Ser i estar. Un altre tipus de divagacions

La meva mare, era bipolar o patia la malaltia bipolar? Segons el llenguatge políticament correcte vigent, l'escaient seria dir que tenia, estava afectada o patia la malaltia. Però a banda de la correcció política, "era" o "patia", la bipolaritat? Y si la patia, estaria ben dit dir-ho així, o s'hauria de dir que la vivia? Només es pateix, a causa de la bipolaritat?

Segons el testimoni de persones bipolars, durant les fases d'eufòria s'ho poden passar meravellosament bé, fins un grau difícil d'imaginar per part de qualsevol persona que no hagi viscut mai un estat alterat de la consciència d'aquest tipus.

Una altra cosa són les conseqüències que poden derivar-se d'aquests estats d'eufòria. Ara bé, aquest potencial devastador, és just que monopolitzi de forma absoluta l'anàlisi dels estats d'eufòria? És just que el monopolitzi, fins i tot tenint en compte també les terribles fases depressives dels cicles maniacodepressius?

La vida és complexa, complicada i plena de matisos. Per exemple, és una realitat sorprenent, enlluernadora, l'esclat de vitalitat, i molts cops de gran creativitat, de les persones en fases maníaques. Molts grans creadors han estat bipolars. Què haurien contestat si se'ls hagués proposat alliberar-los de la seva bipolaritat? Si se'ls hagués donat l'opció d'escollir entre una vida com la seva, condicionada per la bipolaritat, amb les corresponents fases depressives alternades amb les d'eufòria i creativitat, o com a opció alternativa, una vida més estable, equilibrada, però alhora menys o gens creativa.

Torno a la meva mare. Fins a quin punt la bipolaritat era part substancial d'ella mateixa i per tant seria escaien parlar que "era" bipolar, en lloc que "n'estava afectada"? La meva mare, sense la bipolaritata, hauria estat la meva mare? O hauria estat una altra persona? Només patia la bipolaritata? O en alguna mesura, puntualment, també la gaudia? És a dir, com s'ha de valorar el fet que quan estava en una fase eufòrica, o quan la recordava més tard, digués que en aquells moments se sentia meravellosament bé, millor que mai?

Si a la meva mare, en el supòsit que hagués pogut triar entre "tot o res" (si fos possible aquesta mena d'eleccions), l'haguessin deixat triar un grau entremig (menys depressió i menys entusiasme), quin punt hauria estat el de la seva elecció? I la pregunta alhora més important i alhora del tot absurda, en tant que incontestable: hauria estat més feliç?

Espero que ningú malinterpreti aquestes divagacions, no són cap intent de relativitzar gens ni mica els efectes de la bipolaritata sobre la vida d'una persona. Al contrari, el propòsit d'aquestes divagacions és fer més complexa l'aproximació al món de segons quins estats mentals. Uns estats que, a causa de la por que fan, sovint es tendeix a simplificar-los excessivament, per tal de restar-los part de la seva càrrega angoixant. Una simplificació comprensible, ateses les motivacions, però potser no del tot desitjable.

Ja sigui "sent" o "estant", tots tenim un peu més o menys endins del món de la bogeria, i els casos extrems que ens envolten ens haurien de servir tant per a entendre'ns una mica més nosaltres mateixos com per a entendre, també una mica més, aquesta gent "diferent" que de vegades tenim al voltant.