Uns dies després de Reis agafo el tren per anar a veure un pessebre. Són més de cent quilòmetres. No seria creïble (en el meu cas, anar tan lluny per veure un pessebre) si no fos perquè, en realitat, més que el pessebre vaig a veure el pessebrista. El pessebrista i, sobretot, la seva mare.
Molt de tant en tant els vaig a veure. Mare i fill són com la nit i el dia. Ell, pessimista, queixós, apagat. Ella, alegre, riallera, optimista. La mare ara ja s'acosta als cent anys, però conserva un cap del tot lúcid i té molt bona memòria. És molt xerraire, i de vegades aprofito per preguntar-li coses de quan era una nena, durant els anys de la guerra.
Ja no té la vista que tenia, caminar camina insegura, però aquestes limitacions no han fet que minvés gens ni mica la seva actitud positiva. M'agrada escoltar-la, perquè a més d'aquesta forma de ser positiva, també és molt espavilada. I a sobre té una capacitat de comprensió sobre les coses que passen molt més gran que la del seu fill.
És com si ella fos una filla jove i vital i el fill un pare ancià, sempre cansat, desenganyat, rígid i queixós. És molt curiós, el contrast. De vegades, penso que ella no es vol morir, sobretot, perquè el fill no es quedi sol, amb la seva tristesa i pessimisme. El fill és una mica més jove que jo.
Quan era una noia li agradava molt ballar, però com que a l'home amb qui es va casar ballar no li agradava gens, fins i tot no ho veia massa correcte, al casar-se es van acabar tots els balls. Recorda que, llavors, quan es va casar, ella depenia completament del marit; no podia fer gairebé res sense el seu permís, però com que diu que llavors allò era el normal, ella ho va assumir, ho va viure amb normalitat, que no s'hi capficava.
Al seu marit, a més de no agradar-li ballar, tampoc li agradava riure, era un home sempre seriós, molt sever, molt quadriculat de cap. També molt religiós (ella també ho és, però d'una manera diferent). Era un home tan seriós que, de vegades, no sabies si era seriositat, allò seu, o si era que estava enfadat. Imposava molt. Va morir fa molts anys. Havia tingut algun infart i, al final, un el va enterrar. Recordo aquell home, tan seriós i eixut, i sovint he pensat que podria ser que hagués mort a causa de tanta seriositat.
Això no li ho he dit mai, a ella, però si li he dit que, segurament, en la seva vida, la d'ella, hi ha alguna relació entre el seu caràcter, la seva actitud, les seves rialles, i el fet que hagi arribat a la seva edat. Que hi hagi arribat com hi ha arribat, tan bé. I ella riu, i diu que potser sí...
És clar, potser no té res a veure, potser només són casualitats: d'una banda, la mort del marit i la seva manera de ser, i d'una altra banda, la llarga vida d'ella, sempre contenta i positiva. Potser és només una casualitat, però alhora sembla que, si més no en general, al marge dels casos concrets, tindria sentit que, una vida alegre i positiva, fos més saludable. Físicament i mentalment.
Aquesta vegada, de manera inesperada, m'explica una cosa del tot nova. Em diu que, després de l'últim cop que hi vaig anar, va passar per una mala etapa, fosca, amb un estat d'ànim que no havia tingut mai abans. No tenia ganes de fer res, pensava que la vida no tenia cap sentit. No diu la paraula, però descriu molt bé un estat depressiu.
Diu que, quan li va passar, no en va parlar amb ningú. Que li va durar uns mesos, que es va espantar molt, que s'ho va passar molt malament. Però que després, de la mateixa manera que havia arribat, va marxar. De mica en mica. Sense psicòlegs, sense metges ni medicaments.
Em sobta molt, em costa imaginar-la, "a ella", tan vital, tan optimista, passant per una depressió. Però alhora sé que no hi ha ningú que estigui absolutament fora del perill de patir-ne una. De vegades, una depressió arriba de manera del tot inesperada, com en el seu cas.
El món de les depressions de vegades és entenedor, o ho sembla. I altres vegades és un absolut i immens misteri.
