La meva mare - Medicació i psicoteràpia - 2

En l'escrit anterior deia que a la meva mare, bipolar, mai cap psiquiatre li va plantejar la conveniència de fer alguna mena de psicoteràpia. No és cert del tot. El darrer psiquiatre que va tenir, suposo que cansat de sentir-me a mi insistir tant, al final es va posar en contacte amb una psicòloga i van quedar que la meva mare hi aniria (això passava quan la meva mare ja era gran i jo estava més a prop seu, abans havia estat molt al marge de tots els seus problemes).

Va ser un desastre. Des del primer dia no van sintonitzar gens: a la meva mare no li va agradar la psicòloga, i crec que al revés també passava el mateix. A banda d'això, d'aquesta inexistent sintonia, imprescindible si l'objectiu és aconseguir alguna cosa de profit, crec que a més aquella psicòloga tampoc va ser gaire hàbil entomant el cas de la meva mare (tenint en compte com va dur les sessions i el plantejament que va fer). Va fallar tot. Era un repte molt complicat, i es va abordar sense un interès veritable, sense convenciment, i va passar el que suposo que, amb aquests condicionants, era inevitable que passés.

El cas de la meva mare de fàcil no ho era, perquè el primer que calia fer amb ella era fer-li adonar dels avantatges que en podria treure, d'una psicoteràpia, cosa de la que ella en dubtava, ja que tothom sempre li havia dit, de manera explícita o implícita, que no serviria de res. La meva mare era espavilada, prou per ser conscient que la derivació a la psicòloga per part del psiquiatre era forçada: el psiquiatre, durant anys, li havia dit molts cops que no li semblava que pogués ser d'utilitat, una psicoteràpia. Vaja, que era molt i molt difícil que aquella iniciativa hagués acabat amb algun resultat positiu.

Crec que llavors l'únic que pensava de debò que una psicoteràpia la podria ajudar era jo, i la meva influència era molt petita, tenint en compte d'una banda la manera de ser de la meva mare (amb idees molt consolidades i difícils de canviar), i d'una altra el protagonisme del psiquiatre, amb un paper de persona "infal.lible", pel que fa al tema de la importància de la medicació i la irrellevància de la psicoteràpia.

Però el més significatiu va ser la interpretació que es va fer d'aquell intent. Un cop obvi el fracas, la conclusió del psiquiatre, que la meva mare també va assumir, va ser que el fracàs confirmava la reticència a confiar en qualsevol possible benefici de la psicoteràpia. És a dir, ara ja s'havia fet la prova, i havia quedat clar que no havia servit de res fer-la, tal com ja s'havia dit tantes vegades i durant tants anys.

Aleshores devia fer uns quaranta anys que la meva mare havia començat a tenir els problemes que més endavant van ser etiquetats com de tipus bipolar. Durant anys, va anar a la consulta de molts metges diferents que li van fer diferents diagnòstics i, per tant, li van pautar diferents tractaments, sempre només farmacològics. No sé quan va ser (llavors jo vivia lluny i no estava al cas del que li passava) que finalment es va concretar el diagnòstic de bipolaritat, el que sí sé és que van passar molts anys. I després van seguir passant-ne, d'anys i de psiquiatres, perquè cap li encertava el tractament, la medicació adequada per a ella.

He dit que no li encertaven la medicació, i no és del tot correcte. Perquè el primer problema que s'havia de superar (com en tots els casos de persones amb trastorns bipolars) era convèncer la meva mare de la necessitat de medicar-se, i de fer-ho regularment. És a dir, si en conjunt els resultats de la medicació van ser sovint tan pobres, és una incògnita si va ser a causa de la irregularitat (presumpta o real) de la meva mare prenent-se els medicaments o de la falta d'efecte dels medicaments. És impossible saber-ho.

Suposo que la meva mare no arribava a notar els desitjats efectes positius (potser per falta de paciència, o perquè no seguia prou les pautes, o senzillament perquè en el seu cas els medicaments eren inefectius), i en canvi se li feien molt feixucs els efectes secundaris adversos, de manera que, tenint en compte que tenia caràcter i feia bastant el que volia, té una certa lògica que no seguis, potser, les pautes establertes (si això va ser sempre així, o esporàdicament, o quan i com, és un altre misteri).

El cas és que durant quaranta anys la meva mare va buscar l'ajuda de diferents metges i psiquiatres, que li van receptar diferents medicaments, pautats de diferent manera, buscant un efecte que no s'acabava d'aconseguir mai (1), ja que seguia esclavitzada per l'alternança arbitrària entre les eufòries i les depressions. Però ella seguia anant al psiquiatra de torn, fent un intent més, sempre un intent mes, amb l'esperança que alguna vegada la medicació acabés fent l'efecte desitjat.

En canvi, va fer un únic intent de psicoteràpia, i aquest únic intent va servir perquè tothom, ella inclosa, arribés a la conclusió "que allò no servia de res". ¿Algú s'imagina que hagués fet al revés, que hagués anat quaranta anys a diferents psicoterapeutes i que hagués fet un únic intent de medicació amb un psiquiatre? I que al cap de dues visites hagués decidit que no li servia i que per tant ho deixava? I que el seu psicoterapeuta de torn llavors li hagués dit: "Ho veus? Ja t'ho deia!"

--
(1) De l'etapa d'estabilitat que va passar la meva mare quan va morir el meu pare ja n'he parlat altres cops, fent diferents consideracions de les possibles causes d'aquella bona etapa (i també de les causes de la seva finalització), de manera que ara la deixo al marge.