solució ràpida". Perquè cadascú és com és, perquè potser "l'assortit d'eines que li han donat" a aquella persona no són les més adequades, ni suficients, perquè... ves a saber, som tan diferents, les persones...

A sobre, per a acabar-ho d'embolicar, de vegades ens enreden, ens donen eines tramposes, eines falses, i no ens n'adonem, i les fem servir com si fossin les adequades, i encara se'ns complica més la vida.

Tornant als processos de dol dels altres, no sé fins a quin punt els evito, els rebutjo. Sí que crec que els processos de dol poden ser alliberadors o esclavitzadors. I si a mi ja em costa una mica acompanyar un procés de dol alliberador (a causa de la meva impaciència, de la meva manera de ser expeditiva), un procés de dol esclavitzador (o un procés de dol que deixa de ser "procés" a causa de la seva falta d'evolució, a causa de la seva immobilitat), em converteix en un estrany incapaç d'acollir la persona que està patint una situació d'aquest tipus.

A sobre, per a acabar-ho d'embolicar, sovint no tinc clar ni que aquesta incapacitat meva sigui un defecte, de vegades em sembla que seria un defecte encara més gran no tenir aquesta actitud de revolta... Perquè és molt perillós, que una persona, en lloc de viure "un procés de dol", visqui "un estat de dol"... Això és devastador, per a la persona que el viu, que el pateix, i per aquells que l'envolten, que de forma inevitable, de rebot, també el viuen i el pateixen.

Tot és molt complicat.