Els meus avis

El meu avi matern era un fabricant de teixits que es dedicava a un munt d'altres coses gràcies a que llavors la fàbrica encara rendia sense haver-se'n de preocupar massa. Dedicava bona part del seu tremps a la política, a les tertúlies de cafè, a activitats artístiques com la fotografia, el cinema, la pintura, l'escultura... Tot això, a més de passar èpoques a algun balneari perquè tenia la salut delicada, no sé si molt o poc, però suficient per justificar la vida agradable i en part capriciosa que es permetia (mentre que, per exemple, la meva àvia es quedava a casa, ocupant-se del sogre, dels fills i de la intendència d'aquella família amb tanta gent i tant moviment). El meu avi i la meva àvia vivien (segons les èpoques), amb més o no tanta solvència econòmica, però sempre donant la imatge de burgesos benestants, en una casa molt gran, amb salons i capella inclosos.

El l meu avi matern no s'assemblava gens al meu avi patern. El meu avi patern era un home molt senzill, auster. Va dur una vida del tot anònima, treballant discretament primer de pagès i després de picapedrer. Quan el meu pare tenia dos o tres anys, l'avi es va endur tota la família de la masia aïllada on vivien a la ciutat, a un petit pis, per tal de viure una mica millor, sense les estretors de la vida rural, dura i incerta, que duien com a pagesos. Empesos per la precarietat i la gana (el meu pare no parlava de fam, però sí de que tot anava molt escàs), van deixar el gran escenari en el que vivien, enmig de la natura però exposats a totes les seves inclemències, per tal de tenir una mica més de seguretat a la ciutat. Allí va treballar de picapedrer, en una època en la que qualsevol obra mínimament important (ja fos pública com hospitals o esglésies, o privada com les cases de la gent benestant), requeria aquesta mena d'artesans.

Els meus avis eren els dos molt religiosos. I per als dos la seva família era molt important. Però aquí s'acabaven els trets comuns. El meu avi matern era un sibarita, un polític, un artista. A la Filmoteca de Catalunya hi ha una pel.lícula seva que va ser guardonada al festival de Cannes, i s'ha exposat obra fotogràfica seva al Museu Nacional de Catalunya. I fins i tot té un carrer a la capital de comarca de la que en va arribar a ser alcalde.

En canvi el pas del meu avi patern ha quedat més anònim, d'acord amb el seu ofici i el seu tarannà discret, auster, senzill. Però a la mateixa capital de comarca en la que el meu avi matern hi té un carrer dedicat (les plaques del qual fins i tot podria haver tallat el seu consogre, tot i que això més que una hipòtesi és una divagació poètica), ell hi té pedres i mes pedres sense signar, formant part de les diferents obres en les que va treballar.