La mort de la meva mare - 2

-Potser no era inevitable, que la meva mare morís quan va morir.
-Quan va morir, la meva mare tenia ganes de viure.
-Encara que potser costi d'entendre, em vaig alegrar de la seva mort.

1- La meva mare va morir quan es va decidir no fer més esforços per a conservar-la amb vida. Dic això de que "es va decidir" perquè de fet a ella se li va explicar, més que consultar. La decisió la vam prendre els fills, comptant també amb el parer de la seva germana, amb la que estaven molt unides. Crec que en aquell moment la idea que teníem, cadascú dels implicats, de la situació de la meva mare i de les seves possibilitats de viure potser no era ben bé la mateixa.

Jo crec que la meva mare encara tenia opcions de sobreviure, superar aquell punt crític, tornar cap a casa i viure potser uns anys més. Potser aquestes opcions eren poques, o poquíssimes, potser inexistents, però jo crec que hi eren. Més ben dit, com que desconec si hi eren, haig de contemplar la possibilitat que hi fossin. De fet, en aquell moment els metges no eren encara partidaris de tirar la tovallola. No tinc clar fins a quin punt la seva postura era estrictament mèdica o en part política; és a dir, no sé si actuaven seguint una mena de protocol no escrit que, en casos així, conflictius, per tal d'evitar eventuals reclamacions "de no haver fet tot el possible" per a salvar la vida del malalt, aconsella que més val optar per l'excés intervencionista que pel defecte. Alguna altra estona potser m'entretindré una mica més amb aquest tema.

2- Quan va morir la meva mare tenia ganes de viure, estava en un estat de gran eufòria, en "un estat alterat de la consciència", feliç i contentíssima d'estar-hi, com sempre que en d'altres moments de la seva vida hi havia estat. Xerraire, vital, manaire... Tenint en compte que portava més d'un any enfonsant-se progressivament en un estat depressiu, cada cop més intens i profund, se m'acudeixen un parell d'explicacions per a aquell pas tan sobtat a l'eufòria. D'una banda, la consciència que la vida li penjava d'un fil, que la situació era excepcional, límit. D'una altra, l'eventual efecte d'alguna combinació del munt de medicaments que li administraven a dojo aquells dies, al quiròfan i a la UCI. O potser encara de forma més probable, una combinació dels dos factors. En qualsevol cas, en aquell estat, si llavors se li hagués preguntat directament, sense cap reflexió afegida, si volia que els metges seguissin intentant salvar-li la vida, estic gairebé convençut del tot que hauria dit que sí.

3- Tal com he dit al principi, malgrat que la mort de la meva mare potser no fos del tot inevitable, malgrat la seva vitalitat i el seu estat d'eufòria en aquell moment (la fase prèvia a l'augment progressiu de la sedació, per tal que no patís, que al final va provocar la seva pèrdua de consciència), vaig estar content que es morís, perquè em feia molta por la vida que li esperava a partir de llavors.

Per dir-ho des de la seva perspectiva religiosa de la vida i amb una mica de poesia, crec que Deu, que darrerament li anava posant proves d'una dificultat creixent (a banda de totes les que li havia anat posant al llarg de la vida), compadit dels seus patiments i de l'aspresa de la vida que li tocava viure, va decidir ser misericordiós i estalviar-li el calvari que l'esperava. Crec, en definitiva, que la seva mort inesperada en aquell moment va ser providencial, una veritable obra de caritat divina.

Vaig estar content, a més, perquè la meva mare va morir com volia, lúcida, conscient de la imminència del seu final. Rebent l'assistència espiritual que desitjava, preparant-se cristianament per a la mort. I vaig estar també content perquè va morir amb el cap clar, repartint consells a tort i a dret als fills i als nets, tal com sempre havia dit que volia fer abans de morir. És cert que no va poder morir a casa, tal com també volia, però fent un balanç dels diferents factors no em sembla el més rellevant; estic segur que si ella hagués hagut de triar entre els seus diferents desitjos, havent-ne de renunciar a un, hauria renunciat a aquest i s'hauria quedat amb l'assistència espiritual i l'acomiadament familiar. Una altra cosa és que potser fins i tot això s'hauria pogut organitzar; sempre ens podem capficar, amb les coses que en un moment determinat "hauríem pogut fer millor", però això no serveix de gaire res, i segurament ja vam fer prou intentant gestionar el millor que vam poder aquella situació.

Vaig estar content per més motius. Sobretot, perquè jo era molt conscient que, després d'aquells dos darrers dies inesperats d'eufòria exultant, si hagués sobreviscut, al cap de poc hauria vingut l'inexorable davallada, tant a causa del desgast provocat per l'eufòria com per la confrontació amb la realitat que s'hauria trobat. De l'hospital n'hauria sortit, segur, pitjor del que hi havia entrat. Si abans de l'operació ja l'espantava la perspectiva d'anar-se envellint i fent dependent, sens dubte s'hauria trobat que el pas per l'hospital li havia fet davallar de cop uns quants graons de la seva anterior autonomia.

Vaig alegrar-me de la seva mort perquè si no s'hagués mort llavors el que li pogués quedar de vida hauria estat molt feixuc, per a ella i els que l'envoltaven. Molt més, per exemple, que el que va viure el meu pare com a conseqüència de la seva demència, a causa de la qual suposo que moltes estones no era conscient de la seva situació. La meva mare, en canvi, no tenia aquesta "protecció" de la demència, hauria hagut de contemplar com es consumia, com necessitava cada vegada més l'ajuda dels altres, ella, que sempre havia volgut ajudar (val a dir que amb desiguals encerts), i que no suportava, l'aterria, la deprimia (literalment, psiquiàtricament), que l'haguessin d'ajudar en tot allò relacionat amb la pròpia autonomia i higiene personal.

De vegades deia que aquesta falta d'acceptació de la realitat, del que ella deia que era la voluntat divina, era falta d'humilitat, orgull. Tenia interioritzat que això era un gran defecte, cosa que li suposava un profund conflicte emocional i moral, que encara la feia patir més, afegint un altre element desencadenant del procés depressiu. Tot feia pila en contra seu.

Per tots aquests motius vaig estar content que llavors es morís. El cert és que a partir d'un moment determinat de la seva estada a l'hospital (que ara no sé concretar), al veure com s'anava deteriorant la situació de forma progressiva i greu, imaginant l'escenari hostil que l'esperava si se'n sortia, vaig anar tenint aquest sentiment, aquest desig que no se'n sortís. I llavors vaig mirar d'afavorir aquest desenllaç, procurant convèncer els germans indecisos i, un cop convençuts, junt amb ells, exigint als metges que no la mortifiquessin més i la deixessin morir en pau.

De tot això no em penedeixo de res (cosa que no em passa pas sempre ni amb les decisions que prenc ni amb el que faig).

Ja per acabar (si més no per avui): com deia l'altre dia, aquests són els meus records del que va passar llavors. Si va ser ben bé així o no, me'n guardaré prou d'assegurar-ho; suposo que les versions dels altres germans i persones implicades poden ser diferents, fins i tot molt diferents. I potser més fidels a la realitat.