Dret de cita (Ramon Llull)

- "Atracció és tirament natural qui ajusta naturals appetits."
- "Appetit és delectació qui requer compliment."
- "Fortuna és accident acostant-se al subject, mas l'afortunat és l'hom disposat a aquella."
- "Amabundus és aytant dir com abundós d'amor; e açó mateix se entén de bonabundus qui és abundant de bé, e d'amorós qui és complit d'amor, e bonós qui és complit de bé, e de les altres paraules semblants a aquestes."
- "La delectació és l'hàbit en el qual l'home reposa."

Ramon Llull
Diccionari de definicions lul.lianes; A. Bonner, M.I. Ripoll, Col.lecció Blanquerna, Palma de Mallorca, 2002.

El meu país és tan petit

El meu país és tan petit
que cap a dins d'una petjada.
Una passa rera l'altra,
quan vaig caminant
els peus el van dibuixant.
I al meu darrera,
ara una bufada ara una altra,
el vent el va esborrant.

Una recepta senzilla

Una recepta senzilla
per a conèixer gent nova
i interessant:
mirar amb ulls nous
(més atentament,
amb més interès,
amb més simpatia i alegria)
la gent que fa temps
que ens pensem que coneixem.

La caca de gos

Flairosa i cremosa,
la caca de gos.
I jo despistat!

Dret de cita (Lucía Etxevarria)

"D'altra banda, què fa un escriptor llevat de construir-se una realitat alternativa per tal de fugir del present?"
Lucía Etxevarria. Un milagro en equilibrio. Ed. Planeta, Barcelona, 2004

La Carmeta

A un poble petit la mort d'algú és un afer d'interès comunitari. És normal, perquè tothom es coneix. I quan es fan els funerals, si no es vol ser mal mirat, s'hi ha d'anar. I una mica mudat. És un ritual social que no es pot bandejar, encara que qui s'hagi mort et sigui completament indiferent. O que potser fins i tot li tinguessis mania. És igual, s'hi ha de fer acte de presència, toca. Malgrat tot, jo no hi vaig mai, i si em cal donar alguna explicació, per sort en tinc una de convincent: ni tan sols vaig anar, en el seu moment, als funerals dels meus pares. És cert.

Amb aquesta explicació que de fet no explica res surto del pas, i m'estalvio d'explicar motius potser una mica més elaborats... o no. El cert és que entenc el sentit d'aquests actes socials, i entenc que els familiars de qui s'ha mort agraeixin la companyia, però a mi aquestes coses em desagraden, o potser només m'incomoden, no ho sé. Potser és per la barreja de convencionalitat social i de ritual religiós (em sembla que tinc algun problema, amb els rituals, siguin religiosos o laics... i també amb tot el que fa olor de sotana i sagristia, potser hauria d'anar a algun psicoanalista). Bé, manies meves, segurament. El cas és que evito aquestes cerimònies.

Una altra cosa és que amb qui s'ha mort hi hagués tingut una relació propera, i que abans de morir-se hagi tingut l'opció de tenir cura d'aquesta relació (de la forma que segons el cas sigui escaienta). Això m'agrada. O que uns dies després de mort, si la relació també és amb la família, quan ja ha passat el període en el que sembla que toca anar a donar el condol i fer els compliments de rigor, llavors m'hi acosti. Això també m'agrada. Potser el que m'agrada és anar a contracorrent.

Fa uns dies vaig inventar-me una excusa per anar a veure la Carmeta dels pollastres (això dels pollastres li ve de quan fa anys, els caps de setmana, a l'entrada de casa seva, en feia a l'ast). El seu germà s'havia mort feia uns tres mesos, o potser més, el coneixia poc, només de saludar-lo al trobar-lo pel carrer. Amb ella tampoc hi he tingut molta relació, però una mica més que amb ell sí; fa temps, durant uns anys li vaig esporgar les oliveres. D'ença que va morir el seu germà no me l'havia trobat, no l'havia vist ni havia fet cap intent per trobar-la.

La Carmeta em cau molt bé, és una dona franca, vital, generosa, i em venia de gust parlar una estona amb ella, de les seves coses, del seu germà, de tan bona mena com ella, l'Anselmo.

Es deixa dur pel corrent

Es deixa dur pel corrent,
viu sense ànsia ni delit,
arrossegant els peus,
desencantat.
Li fa mandra l'esforç
d'intentar viure diferent:
és impossible, diu.
Se sent derrotat,
i li és més fàcil,
creu que menys cansat,
seguir el corrent,
balancejar-se
en el seu present apagat,
trist, tòxic.
Solitud i tristesa
en el seu horitzó.

Viu empipat

Viu empipat,
empipant
(quan estem empipats
sempre empipem:
als altres quan no estem sols,
a nosaltres quan ho estem).

Dret de cita (J.M. Coetzee)

"Però i si tots som ficcionaires, com diu que era en Coetzee? I si tots inventem contínuament les històries de les nostres vides?"
J.M. Coetzee. Temps d'estiu. Edicions 62, Barcelona, 2009