Captaires

Al davant de l'església dos pidolaires, un amb pinta d'autòcton i l'altre d'immigrant, s'amenacen i s'insulten:

-Desgraciat, ves-te'n al teu país!
-Faig el que vull, marxa tu d'aquí!
-Gandul!
-Paràsit!
-Avisaré la policia!
-Au, avisa-la, no em penso moure!
Etc.

És un dia feiner, de pocs feligresos i per tant de poques almoines. I es veu que no les volen compartir: volen l'espai en exclusiva, suposo que cadascun dels dos deu pensar que hi té més dret. Un, potser perquè és del país i l'altre no, l'altre, potser perquè ha ocupat el lloc primer. Els motius podrien ser aquests, o ves a saber... Els dos estan enfurismats, l'escena és trista, decebedora: dos homes, d'uns quaranta anys, barallant-se pel dret a captar en exclusiva a la porta de l'esgésia, escridassant-se...

Fa anys, a primera hora del matí la meva mare anava cada dia a missa a aquesta església. Després, durant l'esmorzar, sovint m'explicava alguna anècdota relacionada amb els captaires de torn, ja que sempre n'hi havia algun. O més d'un, llavors es veu que estaven més ben avinguts.

Recordo que un dia, a un captaire ja habitual i que es veu que li havia dit que era un manetes, ella li va preguntar si seria capaç d'ajustar les portes d'uns armaris que no tancaven bé, i ell li va dir que sí. Van quedar que el dia següent aniria a fer la reparació i, a petició d'ell, la meva mare li va avançar cinc mil pessetes.

L'endemà no es va presentar a fer el bricolatge, i tampoc va aparèixer durant un temps per la porta de l'església. Un dia, però, el va tornar a trobar allí i li va preguntar què havia passat. I ell li va contestar "que la vida era molt complicada", i així va quedar la cosa: no van tornar a parlar de les cinc mil pessetes ni de les portes que s'havien d'ajustar.