Els caquis dels avis

La casa dels meus avis materns tenia dos patis, el de la casa pròpiament dita, amb caminets i parterres, ple de plantes i flors de les que en tenia cura la meva àvia, i el pati de la fàbrica de teixits del meu avi que hi havia adossada a la casa; aquest segon pati estava en gran part empedrat.

Hi havia una petita porteta que comunicava els dos patis, una porta que no recordo que mai estigués tancada amb clau, de manera que podies passar d'un pati a l'altre sense dificultats.

Al mig del pati empedrat hi havia un caqui. Era un petit arbre de copa arrodonida i tronc prim; el recordo esclarissat, sense gaire ufana, només amb alguns caquis esparsos quan n'era el temps. No recordo haver-ne menjat mai cap, i els records que en tinc són de quan el meu avi ja era mort, la fàbrica potser ja no funcionava i a la casa hi vivia la meva àvia amb el meu tio i la seva família.

A l'hort urbà del meu avi patern també hi havia un caqui, aquest ben diferent. Era molt gran, ufanós, esplèndid. Era un arbre que cada any, sense fallar mai, es carregava de fruita. N'havia menjat molts, de caquis d'aquell arbre, dolços, sucosos, deliciosos.

Em fa gràcia, recordar aquells arbres. Un, escarransit, minso a l'hora de la collita, el de la casa dels meus avis materns, gent benestant, mudada, cultivada, amb un gran protagonisme social. I l'altre ufanós, carregat de fruita, el de l'hort urbà dels meus avís paterns, gent humil, senzilla, discreta.

El caqui de l'hort dels meus avis paterns "se'l va menjar el totxo", ja que un cop venut l'hort el comprador hi va fer pisos. De l'altre no sé què se n'ha fet.