Ni una mica

Ni una mica,
ni una molla,
ni una gota,
ni una engruna,
ni un poc,
ni un polset,
ni un bocí,
ni un xic,
ni un pessic.
Res de res.
(perquè "no res
de no res"
és molt carregós)

Els milicians

Era un nen de cinc anys. Contemplant l'escena: al davant del casalot aïllat on la família passava els estius, hi havia el seu pare, el seu avi i dos tios materns. Un al costat de l'altre, tensos. Al davant d'ells, un escamot de milicians armats amb escopetes i apuntant-los. Des de la finestra del primer pis, espantada, muda, la mare d'aquell nen també mirava l'escena: el seu marit, el seu pare i els seus dos germans estaven a punt de morir.

Al final no els van matar. Els quatre eren industrials del ram del tèxtil. Un dels milicians era un treballador de la fàbrica d'un dels amenaçats. No eren mals amos. Dos, a més, eren d'idees republicanes, i catalanistes. El cas és que aquell treballador reconvertit en milicià va advocar a favor seu, va convèncer els altres i no va passar res. Van marxar.

Aquells dies la vida d'una persona valia molt poc. Aquells mateixos dies, dos germans de l'àvia paterna d'aquell nen i un germà de l'avi patern van morir assassinats. Eren els primers dies de la Guerra Civil.

Aquell nen ara té vuitanta-tres anys. M'explica l'escena, una explicació que no és el primer cop que sento. I que no és cap anècdota aïllada: a la seva família, d'amenaces de mort, fugides per la teulada i d'altres moments angoixants, sobretot durant aquelles primeres setmanes de la guerra, n'hi va haver més.

Aquell nen és el meu tio. Si haguessin matat el seu pare, la germana petita de la meva mare no hauria nascut, i les meves cosines no existirien. Jo segurament tampoc, perquè la mort del meu avi sens dubte hauria alterat el curs de la vida de la meva mare.

De fet, qui hauria d'escriure això seria el meu tio. Escriure li agrada, però li fa mandra. Potser ho acabarà fent. Per si de cas, de moment jo ho recullo, perquè penso que algun dia, a algun nebot o renebot seu, potser li agradarà llegir-ho (si és que abans aquests textos no es perden en aquesta immensa nebulosa d'internet...).

El pa

El pa m'agrada sempre, sigui com sigui: del dia, de fa dies i mig sec, o completament sec... I de tota mena, des dels pans integrals amb llevat mare fins els pans de motllo més industrials, passant per tot el ventall de pans més o menys rústics o convencionals, de forn o supermercat, de massa congelada o no, sense precoure o precuits, fets amb farina de blat o del que sigui...

Fins i tot m'agrada (això no ho puc explicar gaire, i a segons qui, menys), el que alguna vegada em trobo fent de passavolant, com fa uns dies, que vaig tenir la sort d'arreplegar del carrer una bossa amb un assortit variat de pans, potser de sis menes diferents. És clar, ja no eren del dia... però és igual, perquè ja he dit que el pa sec també m'agrada molt.

I ahir, en lloc de pa, em vaig trobar una bossa de pastes encara per encetar, i una mica més enllà, sobresortint d'una paperera, un exemplar de El Periódico del dia abans. I em vaig asseure a un banc i, mentre llegia el diari, vaig fer un bon berenar, acompanyat d'algun traguinyol d'aigua d'una font que tenia a la vora. Una meravella.

Captaires

Al davant de l'església dos pidolaires, un amb pinta d'autòcton i l'altre d'immigrant, s'amenacen i s'insulten:

-Desgraciat, ves-te'n al teu país!
-Faig el que vull, marxa tu d'aquí!
-Gandul!
-Paràsit!
-Avisaré la policia!
-Au, avisa-la, no em penso moure!
Etc.

