17 de març 2019

L'Aurora, la Joana i la pluja

"Vam estar molta estona resant juntes a l'església. Després vam sortir al carrer. Plovia molt, queia un veritable diluvi, i no teníem ni paraigües ni impermeables. Vam anar cap a casa meva, i quan vam entrar a casa estàvem les dues completament seques, no ens havíem mullat el més mínim."

M'ho explica l'Aurora, i quan acaba l'explicació, dient que ella i la Joana estaven completament seques després de la caminada sota la pluja, em mira fixament. I jo la miro amb afecte, sense cap mena d'ironia.

Ella sap que jo no sóc creient, però està tan convençuda de les seves vivències i records que suposo que pensa que malgrat la meva falta de fe puc creure el que m'ha explicat. Per això em mira com em mira.

No em costa gens no fer comentaris. Estimo l'Aurora, i per descomptat sé que no em diu cap mentida. L'explicació de l'escena de la pluja "és veritat". Encara que, òbviament, jo pensi que no va ser real (perquè no crec en els miracles, ni en els déus que en fan, ni en res de tot això).

De fet, quan l'Aurora m'ho explica el que aconsegueix, sobretot, és entendrir-me i alhora atrapar la meva atenció. Perquè és un tema que m'apassiona, aquest de les trampes que ens fa el cap; la manera com de vegades elaborem els relats, com construïm les memòries, com en retallem parts i hi afegim les que ens convenen, etc.

Constatar aquestes fragilitats de la ment, tenir-les presents (dels altres, nostres, de tots), sens dubte afavoreix l'empatia i la calidesa en les relacions. O si més no en el meu cas té aquests efectes.

Però amb ella, amb l'Aurora, no em passa pel cap parlar dels paranys de la memòria i dels records. Perquè parlar-ne amb ella sé que no tindria cap sentit, ni cap utilitat. De fet, l'anècdota de la pluja només és un detall, secundari, del relat que em fa l'Aurora del dia que va conèixer la Joana:

"Em van dir si volia conèixer la Joana, si volia quedar un dia amb ella. Em van explicar que la Joana no tenia cap il.lusió, que pensava que el millor que li podria passar seria morir-se. La Joana llavors ja era una persona amb profunds sentiments religiosos, teníem aquest punt en comú. Vam quedar un dia a l'església, per resar. Durant aquella pregària conjunta es va produir un canvi en la Joana: a partir d'aquell dia li va marxar la seva tristesa, aquell desencís, aquell desinterès per la vida, aquelles ganes de morir-se. Li va marxar per sempre."

I realment va ser així. Per a la Joana, trobar l'Aurora va ser providencial. Llavors la Joana vivia amb els seus pares, i la relació familiar era complicada, freda i humiliant. Necessitava algú que la respectés, que l'estimés, i l'Aurora li va oferir aquest respecte i aquest afecte. A partir d'aleshores la vida de la Joana va ser més fàcil i càlida: gràcies a l'Aurora, la vida de la Joana "va començar a tenir sentit."