Assetjament escolar

A "La ràbia" (Ara Llibres, 2016) la Lolita Bosch explica la seva experiència com a víctima d'assetjament escolar. Parla d'ella mateixa, del molt malament que s'ho va passar (que li van fer passar), dels 14 als 17 anys a l'escola. Parla també dels nois i noies que actualment són víctimes d'assetjament escolar, i en recull uns quants testimonis. També recull algun testimoni d'assetjadors, com aquest:

"De cinquè a vuitè me'n vaig riure amb sarcasme, d'ella, li vaig posar un malnom que es va escampar per tota l'escola i diria que les hi vaig fer passar molt magres."

La Lolita Bosch va néixer el 1970. Jo el 1954, i entre el 1967 i 1968 també vaig patir assetjament escolar. Val a dir que en un grau menor que ella i amb uns efectes també menors.

Al meu curs hi havia un company (si és que se'n pot dir així) que em feia la vida bastant difícil. Me la feia ell, i dos companys més, sobretot dos, li reien les gràcies i li reforçaven el seu rol d'abusador. De vegades m'enduia algun clatellot, però sobretot rebia menyspreus verbals, reiterats. La mortificació que més em dolia era el diminutiu que em va posar i que, com en el cas de la cita anterior recollida per la Lolita Bosch, també es va estendre per tota l'escola.

Em molestava que el SC, el meu abusador, em digués aquell diminutiu, amb aquelles ganes de fer mal i aquell to de veu feridor, i em molestava també sentir-lo repetit per tothom, encara que no fos amb mala intenció.

Més que un record terrible, en tinc un record desagradable. No em puc comparar amb la Lolita Bosch, perquè el grau de sofriment d'ella i el meu van ser molt diferents. En el meu cas el trauma i el sofriment van ser molt més lleus. D'altra banda, el meu problema es va acabar, o reduir moltíssim, quan jo vaig suspendre un munt d'assignatures i vaig haver de repetir curs (quan tenia catorze anys), ja que a partir de llavors el contacte amb el SC va passar de ser diari i constant a molt esporàdic.

Dic que aquella situació amb el SC no la vaig viure amb el dramatisme i intensitat amb què l'explica la Lolita Bosch (quan parla del seu cas o dels casos de les persones joves amb qui ella ha parlat), però també és cert que si durant aquells anys d'assetjament un dia m'haguessin dit que no hauria de veure mai més el SC i els seus dos sequaços, segur que hauria sentit un immens alleujament.

De tota manera, si ara penso en aquells anys, més que pensar en el SC, en qui penso és en el Carles. Durant aquells anys el Carles anava al mateix curs que el SC i jo. Ell, el Carles, també va tenir el seu maltractador, no el SC, sinó un altre, el JBA. Diferents vegades vaig ser testimoni de com el JBA menyspreava el Carles, o de com en alguna ocasió l'empenyia, li feia la traveta i el feia caure... i de com el Carles el mirava amb cara d'incomprensió o de por. I no vaig dir mai res.

En aquests casos jo intentava quedar al marge, no existir. Jo tenia una mica d'amistat amb el JBA, o potser hauria de dir, més exactament, que tenia "ganes de tenir-hi amistat"... I callava, més que per por, per interès. I si ara penso en el passat, aquell silenci meu per a mi és un motiu molt més gran de reflexió que la manera com em va tractar a mi el SC. (1)

"No li vaig pegar mai, però ho vaig permetre. No vaig dir o fer mai res per a aïllar-lo, però vaig consentir el seu aïllament. No vaig sortir mai en defensa seva. No vaig qüestionar mai aquesta situació. Cosa que fa pensar en les vegades que encara ara devem seguir-ho fent com a individus i societats."

Fa uns mesos Carlos Zanón deia això, també en primera persona (2). Cal tenir-ho present, la Lolita Bosch també ens ho recorda: en relació al problema de l'assetjament escolar, és tan important denunciar els abusadors com reflexionar sobre el paper que fan els espectadors passius. Perquè és aquesta passivitat la que permet que els abusos perdurin.

Volia parlar d'això. Ja ho he fet. Afegeixo només una última anècdota, més lleugera. Tot i ser un lamentable estudiant, quan vaig plegar del col.legi (amb unes quantes assignatures suspenses de l'últim curs, que ja no vaig aprovar mai) vaig iniciar uns altres estudis. Aquells estudis tampoc els vaig acabar, però en aquell ambient nou, a poc a poc vaig aprendre una altra vegada a fer amics. I se'm van anar eixamplant els horitzons. Entre tantes novetats, una noia que vaig conèixer allí de vegades en lloc de dir-me pel meu nom feia servir un diminutiu semblant al que m'havia adjudicat uns anys abans el SC. Però ella em mirava d'una manera tan afectuosa, m'ho deia amb una veu tan dolça, que m'encantava que m'ho digués (a ella, la Roser, mai li vaig explicar aquesta història del SC que he explicat avui).

--
(1) Una altra cosa que m'ha passat és que en alguna ocasió que he explicat aquesta història, l'assetjament que vaig patir per part del SC (no la part del Carles), algú l'ha volgut relativitzar, desdramatitzar, i això sempre m'ha desagradat, m'ha semblat lamentable. Perquè una cosa és que jo desdramatitzi la meva vida, i una altra és que aquesta desdramatització o relativització la faci una altra persona. Això segon em sembla lleig i fora de lloc.
(2) La Vanguardia, 09/05/2017. Traducció meva a partir de l'edició en castellà del diari.