És un dia feiner, de pocs feligresos i per tant de poques almoines. I es veu que no les volen compartir: volen l'espai en exclusiva, suposo que cadascun dels dos deu pensar que hi té més dret. Un, potser perquè és del país i l'altre no, l'altre, potser perquè ha ocupat el lloc primer. Els motius podrien ser aquests, o ves a saber... Els dos estan enfurismats, l'escena és trista, decebedora: dos homes, d'uns quaranta anys, barallant-se pel dret a captar en exclusiva a la porta de l'esgésia, escridassant-se...

Fa anys, a primera hora del matí la meva mare anava cada dia a missa a aquesta església. Després, durant l'esmorzar, sovint m'explicava alguna anècdota relacionada amb els captaires de torn, ja que sempre n'hi havia algun. O més d'un, llavors es veu que estaven més ben avinguts.

Recordo que un dia, a un captaire ja habitual i que es veu que li havia dit que era un manetes, ella li va preguntar si seria capaç d'ajustar les portes d'uns armaris que no tancaven bé, i ell li va dir que sí. Van quedar que el dia següent aniria a fer la reparació i, a petició d'ell, la meva mare li va avançar cinc mil pessetes.

L'endemà no es va presentar a fer el bricolatge, i tampoc va aparèixer durant un temps per la porta de l'església. Un dia, però, el va tornar a trobar allí i li va preguntar què havia passat. I ell li va contestar "que la vida era molt complicada", i així va quedar la cosa: no van tornar a parlar de les cinc mil pessetes ni de les portes que s'havien d'ajustar.

A 35.000 metres d'altura

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2014/11/a-35000-metres-daltura.html

Piulades

De manera regular, un conegut piula alguna cosa al seu compte de twitter, tot i que no té cap seguidor, ningú que llegeixi el que escriu. Tanmateix, ell persevera, continua amb les seves piulades, convençut que està fent alguna cosa important. És una persona molt interessada en els esdeveniments polítics actuals, i totes les seves piulades són sobre aquest tema: el que li agrada del que passa, el que no li agrada (la majoria de coses), el que s'hauria de fer (perquè segons ell tot ho fan malament), etc.

A mi m'entendreix la seva dedicació. I alhora em diverteix, perquè m'hi veig reflectit: vaig escrivint coses que ningú o gairebé ningú llegeix, perquè ningú sap que les escric, i els comptats que ho saben altra feina tenen, coses més interessants per llegir o fer. Però jo, malgrat tot, segueixo escrivint.

Crec que l'únic que em diferencia d'aquest conegut és que jo sóc conscient que el que faig és del tot irrellevant. I per què m'entretinc fent coses irrellevants quan n'hi ha tantes de rellevants que estaria molt bé fer-les? D'acord, alguna estona m'hauré d'aclarir...

O potser no cal ser tan autoexigent i assumir que, tant en el cas d'aquest conegut com en el meu, a segons quines edats entretenir-te una mica amb algunes foteses, i autoenganyar-te una altra mica amb alguna fantasia, no està tan malament, sinó que fins i tot té un sentit o una justificació: aquests entreteniments contribueixen a alimentar una autosatisfacció positiva, bona per a l'equilibri emocional.

Que tot és irrellevant? D'acord, però estar una mica a gust amb un mateix no ho és, d'irrellevant. I si el preu és aquesta falta d'autocrítica o d'autoexigència, suposo que no és tan greu.

Tot alhora no pot ser

Tot alhora no pot ser:
No ens podem compadir i riure'ns de nosaltres mateixos.
Què triem?

Llàgrimes

Rabindranath Tagore va escriure que "Si plores perque no pots veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles."

Però això altre també és veritat: Només amb els ulls rentats per les llàgrimes pots veure coses que abans t'eren invisibles.

Còpies d'inseguretat

En lloc de còpies de seguretat,
potser hauríem de fer còpies d'inseguretat.
I així, amb una mica de sort,
podríem perdre accidentalment
el que hem anat fent,
el que hem anat acumulant,
tot el nostre historial
(molta palla, molta pols,
més aviat poc gra).
I llavors, alliberats d'aquest llast,
amb el cap més ventilat
anar una mica més lleugers per la vida.

Balla...

Balla begut un bisbe amb bonet a dalt del bufet.