La destrucció de la memòria

Fernando Báez, a "Nueva historia universal de la destrucción de libros" (Destino, 2011), explica com, des de les primeres civilitzacions i fins ara, la destrucció de la memòria col.lectiva mitjançant la destrucció dels testimonis escrits ha sigut una pràctica habitual de les diferents societats.

Explica, amb munts d'exemples, com allò que en una determinada societat no encaixa (dins de l'ortodòxia del moment), i que per tant molesta (o fins i tot "ofèn"), és fàcil que sigui eliminat (això, quan no és el cas que les destruccions són per deixadesa, falta de cura, un tema del qual també en parla i que també documenta de manera exhaustiva).

La seve principal tesi és aquesta:

"A lo largo de los siglos, hemos visto que cuando un grupo o nación intenta someter a otro grupo o nación, lo primero que intenta es borrar las huellas de su memoria para reconfigurar su identidad." 31 (*)

I sobre "els agents destructors" diu:

"El destructor de libros es dogmático, porque se aferra a una concepción del mundo uniforme, irrefutable, un absoluto de naturaleza autárquica, autofundante, autosuficiente, infinita, atemporal, simple y expresada como pura actualidad no corruptible." 34

El llibre, de més de 400 pàgines de lletra menuda, va resseguint moments històrics i països (tant dictatorials com democràtics), posant exemples de la fúria destructora contra els llibres i les biblioteques amb continguts indesitjables segons els destructors. Per exemple:

"La noche del 31 de mayo de 1981, un grupo de fanáticos (...) en Sri Lanka, prendió fuego a la Biblioteca Jaffna (...) con 97.000 libros y manuscritos de la cultura Tamil." 352

O geogràficament molt més a la vora:

"Vale la pena señalar que antes del inicio de la guerra, en el período de la República, ya se destruían libros. Entre el 10 y el 11 de mayo de 1931, fueron quemadas las bibliotecas y los archivos de los conventos." 260

Un altre llibre que fullejo aquests dies és "Letricidio español. Censura y novela durante el franquismo", de Fernando Larraz (Ediciones Trea, 2014). Diu l'autor:

"Exilio y censura son pues los principales instrumentos de los que el régimen de Franco se valió para dejar su impronta en la historia literaria." 14

I més endavant:

"Fascistas (falangistas) y conservadores (monárquicos, católicos, carlistas) (…) coincidían en preconizar la vuelta a un estado premoderno (…) Ambos grupos se complementaron en esta determinación y sus respectivas particularidades ideológicas dieron forma a las dos direcciones de la censura española: los falangistas garantizaron el monismo político (…) El carácter clerical de la censura franquista, por otra parte, previno contra las reprobaciones a la institución eclesial y sus ministros pero sobre todo contribuyó a salvaguardar un puritanismo moral observado a rajatabla." 47

L'interès del llibre de Fernando Báez "rau" en la seva visió mundial (i durant mil.lenis), gràcies a la qual és més difícil caure en la temptació de pensar "que els destructors són els altres" (cosa que ens pot passar llegint llibres com el de Fernando Larraz, d'altra banda imprescindibles). Doncs no, la fúria destructora, repressora o censora pot amarar qualsevol ideologia, perquè en cada cas els seus ideòlegs poden trobar "els motius legítims" per a les seves destruccions i prohibicions.

En resum (o des d'un altre punt de vista), que entre els censors i els destructors (unes paraules o funcions que d'altra banda sovint són polivalents i sinònimes), la informació que ens queda de qualsevol societat del passat "és la que queda"; de vegades nul.la, i en general poc o molt distorsionada. Igual que els testimonis que nosaltres deixarem del present.

Per acabar: quan fullejo aquests dos llibres, de tot el que llegeixo el que més em fa pensar (i m'agrada recordar) és el que Fernando Báez diu que li deia sovint el seu pare:

"Uno nunca debe olvidar que ha olvidado." 18

--
(*) Els números que hi ha al final de les cites corresponen a les pàgines dels respectius llibres.