Les reunions d'AA

(família sobrevinguda, l'Elisabet)

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2025/05/les-reunions-daa.html

Sobre...

Els nens i el gos
https://horitzontal.blogspot.com/2025/05/els-nens-i-el-gos.html

La dona de la meva vida
https://horitzontal.blogspot.com/2025/05/la-dona-de-la-meva-vida.html

Telepizza

(sobre salut mental)

https://horitzontal.blogspot.com/2025/05/telepizza.html 

Voluntat de morir, autonomia i tutela

(sobre el final de la vida)

https://horitzontal.blogspot.com/2025/05/voluntat-de-morir-autonomia-i-tutela.html

Tot és efímer

L'anada del Joan Pintor a la residència va suposar haver de buidar el pis de lloguer on vivia. Al Joan li va costar molt d'assimilar, aquest procés inevitable: des que es va concretar la seva entrada a la residència, el Joan, a banda del seu neguit a causa del canvi transcendental que l'esperava, també tenia el neguit, el malestar, d'anar paint que tot el que tenia al pis (o gairebé tot, llevat de les poques coses que es podia endur a la residència), no només no ho podia conservar sinó que, a sobre, estava condemnat a desaparèixer. Algunes coses, potser podrien ser aprofitades per algú, però moltes altres, i costava poc d'imaginar, anirien a parar gairebé segur a dins dels abocadors de deixalles.

Tot allò que havia omplert la seva vida, que havia acumulat durant dècades, que li feia companyia en el seu dia a dia, desapareixeria de la seva vida. Aquells dies el Joan tenia una sensació de pèrdua immensa, com si tot fos absurd, sense sentit; donava la sensació d'un profund sentiment d'inconformitat, de desconcert, d'orfandat, com si s'estigués quedant despullat de biografia. Era trist, seguir-lo durant aquest procés de pèrdua que l'omplia de tristesa. Veure'l tan vulnerable, tan desvalgut davant de la realitat.

D'altra banda, per a mi era un recordatori immediat d'aquesta realitat: tot allò que per a nosaltres és important, arribarà un punt que acabarà desapareixent. De vegades mentre encara vivim, o després, però el resultat serà el mateix, la desaparició. En el cas del Joan, el seu dol més gran era pels seus quadres, els que ell durant tants anys havia anat pintant, uns quadres amb gràcia, però no amb prou interès perquè poguessin interessar altra gent, o si més no tots, aquella gran quantitat que tenia emmagatzemada. 

El Joan pensava que ell era un bon pintor, i que si no havia tingut més reconeixement era perquè li havien faltat contactes, padrins. Jo sempre pensava, però no li ho podia dir, que el concepte que ell tenia d'ell mateix com a pintor estava molt distorsionat, molt inflat. De moment, els quadres es van salvar: un drapaire que té parada als Encants, al final de tot va buidar el pis. Tot el que hi quedava, els quadres també. Ho va fer quan el Joan ja era a la residència. M'agradaria anar un dia anar als Encants, a veure si, per casualitat, en veig algun.

Eva Lavalliere

(temes religiosos)

https://holapronobis.blogspot.com/2025/05/eva-lavalliere.html

Sobre la salut mental

Menor o major
https://horitzontal.blogspot.com/2025/05/menor-o-major.html

1,65 quilos
https://horitzontal.blogspot.com/2025/05/165-quilos.html

Recordatori maig 2025

(sobre el final de la vida)

https://miravolant.blogspot.com/2025/05/recordatori-maig-2025.html