Demà és "el dia D" del Joan Pintor: se'n va a una residència. Fa dies que està neguitós, el preocupa tant la incertesa del canvi com què passarà amb tot el que té al pis on ha viscut tants anys. Les últimes setmanes han sigut unes setmanes complicades, sobretot per a la Carmina, la filla de la que era la millor amiga del Joan. Des que va morir la seva mare, la Carmina s'ha anat ocupant del Joan. Sort d'ella, si no, ves a saber què hauria passat amb el Joan.
Jo en general m'he limitat a un paper de "suport moral", que inclou anar a veure el Joan cada setmana, i poca cosa més. Amb la Carmina coincidíem que la situació era cada vegada més complicada, i que el Joan no podia seguir vivint sol a casa seva, malgrat les ajudes que té (cada dia passa una persona per comprovar que tot funciona i endreçar-li una mica la casa, i també li duen el menjar, són dos serveis a càrrec de l'Ajuntament).
Al Joan ara ja li fa por, seguir vivint a casa seva, perquè es despista, es fa embolics, perd les coses. A sobre, de vegades cau... més d'una vegada ja ha acabat a Urgències.
Davant d'aquest escenari, ja feia uns mesos que la Carmina va parlar amb dues nebodes del Joan, l'única família que té, i tant la Carmina com les nebodes llavors el van apuntar a les llistes d'espera de diferents residències. Fa uns dies, a la Carmina la van avisar que a una d'aquelles residències hi havia una plaça, i em va preguntar que pensava. Li vaig dir que s'havia d'aprofitar l'ocasió.
Ho va comentar també amb les nebodes. Elles, en canvi, no només no ho van veure oportú, sinó que s'hi van oposar, i de manera molt ferma. El motiu, encara que no el diguessin, era ben senzill: el cost de la residència. I és que les nebodes confiaven que els estalvis del Joan algun dia els arribarien a elles, i amb l'opció de la residència és evident que, o bé desapareixeran, o quedaran molt minvats, segons els anys que encara visqui el Joan.
El que deien les nebodes a la Carmina, però, era que el Joan estava encara prou bé per seguir vivint sol a casa seva, que no calia precipitar-se... Deien això, però feia mesos que no l'anaven a veure, i amb prou feines alguna vegada li havien trucat. És a dir, que ni s'interessaven per ell, ni sabien realment quines eren les seves limitacions, el seu estat actual. A diferència de la Carmina, que li truca sovint i que el va veure com a mínim un cop a la setmana. O jo, que també hi passo cada setmana.
Tots els intents de la Carmina per fer entendre a les nebodes la necessitat d'aquest canvi han sigut inútils. De fet, va arribar un punt que elles van tenir l'immens desvergonyiment d'acusar la Carmina de fer el que feia per aprofitar-se del Joan. A partir d'aquesta acusació, la Carmina ja no va voler saber res més d'elles. Massa paciència que havia tingut, fins llavors.
Aquesta és la història, admirable pel que fa a la Carmina, i miserable pel que fa a les dues nebodes.
Demà el Joan anirà a la residència, diu que ja té ganes que sigui demà. A casa seva, ens bevem a mitges una cervesa; li agrada, la cervesa, i a mi sobretot m'agrada veure com ell l'assaboreix. Entre glop i glop, parlem, passem d'un tema a un altre, també de com serà la vida a la residència, si el menjar serà bo, i què passarà amb tot el que hi ha al seu pis, perquè a la residència només podrà dur-hi poquetes coses...
També diu que, a veure què passarà, amb les seves nebodes, que com que estan enfadades, no l'aniran a veure...
-Dius que no et vindran a veure? Que és que et venen a veure, aquí? Quants mesos fa que no les has vist? Quant fa que ni t'han telefonat? No hi haurà diferències: si no et venen a veure a la residència, serà com ara, "les seguiràs no veient"!
I ell arronsa les espatlles, diu que sí, que és veritat...
