El secret de l'Albert

L'Albert té un secret, i és que de vegades té al.lucionacions i deliris. Fa anys, molts, que li van diagnosticar una esquizofrènia, i des de llavors es medica. La medicació li va força bé, no li elimina del tot els símptomes psicòtics, però els hi redueix molt. El suficient perquè sigui capaç de mantenir-los ocults davant dels altres.

No en parla amb ningú. Treballa a un centre de dia de gent gran i és capaç de fer bé la seva feina. Té un horari reduït, però el seu lloc de treball no és de treball adaptat, sinó un lloc de treball normal. Al centre ningú sap que l'Albert té aquests problemes.

L'Albert guarda gelosament el seu secret, i alhora necessita parlar-ne, perquè sense compartir amb ningú aquest tipus de càrregues la vida es molt feixuga. Per sort, en pot parlar amb el seu psiquiatre, el qual alhora li fa de psicòleg. I també per sort (ja que les visites amb el psiquiatre són espaiades), ha trobat una altra manera de poder-ne parlar sense que alhora vegi perillar la seva intimitat.

Ha descobert que pot parlar del que li passa amb alguns dels avis que té al seu càrrec al centre de dia. En pot parlar perquè tot el que els hi explica poc després ho obliden. Els pot dir el que sigui, allò que més por li faria que la gent del seu voltant conegués, amb la seguretat que al cap de ben poc, de vegades al cap d'uns segons, ho hauran oblidat. De manera que se sent escoltat, i alhora no se sent en perill. Amb la mateixa seguretat que si parlés davant del mirall (de vegades també ho fa, a casa), però parlant "a algú", parlant amb persones que senten el que diu, algunes de les quals potser també entenen alguna cosa... temporalment, i després no els en queda cap rastre. I per tant l'Albert no es neguiteja.

De tant en tant parlo amb l'Albert. Normalment no parlem d'aquests temes, només surten algun cop, en petites dosis, molt de tant en tant. En aquests casos només escolto, no pregunto mai. El que sí li dic sempre és que l'admiro molt, per la seva valentia i el seu coratge, per la seva capacitat de gestionar la seva difícil vida. Li dic que ell per a mi és un heroi.

Suposo que és per això, perquè l'escolto, perquè no el judico, perquè no li pregunto res, perquè l'admiro i sap que l'admiració és sincera, que de vegades m'explica alguna cosa d'aquestes. Només alguna.

I és clar, perquè sap que no en parlo amb ningú. Ara tampoc ho faig, perquè per tal de ser fidel a la confiança que ell em té, l'Albert de fet no és l'Albert, ni la història no és ben bé aquesta: hi ha prou elements perquè ningú sigui capaç de reconèixer-lo a ell, a partir d'aquest escrit. El més probable és que ni tan sols ell s'hi reconegués.

Tot és veritat i tot és diferent, però el que sí és cert és aquesta invenció genial seva de parlar dels seus problemes amb persones que, al cap de poc, o ja d'entrada, no recorden res.