Els Palomas

A l'entrada del petit cementiri de Sant Pere Sallavinera, a l'arcada de la porta, hi ha un alt relleu amb el símbol de la bandera pirata: dos ossos encreuats formant una x, i al damunt una calavera. El cementiri està apartat del poble. La porta està tancada només amb un passador, de manera que no hi ha cap impediment per a entrar-hi, si vols.

Les làpides més antigues tenen menys de cent anys, són dels anys vint del segle passat, per tant, abans devien enterrar la gent a alguna altra banda, potser com a d'altres pobles, al cementiri que molts cops hi havia adossats a les esglésies, i que amb el pas del temps s'anaven quedant petits.

Tots els morts estan enterrats en nínxols, excepte un capellà. Aquest està enterrat a dins de la petita capella del cementiri, al peu de l'altar. Una bona llosa a terra, tota historiada, ho explica. Qüestió de categories: ja se sap que una cosa és el clero i una altra el poble, i s'han de conservar les distàncies, ni que sigui dins d'un cementiri tan petit, gairebé "casolà".

A banda de la bandera pirata (val a dir que dominada, damunt de l'arc de l'entrada, per una creu de pedra), un altre tret del cementiri que crida l'atenció és que en moltes làpides, a més del nom del mort o la morta (i l'any de defunció), també hi ha escrit el nom de casa: Cal Xandri, Cal Manel, Cal Morros...

Entre els morts, hi trobo aquests: Florentina Palomas Riera (1931), Jaume Palomas Puigdellívol (1941), E. Palomas (1976), Jaume Palomas Riera (1987), Jaume Palomas Sapera (1998), Maria Pou Palomas (2007), Soledat Palomas Sapera (2010). Tenen en comú que tots es diuen Palomas, un cognom que em sembla que no és gaire corrent, i que relaciono amb aquest territori, aquesta part de l'Anoia i el Bages.

Un dels meus besavis es deia Miquel Saumell Palomas, i de fet vivia relativament a la vora d'aquí, a una masia a uns cinc quilòmetres de Jorba. Mentre em miro les làpides penso que potser sóc parent d'algun d'aquests morts, a través d'algun avantpassat Palomas comú...