La destrucció de la memòria - 2

L'altre dia parlava de Fernando Báez i del seu llibre "Nueva historia universal de la destrucción de libros" (Destino, 2011). Mirem-ho ara des d'un altre punt de vista: la veritat és que si no destruíssim llibres acabaríem ofegats. Sota muntanyes de llibres, de tants com se n'han publicat i se'n segueixen publicant.

Per exemple, un cas obvi: ¿què hem de fer amb els munts d'enciclopèdies, tan útils durant dècades, i que ara fan nosa a totes les cases? Naturalment, cal conservar-ne algunes, com a "testimoni del passat", però totes és impossible.

I com amb les enciclopèdies, passa el mateix amb molts llibres dels quals se n'han fet edicions de milers d'exemplars (i que al cap de poc potser no interessen a ningú, o a gairebé a ningú).

Per això sempre m'ha semblat simpàtic (i de vegades he imitat) el costum de Pepe Carvalho, el detectiu de Vázquez Montalbán, de cremar llibres.

Hi torno: si no volem que els llibres ens ofeguin, n'hem d'eliminar. Una altra cosa és "quins" hem d'eliminar, perquè òbviament no és el mateix eliminar una primera edició d'algun llibre de, posem per cas, Cervantes o Llull (o els Manuscrits de la Mar Morta), que exemplars d'una novel.la de la qual se n'ha fet una gran tirada (o unes quantes Enciclopèdies Catalanes).

Pel que fa a la qualitat (dels llibres conservats o liquidats) penso que també s'haurien de fomentar les biblioteques especialitzades en llibres de continguts "dolents", perquè com a fons de documentació també són importants, fins i tot imprescindibles. De fet, jo mateix tinc una petita biblioteca d'aquest tipus, amb llibres dedicats més o menys a la salut mental. I si no fos perquè sóc molt mandrós i alhora tinc altres interessos, sens dubte els llibres d'aquesta petita biblioteca serien molts més.

Aquests llibres els considero valuosos. Per a mi ho són. Però alhora sé que el dia que em mori qui vingui al meu darrere segurament els llençarà tots. Al contenidor. I si els volgués donar en vida, no tinc ni idea de a qui li podria interessar aquesta peculiar recopilació de "llibres dolents sobre salut mental" (dolents des del meu subjectiu punt de vista, és clar).

Després, sobre aquest mateix tema, hi ha els llibres que he anat acumulant sota el criteri de "bons" (també des del meu subjectiu punt de vista): per a mi són tresors, tot i que també sé que (quan jo ja no hi sigui), acabaran igualment (gairebé segur) a qualsevol contenidor (amb una mica de sort, al de paper).

Llibres bons, llibres dolents... i llibres "indiferents", banals, que ni tan sols arriben a dolents. També cal conservar-ne mostres? El cas és que cada vegada hi ha més gent que escriu (fins i tot jo m'hi entretinc), i l'acumulació de banalitats i la multiplicació de papers impresos amb banalitats està arribant a volums insostenibles. Què n'hem de fer?

En resum, que és impossible conservar-ho tot, i per tant cal establir criteris respecte què s'ha de conservar i què no. I aquí ve l'embolic: és difícil, de fet impossible, arribar a un acord general sobre aquest tema. No és possible, de manera que tal com ja deia l'altre dia (quan vaig comentar el llibre de Fernando Báez), cal assumir que al final, com a testimoni del passat, "quedarà el que quedarà".

Cosa que tampoc és greu, perquè "al final del final no quedarà res de res" (de tant en tant va bé recordar-ho, ajuda a no neguitejar-se).