Noms i privacitats

De vegades parlo d'algú fent servir el seu nom real. De vegades li canvio el nom. De vegades també canvio detalls del seu context, o tot el seu context. Per exemple, de vegades el que canvio és el sexe, parlo d'un home quan en realitat és una dona, o a l'inrevés. De vegades canvio altres coses...

L'acumulació de modificacions està en relació directa amb la necessitat de preservar, quan cal, la identitat d'algunes d'aquestes persones. Sobretot això és així quan són persones amb problemes mentals.

Crec que faig aquesta feina d'ocultació bastant bé (quan és necessari que la faci, no sempre). Sobretot crec que la faig bé en els casos més delicats, en aquells que em sembla del tot imprescindible que el mateix protagonista no es pugui arribar a reconèixer, en el cas eventual (i en general improbable) que arribés a llegir el que en dic. Ni que ell es reconegués ni que el reconegués algú que ho llegís i que el conegués a ell.

Dic que crec que faig bé aquesta feina perquè fa molts anys que la faig. De fet, una prova del que dic és que de vegades, rellegint alguna d'aquestes notes especialment "emmascarada", escrita fa temps, fa potser uns anys, d'entrada ni jo mateix tinc present de qui estic parlant. De vegades haig de fer un esforç per tal d'acabar recordant que la història aquella en realitat és la història d'en tal o la tal.

D'altra banda, en ocasions a alguna d'aquestes persones de las quals vull ocultar-ne la identitat primer li adjudico un nom, i si més endavant en torno a parlar potser n'hi adjudico un altre (perquè em despisto o de manera intencionada). I per tant, l'eventual reconstrucció, per part d'una tercera persona, d'alguna biografia determinada, és encara més difícil.

És clar, hi ha una altra manera encara més segura de no posar en perill cap identitat ni intimitat, i és callar, no explicar res. Però no ho faig. No ho faig perquè crec que hi ha moltes històries que penso que s'han d'explicar. Perquè el món real està ple d'històries complicades, de les quals sovint no ens n'adonem, ja sigui perquè vivim despistats o perquè volem viure despistats.

Sobretot, quan són històries que tenim a la vora, potser molt a la vora, tant, "que assumir que les estem veient" ens complicaria molt seguir vivint com si no existissin.