La mort dels meus pares

Quan parles d'un tema que t'interessa pot passar que després tinguis la sensació de no haver-te explicat prou bé, de no haver dit les coses amb la suficient claredat i els suficients referents, per tal que fossin enteses amb facilitat. De vegades no només tens aquesta sensació, sinó que el posterior comentari d'algú et fa adonar que realment no te n'has sortit, d'explicar el que volies, o que t'has quedat a mitges. Que han quedat detalls confusos, que potser fins i tot han estat interpretats de forma contrària a la que tu creies que estaves exposant.

Al parlar de la mort dels meus pares de vegades tinc aquesta sensació. En concret, em sembla que es genera una confusió entre les meves idees sobre l'eutanàsia per una banda i per una altra la meva actitud davant dels processos d'envelliment i malaltia dels meus pares que van acabar desembocant en la seva mort.

Mai vaig defensar, ni tan sols insinuar en cap moment, cap eventual pràctica eutanàsica en ningun dels dos casos. Tenia ben clar que els meus pares eren absolutament contraris a l'eutanàsia, i pel que fa a l'entorn familiar em sembla que era i sóc l'únic que defenso amb la convicció i bel.ligerància que ho faig la legalització de l'eutanàsia (i la seva pràctica en determinats casos). Això, és clar, a banda que era i segueix sent il.legal.

A més, al marge de la meva postura respecte de l'eutanàsia, al marge del respecte per la forma de pensar dels meus pares, i la dels meus germans i germanes, en cap moment se'm va passar pel cap que al meu pare o a la meva mare fos adequat aplicar-los una hipotètica eutanàsia.

El meu pare es va anar consumint durant anys. La meva mare en quinze dies va passar de tenir en teoria encara molts anys de vida pel davant a estar morta. Durant el procés d'anys del meu pare i el de dies de la meva mare, el que vaig defensar, a partir d'un determinat moment en cada cas, va ser que no es seguissin fent esforços per a conservar-los la vida. En el cas del meu pare, per exemple, era del parer de no vacunar-lo contra la grip, o de no tractar-lo si n'agafava una, limitant les intervencions mèdiques només a les necessàries per tal d'evitar-li qualsevol incomoditat o patiment. Però es van fer les dues coses, tant la vacunació com, quan va agafar no sé si una grip o una pneumònia, l'administració d'antibiòtics per tal de prevenir eventuals infeccions (unes infeccions que, de produir-se, amb una mica de sort potser haurien pogut escurçar una mica la durada del seu calvari).

En el cas de la meva mare, després que les tres visites al quiròfan l'haguessin deixat en un estat cada cop més deteriorat, el que vaig defensar va ser que deixessin de seguir insistint en l'intent de salvar-li la vida. Per sort, a ella al final la van deixar morir en pau. D'eutanàsia, ni una paraula, en cap dels dos casos. Perquè una cosa és el que jo vulgui fer amb la meva vida, i una altra el que vulgui fer cadascú amb la seva.

El que també és cert és que ara, en el cas hipotètic de trobar-me un altre cop implicat i vinculat a una situació com la del meu pare, i a la persona afectada se li volgués allargar la vida amb decisions que jo no compartís, segurament me'n desvincularia, desapareixeria de l'escena, deixant el protagonisme del seguiment i l'atenció d'aquesta persona en mans de qui fos partidari d'aquesta via.