La mort de la meva mare

Quan va morir la meva mare, al revisar els seus papers vaig trobar tres o quatre testaments vitals, des del promogut per la Conferència Episcopal fins a d'altres més informals, en els que de vegades s'hi barrejaven els aspectes propis d'un testament vital amb d'altres referents a la gestió de les seves coses un cop morta. Cap d'aquests papers o documents tenia data i, llevat del de la Conferència Episcopal, ni tan sols estaven signats.

Potser l'únic aspecte coincident en tots era la referència al seu desig de morir cristianament, amb la corresponent assistència espiritual. Les referències a que no se li allargués la vida artificialment i la voluntat que no se li apliqués l'eutanàsia apareixien esmentades en algun cas.

A aquest conjunt de testaments vitals, per tal de completar el que seria el mapa dels seus desitjos sobre aquest tema, caldria afegir-hi els comentaris que de tant en tant feia sobre aquesta qüestió, no sempre del tot iguals (parlo dels darrers anys de la seva vida), tot i que el desig de morir cristianament i que no se li allargués la vida artificialment era constant.

La variació més significativa pel que fa als comentaris sobre aquest tema era l'oscil.lació entre l'acceptació de la voluntat divina, fins i tot en el supòsit que impliqués les més grans penalitats, i una mena de petició de misericòrdia, un anhel de treva, fruit d'un profund cansament, d'una imperiosa necessita de descans, expressada de vegades amb tota claredat: en aquests casos demanava a Deu que no li afegís més càrregues, que l'alleugés, que no la fes passar, per exemple, pel calvari d'incapacitats, dependències i demència que va patir el meu pare.

Tal com he dit, la postura variava, i de vegades, quan se n'anava a l'altre extrem, fins i tot manifestava el seu desig de patir calamitats encara més grans de les que patia, en la mesura que suportar-les amb resignació per a ella implicava ser millor cristiana, i així fer uns mèrits que podien afavorir la consecució del seus objectius (principalment sobrenaturals, relacionats amb l'aspiració d'anar al cel al morir, ella i les persones que estimava, però també terrenals, com ara els eventuals problemes materials o de relacions d'algun fill, etc.).

El darrer any i mig de la seva vida, de forma lenta, insidiosa, li va anar reapareixent el seu estat depressiu, del que n'havia estat alliberada durant uns deu anys (però que abans havia condicionat de forma radical tota la seva vida, a partir més o menys dels trenta anys). Va ser llavors, amb la invasió un altre cop de l'estat depressiu, que les oscil.lacions esmentades es van anar decantant; temorenca i afeblida, va anar agafant més protagonisme el seu desig de no patir més penalitats. L'estat depressiu li feia de més mal suportar les limitacions i els mals, i al seu torn les limitacions i els mals alimentaven l'estat depressiu. Estava atrapada.

Crec que llavors era ben conscient que el seu estat depressiu, a banda de tenir un origen endogen, un component genètic, també era el resultat d'un desencadenant ambiental, o d'una combinació de desencadenants ambientals. S'adonava que s'anava fent gran, amb els diferents inconvenients associats; és a dir, s'adonava que s'anava fent vella, que cada cop era físicament menys independent, més vulnerable i necessitada d'ajuda, i que tot això anava en augment, de forma imparable. I aquesta perspectiva li feia una por immensa. Pànic. Tan gran era el seu temor que sovint totes les seves conviccions religioses no eren suficients per a acceptar serenament aquell nou escenari, malgrat desitjar moltíssim ser capaç d'acceptar-lo. Procurava no parlar-ne, perquè se n'avergonyia, ja que ho considerava una feblesa, però era tan intensa aquesta vivència que de tant en tant no podia evitar manifestar-la. Patia molt.

Aquesta lluita, i la forma com durant aquell últim període de la seva vida es resolia, amb la por present i creixent, es resolia en un trencament dels dics que contenien la seva tendència a la depressió, fent-la naufragar en el seu món de tristeses i falta de delit, que tant l'espantava.

Aquest és el context, o part del context (diguem que "aquesta és la meva visió de part del context") en el que la meva mare va morir. Va ser en aquestes circumstàncies que va decidir operar-se, perquè el ginecòleg li ho va aconsellar. Una intervenció en principi no gaire complicada, comptava tornar a casa al cap de tres o quatre dies de convalescència a l'hospital. Però ja no en va sortir: després de sorgir complicacions i passar tres cops pel quiròfan, va morir.

Tot això de fet és només una introducció al que realment volia parlar, les circumstàncies concretes de la seva mort i fins a quin punt (si més no tal com llavors jo ho vaig viure i ara ho penso), es va respectar o no la seva voluntat. Una altra estona reprendré el fil en aquest punt.