L'amor és atenció

"Feia anys que no tenia cap relació amb ells. (...) No entenia el motiu d'aquella visita per sorpresa. L'escrutava sense amagar l'enuig, mentre la tenia davant meu, amb la seva petita bossa gastada agafada a la mà. (...) Mentre s'allunyava, la vaig veure que em saludava amb la mà oberta des de la finestra del darrere, tenia el mateix somriure dèbil d'un nen que no sap on ha d'anar. Queia una pluja fina i enganxosa."
Susanna Tamaro. Anima mundi. 1997

Aquests dies he rellegit unes pàgines del llibre, i aquests fragments m'han fet pensar en algun episodi de les meves relacions amb els meus pares. És difícil, tenir bones relacions amb els pares, quan encara no has aprés a relacionar-te bé amb tu mateix...

Em referia un altre dia a la necessitat d'entendre els altres per a entendre'ns nosaltres mateixos. I a l'inrevés. És un peix que es mossega la cua: sense entendre'ns no podem entendre els altres, sense entendre'ls no ens podem entendre. No es tracta de plantejar-ho com el fals dilema de l'ou i la gallina, sinó com un procés circular, no lineal, en el qual els dos factors són igual de rellevants, mútuament dependents.

Suposo que si, en el seu moment, no vaig ser capaç d'entendre prou bé els meus pares va ser, sobretot, perquè no m'entenia prou bé jo mateix. I si ara de vegades em passa amb la meva companya o el meu fill, suposo que és pel mateix motiu. L'avantatge és que em sembla que finalment tinc el diagnòstic adequat, així que només em cal tenir-lo present. És a dir, procurar estar més atent.

El llibre citat de la Susanna Tamaro acaba amb la mateixa conclusió, amb aquesta idea lúcida i elemental. Una monja, abans de morir, li diu al protagonista: "l'amor és atenció". Anima mundi potser no és un gran llibre, però encara que només fos per aquest final a mi em va valdre la pena la seva lectura. El vaig llegir fa anys, suggerit a més per la meva mare, i d'ençà d'aleshores de tant en tant he anat recordant aquesta frase.