Ser resolutiu, ser respectuós

Amb el JF aquests dos o tres últims anys hem passat per moltes etapes, des dels primers cops que ens vam veure i que ell no em deixava entrar a casa seva (a causa de la vergonya que li feia que veiés com vivia), fins el moment actual, instal.lat ell en un pis nou, supervisat per una treballadora social de l'ajuntament, amb el servei de teleassistència operatiu i amb una dona que de tant en tant li va a netejar el pis.

Entremig, una de les etapes va ser la d'intentar seleccionar, a la casa vella, el que es volia emportar al pis, ja que era obvi que tot no hi cabia. Davant del seu bloqueig, em vaig proposar ajudar-lo en la feina de selecció. Era molt el que hi havia per revisar, tot el contingut d'una casa de dos pisos, amb quatre habitacions per planta, plenes d'arxivadors, llibres, revistes, taules caramullades de papers, mobles, roba, quadres, etc. Era el resultat de més de quaranta anys de vida dedicada a diferents activitats, entre elles la de periodista.

Els dies que jo podia dedicar a aquesta feina eren limitats, perquè tenia altres ocupacions. De manera que vaig intentar optimitzar el temps i alleugerir el procés de selecció. I aquí van començar els problemes, perquè ell vivia a un ritme molt lent (a causa de l'edat, de la solitud, de l'apatia, del deteriorament físic...), i encara que ell fos el primer interessat en fer avançar la feina, li era impossible ser resolutiu. A cada punt s'encallava.

Anava a poc a poc, s'aturava, de tant en tant es quedava encantat... i jo em neguitejava. El cas, però, és que ell només podia anar d'aquella manera. Fins que me'n vaig adonar i, a més d'adonar-me'n ho vaig assumir, i llavors vaig desistir d'intentar ser resolutiu. Vaig alentir el ritme i les expectatives, i a partir de aleshores aquells dies dedicats a seleccionar van ser molt menys productius, però també molt més tranquils.

Durant aquell procés vaig cometre un altre error, més important que l'anterior, i que també vaig haver de corregir. Des del meu punt de vista bona part de les coses que hi havia a la casa eren inútils, sense cap valor, el destí natural de les quals era les escombraries. Dic que vaig cometre un error perquè amb la meva visió pràctica, amb les meves presses i la meva impaciència no m'adonava de tot del que suposava per a ell el que estàvem fent.

Per exemple, m'equivocava quan per intentar treure'l del seus dubtes sobre si conservar una cosa o no, de vegades li deia que "allò" no tenia cap valor, i per refermar-ho potser fins i tot li deia que només eren escombraries. Fins que em vaig adonar que no podia parlar així, a causa del malestar que la meva actitud li provocava.

Perquè li estava dient que eren escombraries coses que configuraven la seva pròpia identitat: aquella era la seva casa, tot el que hi havia a dins era part de la seva vida. I a sobre ara havia de triar a la força perquè tot no s'ho podia endur. I mentrestant jo li parlava d'una manera que per a ell sens dubte era despreciativa. El cas és que vaig canviar d'actitud. Vaig tenir més cura amb les paraules i, a partir de llavors, tot va ser (a banda de més lent i poc efectiu) més cordial i agradable.

Després va passar el que va passar. A causa de la lentitud en el procés de selecció quan va arribar el moment del trasllat tot es va fer de forma precipitada i bastant caòtica, ja que coses que hauria d'haver conservat no es van traslladar i coses que més hauria valgut que es quedessin a la casa antiga (i que els nous propietaris haguessin llençat a les escombraries) es van dur al pis.

El trasllat va ser un desastre. Però aquell desastre a mi no em serveix per justificar els meus errors anteriors. També penso que segurament era un d'aquests casos en què, hagués fet el que hagués fet, al final hauria sortit malament. De vegades les coses són així, i cal assumir-ho sense capficar-s'hi massa.

Perquè a més, si al final el que sigui ha d'acabar malament, segurament és millor com a mínim haver conservat mentrestant la tranquil.litat i el respecte.

--
(1) En una primera etapa vaig intentar trobar algú, persona o institució, a qui interessés la documentació que havia acumulat el JF al llarg dels anys, ja que sens dubte part d'aquella documentació era molt valuosa. Però entre el poc èxit que vaig tenir amb aquests intents i les poques facilitats que donava el mateix JF (a causa de les seves dificultats personals), al final vaig descartar aquesta opció. I vaig assumir que, en aquell moment, era el menys rellevant que documentació important acabés a les escombraries (no dono més detalls del tipus de documentació que era, no fos el cas que a sobre ara algú encara em critiqui).