Tenir fe

Per a una persona religiosa una persona sense fe és la que no creu en l'existència d'un ésser superior. I una persona amb la fe equivocada és la que creu en una divinitat diferent de la seva. Ara bé, una altra perspectiva d'això de la fe es la que considera una persona sense fe aquella que no creu en ella mateixa. Potser en el fons és una mica un joc de paraules, però més enllà dels jocs, hi ha possibles preguntes que potser no són del tot irrellevants. Per exemple, què és més important, creure en Deu o en un mateix? I una altra: tant un tipus com l'altre de fe o creença, es poden triar?

Fent servir la terminologia psicològica, no creure en un mateix, no tenir fe en la vida, és patir una depressió. És el pitjor que li pot passar a algú, segons afirmen les persones que ho han patit o ho pateixen. En canvi, no creure en Deu potser és una mena de depressió teològica, però és perfectament compatible amb un bon grau d'autoestima, benestar i vitalitat existencial, així que, al costat de la manca de fe en la vida, la manca de fe en un deu potser es podria dir que és com una mena d'anècdota.

La meva mare era una persona amb una sòlida fe religiosa (tot i que crec que amb alguns dubtes), i amb una fe en la vida, de vegades, amb uns grans esvorancs. Quan parlo de depressions sovint ho faig de forma relacionada amb ella, a través d'ella. Els motius són diferents: el fet que fos precisament la meva mare i la vinculació per tant que hi tenia; el fet que haguéssim parlat molts cops d'aquests sabotatges de la vitalitat i que haguéssim segut junts moltes vegades a les sales d'espere de professionals de la salut mental... I, sobretot, el fet que ja no es viva; mentre era viva, no se m'hauria acudit mai parlar-ne en un bloc. I ara també tinc clar que hi ha coses que em sembla que no seria adequat comentar-les, que crec que mai les comentaré, perquè els morts també es mereixen ser respectats. I més si, quan eren vius, amb ells havies compartit confidències.

La meva mare ja no hi és, però el tema de les depressions el segueixo tenint present, no només com a record, sinó com a realitat quotidiana. Si miro al meu voltant m'adono d'una petita constel.lació de persones amb diferents graus de problemes depressius, les històries de les quals m'afecten i influeixen en el que escric. Naturalment, d'aquestes persones no en puc parlar (no em semblaria ètic), llevat que les deformi prou com perquè siguin irreconeixibles. Però com que el tema m'atrau, de fet em fascina (la fragilitat de la salut, la facilitat amb la que un equilibri mental més o menys estable se'n pot anar en orris), aprofito la figura de la meva mare per a, d'alguna manera, parlar amb més facilitat d'aquest món de les malalties mentals, i en concret de les depressions.

Dic que faig servir una mica d'excusa la meva mare per a parlar de tot això. Aquest recurs, és clar, també té els seus riscos, així que procuro no atribuir-li el que em sembla que no li correspon. I alhora procuro parlar-ne d'una manera acurada i respectuosa; una altra cosa és que els resultats siguin més o no tant reeixits. Per exemple, sóc conscient que el que comento de la meva mare pot ser que no coincideixi amb els records que en puguin tenir altres familiars o persones que la van conèixer, o amb el que consideren que és o no escaient comentar. Això passa sempre, parlis de qui parlis o del que parlis, i si has intentat ser honest i estar atent, és millor no capficar-t'hi massa (la qual cosa no descarta que puguis tenir en compte eventuals comentaris, que fins i tot et puguin servir per a revisar els teus records o les teves valoracions anteriors).

Un darrer aclariment: no crec que tingui al meu voltant més persones amb problemes depressius de les que estadísticament em corresponen, potser la diferència és que, mentre jo, no sé exactament per quin motiu, sembla que m'hi fixo, d'altra gent potser prefereix, inconscientment, ignorar aquesta realitat.