El Robert de les cabres

Devia ser al voltant del 1915 que el Robert de les cabres va arribar al poble. "De les cabres" li deien perquè era cabrer: tenia un petit ramat, tan petit com petit era el tros de corral que tenia als baixos de la casa on es va instal.lar amb la seva família a l'arribar al poble.

A tocar del corral hi havia la cuina, que era el lloc on feien la vida, un espai petit, fosc i humit, mig enclotat i de sostre baix. Com una cova. La cuina estava a l'entrada de la casa, i el corral al fons; les cabres per anar al corral passaven pel costat de la cuina.

Al pis de sobre (a sobre del corral i la cuina) hi havia els dormitoris: una habitació que sí que mereixia aquest nom, i després una altra petita habitació interior de pas, on hi havia parats els llits dels fills, i des de la qual s'accedia al galliner. Després hi havia les golfes, que servien de paller, al qual hi pujaven la palla des del carrer, mitjançant una corriola instal.lada al damunt d'un gaial.

La dona del Robert era l'Adela, i ves quines coses, a més de ser dona d'un cabrer algun cop també havia fet de dida. Vaja, que en el negoci de la llet hi participaven marit i muller, cadascú a la seva manera. Eren d'un poble de Terol, i no sé per quin motiu es van traslladar. El cas és que quan van arribar ja tenien algun fill, i encara en van tenir un o dos més, tots mascles. Dos d'aquests fills els vaig conèixer, i un crec que encara és viu. Del Robert i de l'Adela tothom me n'ha parlat bé. I els fills van sortir bona gent.

Tinc entès que el Robert i l'Adela van morir amb pocs anys de diferència, crec que els dos "d'un mal dolent", del que ara en dirien un càncer. Després, a la casa, que era de lloguer, hi van viure uns altres llogaters, i després uns altres, i després jo. Encara hi visc, però no de manera permanent.

Quan vaig començar a viure a aquella casa feia molts anys que havien mort el Robert i l'Adela, de manera que feia molts anys que el ramat (més valdria dir-ne l'escamot, atesa la seva migrada dimensió) ja no hi era. Però malgrat el temps transcorregut i els llogaters que entremig hi havien passat algunes parts de la casa encara feien olor de corral. Vaig sentir l'olor abans de saber que hi havia hagut un ramat.

Ara, després de trenta-dos anys de viure a aquesta casa, ja no sento l'olor, no sé si perquè m'hi he acostumat o si perquè com a conseqüència d'haver anat sanejant una mica algunes parets i el terra de la planta baixa l'olor ha acabat desapareixent.

Tot i haver conegut dos dels seus fills, fins fa ben poc no he sabut que els pares es deien Robert i Adela, i també fins fa ben poc no he sabut que a ell li deien Robert de les cabres. Com el de la dita, aquell que tenia un ramat de cabres negres i, pensant que les blanques eren millors, en va canviar dues de negres per una de blanca. I després, quan totes eren blanques, va pensar que s’havia equivocat, i va tornar a fer el mateix negoci al revés, dues de blanques per una de negra, i així fins que es va quedar sense ramat.

Si el Robert de l'Adela hagués fet el mateix, amb el ramat minimalista que tenia amb tres o quatre dies s'hauria ventilat el ramat.

Ara em sap greu no haver preguntat més coses, anys enrere, del Robert i l'Adela. Em passa sovint, que em dol no haver estat més curiós, quan les persones a qui hauria pogut preguntar (en cada cas el que fos) encara eren vives i tenien el cap clar.

El que sempre he tingut present, o més ben dit, el que sempre m'he imaginat és com devia viure en aquella casa aquella família, amb la cuina a tocar del ramat, amb el galliner al costat dels llits dels fills, i amb les rates circulant per dins de les parets, anant amunt i avall des del corral fins al paller de les golfes (fent parada, suposo, al galliner).

Això de les rates ho vaig descobrir al reparar alguna paret. Picava en un lloc que sonava buit, se  m'ensorrava, i llavors al darrera trobava les galeries que hi havia excavades per dins de les parets, per les quals feia anys hi havien circulat les rates. Com que les parets són de tàpia (de terra premsada) i molt gruixudes, d'uns cinquanta centímetres, les rates podien fer els seus passadissos amb facilitat i sense que es notés.

Quan trobava alguna d'aquestes galeries, sobretot el primer moment en sortia una olor peculiar. Després de tants anys encara feien fortor, una olor estranya, de terra, rata i palla, barrejada.

Jo faig vida al que havia sigut abans el galliner: hi tinc la cuina i el lloc d'estar. I dormo al que havia sigut el paller. La planta baixa, humida i fosca, on feien vida ells i les cabres, ara pràcticament és només un lloc de pas.