Durant l'estiu, a la Plaça Pep Ventura, just al davant de la torre on passàvem les vacances, de tant en tant hi feien putxinel.lis. Em recordo, més que mirant-los, mirant de lluny com un núvol de nens, més petits, seguien amb atenció les representacions, xisclant o aplaudint segons convingués; xisclant quan el llop es cruspia l'avia, o quan el dimoni empaitava en Peret (o el Perico, perquè m'imagino que les obres eren en castellà, gairebé segur, però no ho recordo), o aplaudint contents quan el llenyataire empaitava el llop, o era en Peret el que estomacava el dimoni. Recordo també la preparació, l'arribada del titellaire amb les seves andròmines, el procés de muntatge del guinyol, el temps d'espera, amb tot ja a punt, abans no començava la funció. I un cop acabada la representació la progressiva dispersió de la mainada, la recollida de les cadires si algú se l'havia dut, el desmuntatge del teatret, el ritme lent, la progressiva desaparició de l'estructura, fins a quedar la plaça un altre cop buida, sense res, sense cap rastre de la funció...
