Més genealogies

"Al final del segle XVIII o començament del XIX, Josep Saumell i Maria Piquer van tenir dos fills, Joan Saumell Piquer i Josep Saumell Piquer. Joan Saumell Piquer es va casar amb Maria Palomas Rovira, filla de Pau Palomas i Maria Rovira. Van tenir quatre fills: Miquel, Gabriel, Maria i Josep Saumell Palomas. Miquel Saumell Palomas, el gran, es va casar amb Úrsula Soler, i van tenir cinc fills: Antònia, Maria, Josep, Miquel i Jaume Saumell Soler. El tercer, Josep Saumell Soler, fou el vostre picapedrer al pla del Magre."

A través d'un germà, m'arriba aquesta nota d'una besneta de l'Antònia Saumell Soler, la germana gran de Josep Saumell Soler, que a més de "picapedrer al pla del Magre", es veu que era el meu avi. Ho dic així perquè amb las geanologies per via masculina més val no jugar-s'hi cap dobler ni posar cap mà al foc...

I ja que hi som, pel que fa a les genealogies que segueixen la via femenina, en principi més fiables, no sempre és tot tan obvi, només cal seguir les notícies de compravendes de nadons que darrerament han anat sortint a la premsa. Bé, és clar, em refereixo a les paternitats "biològiques", diferents de les "socials" (les persones que al capdavall fan de pare o de mare, amb independència que hagin o no hagin contribuit a la configuració genética d'una determinada criatura).

Un punt que també ens obre una altra finestra, la dels pares o mares "oficials" (biològics o no), que de fet no exerceixen com a tals, i que per tant potser és una mica injust que figurin a les genealogies. I en paral.lel, el protagonisme genealògicament invisible d'aquelles persones que, sense ser ni pares ni mares, acaben fent, per les raons que siguin, aquesta funció paternal o maternal.

Però és clar, seria molt complicat intentar incorporar totes aquestes informacions a l'hora d'elaborar arbres genealògics, sobretot les "incidències" relatives a les infidelitats i els fills concebuts o engendrats fora del matrimoni, dels que en general, si es pot, se n'amaga discretament aquest origen "inconfessable".

Ep, ja sabem que "en principi aquestes coses només passen a les altres famílies", de cap manera a la pròpia, però diguem que si més no, com a "hipòtesi de treball", s'ha de contemplar aquesta possibilitat. I per tant també, l'eventual fragilitat de la veracitat de tot plegat.

Una altra cosa és que la veritat sigui realment rellevant. Perquè potser el més assenyat o convenient és aconformar-nos amb tenir un relat coherent, amb el que ens hi sentim a gust, tant si està basat en fets reals com inventats. En Martin A. Conway en parlava fa uns dies a La Vanguardia (9-7-2012): "La fidelitat als fets, per part de la memòria, se'm fa cada cop més irrellevant".