Gregorià a Sant Pau del Camp

"Per commemorar els 900 anys de la construcció de l’església del monestir benedictí de Sant Pau del Camp, el cor masculí Schola Gregoriana de Catalunya oferirà l’audició 'Spiritus Domini', un programa format per tretze peces extretes dels cantorals que el 1600 feu elaborar el Monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, amb els cants propis i les parts invariables de la missa del dia de la Pentecosta." (1)

Doncs això, que deixo tancat a casa el meu anticlericalisme i me'n vaig a l'església de Sant Pau del Camp a escoltar aquest 'Spiritus Domini'. Hi vaig perquè m'agrada el gregorià, perquè el cor Schola Gregoriana de Catalunya canta molt bé, perquè l'església de Sant Pau del Camp té molt bona sonoritat i perquè em paguen l'entrada. Tot encaixa.

M'agrada el gregorià perquè és molt senzill, auster. M'agrada perquè és monòdic, és a dir, amb una única línia melòdica. I dins del gregorià, m'agrada més el més primari, el sil.làbic (cada síl.laba un so) que el melismàtic (una síl.laba allargada en diferents sons) (2). En general m'agraden més aquests tipus de músiques (sigui gregorià o no) que les simfòniques.

(m'estic fent el saberut, l'últim paràgraf l'he pogut escriure perquè al sortir del concert un conegut m'ha explicat això dels melismes i companyia; jo sabia "el que m'agrada", però em faltaven les paraules adequades per explicar-ho)

Continuo. Sobretot m'agrada el gregorià perquè com que es canta en llatí no entenc la lletra, ja que si l'entengués les cançons més aviat se m'entravessarien. Quines coses que diuen... Sé que és una contradicció (que m'agradi el gregorià), perquè el gregorià és precisament un invent que consisteix (en el seu origen) en afegir música al text "per tal de poder pregar millor". Aquest és l'objectiu, l'únic objectiu, afavorir la pregària, fins el punt que hi ha qui diu que sense haver interioritzat el sentit religiós dels textos no es pot cantar bé gregorià.

Diguem que és una opinió, perquè des d'un punt de vista musical el cas és que conec algun cantaire de gregorià que el canta molt bé i al qual no li interessa gens el significat del text, perquè ni tan sols és creient. I en canvi sentint-lo cantar no crec que ningú pugui notar "que aquell cantaire del cor" és un descregut. Al contrari, és possible que fins i tot es pugui pensar que canta amb devoció. Cosa que no deixa de ser certa: "amb devoció musical", tota.

M'agrada el gregorià... en la dosi justa. Com a "fil musical" em cansaria ràpid. Però de tant en tant, aquestes petites dosis, ben cantades, m'emocionen molt. I té mèrit, perquè a més de no ser creient, tampoc tinc cap gran sensibilitat musical. No me n'amago, d'això segon. De fet, la música que més m'agrada i que mai em cansa és el silenci, o el "gairebé silenci" d'un lloc tranquil amb les seves lleus remors.

--
(1) Text del fullet del concert, 29/01/2017
(2) Les peces del concert crec que en general són melismàtiques, però no he estat tota l'estona atent en aquest sentit per poder-ho assegurar.