Sobre la Guerra Civil

Desertor, divisionari, confident... històries familiars silenciades
https://senseseny.blogspot.com/2025/12/desertor-divisionari-confident.html

Antonio Luis Baena
https://senseseny.blogspot.com/2025/12/antonio-luis-baena.html

Temes familiars

La Cristina, l'Eva, la meva mare
https://442m.blogspot.com/2025/12/la-cristina-leva-la-meva-mare.html

Una intuïció de fa quaranta-sis anys
https://442m.blogspot.com/2025/12/una-intuicio-de-fa-quaranta-sis-anys.html

Una aplicació amb IA

(sobre salut mental)

https://horitzontal.blogspot.com/2025/12/una-aplicacio-amb-ia.html

La cursa

Cadascú recorda el que recorda, i de la manera que ho recorda. De vegades, els records són bastant fidels als fets reals, i altres vegades menys. De vegades són del tot inventats. Quan són distorsionats o inventats, en general un mateix no és conscient de les seves invencions o distorsions. Pot estar convençut que, allò que explica, va ser exactament tal com ho explica: en té l'absoluta seguretat. 

No sempre és així, de vegades també es pot tenir un sentiment d'incertesa, en relació amb un record, com si s'estigués al mig d'una boira que fa borrós el record.

El món dels records, de les trampes que ens fan i dels embolics en què de vegades ens fiquen, és apassionant. Bé, si més no per a mi ho és, i per això, sempre que em topo amb casos de memòries qüestionables tinc, diguem-ho així, una alegria, perquè reforça el meu escepticisme en relació amb la fiabilitat dels records. O més ben dit, en concret, d'aquells records que no poden ser contrastats de forma fiable.

Un exemple. Fa poc un germà m'explica que ha conegut un home que recorda que, quan passàvem els estius a Vallvidrera, fa més de cinquanta anys, "jo sempre guanyava les curses que es feien". Ho he trobat divertit, perquè el meu record és ben diferent.

Jo no recordo haver guanyat cap cursa a Vallvidrera. Recordo, això sí, haver participat en una cursa, en una única cursa. I no la vaig guanyar. Hi vaig participar sense gens de ganes, perquè em feia vergonya; llavors ja havia anat a algun campionat d'Espanya de camp a través, i també de pista; era una mena de "professional" de les curses de fons. Tinc el record que, a aquella cursa, hi vaig participar a causa de la insistència d'algú, suposo que de la família; dic de la família perquè les meves relacions amb altres estiuejants, o gent del poble, era mínima, gairebé nul.la.

La sortida de la cursa era al costat de la pista d'hoquei, que fa molt i molt que no existeix. D'allí, s'anava cap a la carretera, i llavors carretera amunt, fins al trencant de la Budellera. Més enllà, al punt on comença la baixada cap a la Budellera, el recorregut girava cap al camí de la dreta, en direcció cap a la "Torre del Loco", el punt més lluny de la cursa. I llavors, des de "Torre del Loco", es tornava fins a la pista d'hoquei. 

Vaig mirar d'anar prou a poc a poc per no quedar-me sol, i quan de tornada ja baixava per la carretera al costat d'un noi, ja a la vora de la meta (pensava que podria estar bé, que arribéssim junts), aquell noi em va demanar que el deixés guanyar. Em va semblar molt bé; vaig deixar que s'avancés perquè pogués arribar sol, i ell va arribar a la meta gesticulant com si hagués guanyat unes olimpíades, en mig de grans aplaudiments.

Això és el que jo recordo. De les moltes i moltes curses que vaig fer aquells anys (com a atleta federat, no participava en curses populars, aquella va ser l'excepció), aquella va ser l'única vegada que algú em va demanar que el deixés guanyar. De manera que, aquell "detall extraordinari", suposo que va contribuir a fer que, en lloc d'oblidar-me d'aquella cursa (igual que de moltes altres de les que no en recordo res), el record quedés més ben "arxivat".  

Vaja, suposo que va ser així... Ja que, si vull ser coherent amb la meva teoria de la poca fiabilitat dels records, no puc descartar que, aquest record meu d'aquella cursa, també estigui distorsionat.