Em torno a trobar el Domingo, i després de parlar una estona, li pregunto on ha dormit. I aquesta vegada no es fa el despistat, em diu que ja ho sé, que ja el vaig veure un dia, "al lloc de sempre".
-Un dia? No home, ja t'hi he vist un grapat de vegades...
Quan agafo el tren a primera hora del matí, de vegades me l'he trobat que encara dorm, arrambat a l'entrada d'una de les botigues de luxe del Passeig de Gràcia, al costat de l'estació. Suposo que si avui no evita contestar-me és perquè ja fa força bo, i passar la nit al carrer ja no és tan dur. Passar-la com la passa ell, sense cap mena de manta o alguna altra cosa semblant, perquè va pel món sempre amb les mans a la butxaca, encara que sigui l'hivern. Ni una bossa, ni una petita motxilla, no res. Mai. És una de les seves característiques, invariable.
L'únic parament per passar la nit és algun cartró, fàcil de trobar al Passeig de Gràcia, perquè aquestes botigues en generen molts. Alguna vegada es pot pagar una pensió, però crec que són l'excepció, aquestes vegades.
Em diu que d'aquí una estona anirà a dinar, a un restaurant que tenen un menú de quinze euros.
- De moment la meitat, ja "faré" els que em falten.
- Ja som gairebé al migdia, segur que els faràs?
- És clar que sí! Què et penses? D'aquí una estona ja els tindré!
Xerrarem una estona. De temes de conversa en tenim uns quants, començant pels anys que anàvem junts a collir raïms i olives; era un bon company de feina... Després, li dic que me'n vaig, que com que jo no vaig a un restaurant, haig d'anar a casa a fer el dinar. I que, a més, així, ell podrà tornar a "treballar", i fer saltar a alguns incauts els calés que encara li falten per poder anar a dinar.
Li dic adeu, i ell em diu que a veure si ens tornem a veure aviat. Jo li dic també que a veure, que a mi també m'agrada trobar-lo. I és veritat, m'agrada.
Travesso el carrer, me'n vaig una mica enllà; veig que no m'ha seguit amb la mirada, perquè ja està dedicat un altre cop a intentar engalipar la gent que passa. M'assec al pedrís d'una botiga, el miro. M'hi estic una estona, i mentrestant no veig que ningú piqui.
Després, me'n vaig; de tota manera, compto que, com que és un "professional", acabarà aconseguint els potser set euros que li falten per arribar als quinze. I si els aconsegueix, per descomptat se'ls gastarà tots dinant. I es tornarà a quedar sense un cèntim. Perquè ell no viu al dia: "viu a l'instant!"
M'agrada, conèixer el Domingo, i de tant en tant trobar-me'l. Em recorda que hi ha moltes maneres de viure. La seva cal reconèixer que és original. I "vocacional", sens dubte. Igual que cal reconèixer que és un barrut, amb la seva dedicació a fer saltar els quartos de la gent, quan, si volgués, en lloc de pidolar, podria viure al poble i anar fent feines.
Amb petites variants, sempre que parlo del Domingo explico més o menys el mateix. I mira, m'agrada, anar-ho repetint. Anar recordant, i recordant-me, que es pot viure de moltes maneres diferents.
