Parlar i callar

"Si les teves paraules no són millors que el silenci, no diguis res". Amb redactats diferents aquesta idea l'han expressat diferents persones. És força assenyada i, alhora, no tan radical, i per tant més assumible, que aquesta altra d'en Lao Tse: "Qui sap no parla, qui parla no sap"

Hi ha gent amb un grau d'autoexigència molt elevat, i està bé que hi hagi aquesta mena de persones, perquè ens ajuden a pensar i ens serveixen de model. Jo, en canvi, no sóc ni assenyat ni massa autoexigent, sóc més aviant panxacontent i indulgent amb mi mateix, i sovint parlo, escric, sense plantejar-me si les meves paraules són millors que el silenci. No m'atreveixo a fer-me aquest plantejament, em neguiteja la conclusió que en podria treure. Així que el descarto, i ventilo els eventuals mals de cap que se'n podrien derivar.

Tanmateix, com que també m'agrada quedar bé, per tal de dignificar una mica la meva manca de rigor tinc normalment al butxacó una justificació, per si és el cas que l'haig de menester. El meu atenuant, per dir-ho d'alguna manera, és que tot i parlar de vegades i escriure sovint, gairebé ningú llegeix el que escric (i pel que fa al parlar molts cops parlo sol, però aquest és un tema que si s'escau ja el descabdellarem en una altra ocasió). És a dir, que d'alguna manera exerceixo un escriure només teòric, en la mesura que no transcendeix gaire, ja que sovint es queda en silenci comunicatiu: de cara els altres, per tant, callo bastant, i així em puc sentir una mica proper (ja se sap, qui no s'acontenta és perquè no vol), al radical i brillant pensament d'en Lao Tse.

El motiu de tot plegat, d'aquest insistència a escriure encara que els destinataris sovint siguin gairebé ningú, és que escriure és un entretingut divertiment, força gratificant, una mena de petit vici de mal abandonar, agradablement addictiu. La Montserrat Roig parlava d'això d'una manera mot bonica i afinada: "Del plaer d'escriure i llegir me'n considero entusiasta. Tot plegat ajuda a viure, que potser és l'afer més important."

A qui li agrada escriure, si escriu la vida se li fa més platxeriosa i distreta; escrivint, jugant amb les paraules, cercant les escaients, i la seva adequada combinació, fent-los fer de vegades algunes capitombes i cucavel.les, afilerant-les d'una manera o d'una altra, agrupant-les en frases i paràgrafs... Tot fent d'aprenent de petit malabarista literari (sigui dit sense cap mena de pretensió), la vida s'impregna d'un agradable benestar.

Encara que, fet i fotut, al capdavall allò que s'escrigui sigui força irrellevant, ja que el relleu principal de l'afer no rau en el judici aliè sinó, precisament, en el plaer que proporciona el mateix fet d'escriure.