Processos de dol

Fa unes setmanes es va morir una noia a la que estimava molt una amiga meva. La meva amiga és una persona molt patidora, i de moment no ho ha assimilat gens. No ho pot assimilar, no ho pot entendre ("per què precisament ella?"), està anorreada, desfeta, bloquejada. Tota la seva lucidesa, que hauria estat capaç d'aplicar si la persona que hagués tingut aquesta pèrdua hagués estat una altra i ella l'hagués hagut d'acompanyar i de consolar (d'això en sap molt, té una capacitat d'empatia molt gran, en casos així té una sensibilitat i un tacte molt especials), ara no li serveix de res. És normal, perquè una cosa és viure la pèrdua d'una persona estimada i una altra del tot diferent acompanyar algú que pateix una pèrdua així.

Jo m'assemblo poc a ella. En aquest tema, em sembla que sóc gairebé al revés, per partida doble: ni sóc habilidós acompanyant processos de dol ni m'afecta tant (crec) la mort de les persones que estimo. El resultat és que ara, a ella, no la sé acompanyar. No la sé ajudar.

Les situacions de naufragi emocional, de patiments, fins i tot quan algú les viu com un procés necessari, terapèutic, tot i procurar respectar-les, em costa compartir-les, assimilar-les. Sóc impacient, suposo que inconscientment penso que si és un procés, més val enllestir-lo el més aviat possible. Em neguiteja la lentitud que de vegades s'apodera d'aquests processos. Crec que em falta empatia cap a la persona que els viu i la seva dolorosa circumstància. Tinc una tendència suposo que massa forta a intentar ser el més expeditiu possible; no m'agrada acompanyar patiments, el que m'agrada és fer tot el possible per a ventilar-los. Els meus i els dels altres, els de qui sigui. Si puc.

Un altre problema que agreuja la meva deficient empatia en aquests casos és el que deia més amunt, la meva manera de viure això de la mort. Em passa que quan arriba, de sobtada o avisant de lluny, encalçant gent propera o no, ni em desconcerta ni em preocupa massa. És com si sempre hagués sabut que havia estat allí, esperant. Hi visc "tan a la vora", d'aquesta possibilitat, d'aquesta realitat (no sé si això és defecte, virtut o només "característica"), que si em comparo amb la majoria de la gent que m'envolta em sento com un extraterrestre.