Segueixo amb el tema de fa uns dies (o "de sempre", recuperat de tant en tant de diferents maneres) sobre la correspondència guardada, i ara també, de manera més general, relacionant-lo amb qualsevol mena d'informació guardada. Una informació que, d'altra banda, des de fa bastants anys, en bona part ha anat passant del paper al format digital.
En relació amb aquesta "memòria externa" (totes les que no estan "a dins del cap"), de vegades també m'agrada pensar, preguntar-me, si podria viure sense cap d'aquestes memòries externalitzades. I aleshores penso que sí, perquè es pot viure de moltes maneres. De fet, al llarg de segles, la major part de la humanitat (tota, fins a la invenció de l'escriptura) ha viscut així: només amb la memòria "del cap", més la compartida amb la "d'altres caps". I sense problemes. I per descomptat, sense trobar a faltar aquestes noves memòries nostres, sense trobar-les a faltar perquè no pots trobar a faltar allò que no existeix (o que no saps que existeix).
Podria viure tal com he dit, sense aquestes memòries externes? Doncs crec que sí. I això que no m'oblido com sóc, qui sóc, amb la meva biografia, amb la meva vida de tantes lectures i escriptures, tan acostumat als papers escrits (i des de fa temps, als arxius digitals). Sí, em puc imaginar "baixant d'aquest tren" i vivint al marge d'aquest món que, ara, és tan i tan part de mi mateix. Aparentment imprescindible.
Fins i tot amb l'edat que tinc, m'ho puc imaginar. I sense dramatismes. Em puc imaginar "una altra vida" com la que dic. I imaginar-la bona. I és clar, dic imaginar perquè, d'altra banda, estic molt encaixonat, acostumat, al tipus de vida que faig ara (del qual, d'altra banda, en formen part diferents compromisos, aquest és un altre tema). És a dir, que aquestes "imaginacions" només poden tenir relació amb eventuals escenaris de remotíssima possibilitat de convertir-se en realitats.
Dit això, i després de subratllar un cop més "el detall" de l'edat, ¿per què em puc imaginar aquesta possibilitat, i alhora imaginar-la "sense cap inquietud especial"? Doncs, d'una banda, perquè quan era jove vaig conèixer gent que vivia gairebé del tot en aquesta "prehistòria", gent de vegades amb prou feines mínimament alfabetitzada, i alhora aïllada en llocs molt isolats, amb ben pocs contactes "amb la societat". No sé si eren feliços, perquè això no sé què vol dir (aquesta paraula em sembla que confon molt), però anaven fent, aparentment sense massa conflictes interns.
De fet, tot i el meu passat intensament urbà, llavors vaig canviar molt de vida i vaig viure durant uns anys una mica així, bastant "renaturalitzat". Aleshores, en la meva vida hi entrava poca informació, molt poca, a causa de la poca comunicació "amb persones". En general, durant aquells anys, parlava més amb alguns llibres que amb persones. Dic parlar amb els llibres perquè, malgrat el meu aïllament i solitud d'aquells anys, la lectura i l'escriptura no van deixar de ser importants en el meu dia a dia. Al marge d'eventuals pauses (de vegades més llargues, per un motiu o un altre), els papers no em quedaven mai massa lluny, ni mentalment ni físicament.
De vegades, enyoro aquella vida. La senzillesa d'aquells anys, la frugalitat, la despreocupació, la falta d'obligacions, aquell tenir tots els dies, totes les setmanes, per mirar com passaven els núvols (si n'hi havia), o per mirar com feinejaven les formigues, o per anar a recollir branques i branquillons per fer foc... Sense rellotge, sense calendari, sense ràdio, una ràdio que hauria hagut de ser de piles, perquè d'electricitat tampoc n'hi havia, i no la trobava a faltar. No hi havia tampoc aigua a casa, l'havia d'anar a buscar a una font, a uns tres-cents metres. No era cap incomoditat: "quan anava a buscar aigua anava a buscar aigua", i ja està. I així tot en general.
I alhora, també amb moltes estones per llegir. Ja ho he dit, la lectura no havia deixat de formar part de la meva vida. Per exemple, llavors, un dia una mica i un altre dia una altra mica, vaig anar llegint, saltant d'aquí cap allà, bona part dels deu volums del Diccionari Català-Valencià-Balear. Tot i viure amb molt pocs diners, em va agafar la cosa de comprar aquests deu volums. M'agradava anar llegint les definicions i explicacions.
Sí, de vegades enyoro aquella vida, en tants aspectes tan diferent de la d'ara. I gual de diferent de l'anterior, la de quan de petit i adolescent, vivia a casa dels pares... De vegades l'enyoro , aquell entremig "renaturalitzat". I alhora, sóc conscient que, ara, ja no seria capaç de viure d'aquella manera, perquè han passat molts i molts anys, i m'he envellit. I hi ha coses que només pots fer quan ets jove.
Vaja, que a banda d'aquest "principi de realitat" de l'edat, el cas és que, de vegades, enyoro aquella vida.
