El pilot automàtic

Si algun moment desconnecto el pilot automàtic de les rutines de la vida quotidiana, llavors m'adono que no entenc res de res. Els pocs i petits moments de lucidesa que de tant en tant tinc (o em tenen), buscats o apareguts per casualitat, sovint em deixen en aquesta platja estranya de desconcert existencial, com un observador badant al llindar d'aquest món en el que visc, del que no entenc com funciona, del que tampoc entenc com funciono.

Visc submergit en un miratge de coherència i de sentit de la vida (de la meva, i de les vides de la gent que m'envolta), tot aparentment consistent, coherent, però tan agafat amb pinces que quan una petita bufada de clarividència em sacseja lleument tot s'esfondra. Del tot.

Tanmateix, alhora és un dolç i interessant esfondrament, perquè també puc assaborir aquests moments, plens no només de desconcert, sinó també d'un deliciós encant. I encantat i alhora atent digerir-ne la seva part més saludable i educativa. La part més nutritiva d'aquesta curiosa experiència, d'aquesta mena d'estat alterat contemplatiu de la consciència (si així se'n pot dir): si tot és tan inestable i boirós, a què ve el captenir-se amb tanta sobergueria, més que més quan els afers del moment afecten també d'altra gent?

I així, el record d'aquests instants és una mena de fre saludable quan, passat el parèntesi reflexiu i contemplatiu, de nou embalat, a tota vela i automatitzat per la vida, sorgeix la temptació d'estar massa segur del que sigui i, el que encara és pitjor, d'actuar amb aquesta absoluta seguretat de la gent que no dubta.