La Carmeta

A un poble petit la mort d'algú és un afer d'interès comunitari. És normal, perquè tothom es coneix. I quan es fan els funerals, si no es vol ser mal mirat, s'hi ha d'anar. I una mica mudat. És un ritual social que no es pot bandejar, encara que qui s'hagi mort et sigui completament indiferent. O que potser fins i tot li tinguessis mania. És igual, s'hi ha de fer acte de presència, toca. Malgrat tot, jo no hi vaig mai, i si em cal donar alguna explicació, per sort en tinc una de convincent: ni tan sols vaig anar, en el seu moment, als funerals dels meus pares. És cert.

Amb aquesta explicació que de fet no explica res surto del pas, i m'estalvio d'explicar motius potser una mica més elaborats... o no. El cert és que entenc el sentit d'aquests actes socials, i entenc que els familiars de qui s'ha mort agraeixin la companyia, però a mi aquestes coses em desagraden, o potser només m'incomoden, no ho sé. Potser és per la barreja de convencionalitat social i de ritual religiós (em sembla que tinc algun problema, amb els rituals, siguin religiosos o laics... i també amb tot el que fa olor de sotana i sagristia, potser hauria d'anar a algun psicoanalista). Bé, manies meves, segurament. El cas és que evito aquestes cerimònies.

Una altra cosa és que amb qui s'ha mort hi hagués tingut una relació propera, i que abans de morir-se hagi tingut l'opció de tenir cura d'aquesta relació (de la forma que segons el cas sigui escaienta). Això m'agrada. O que uns dies després de mort, si la relació també és amb la família, quan ja ha passat el període en el que sembla que toca anar a donar el condol i fer els compliments de rigor, llavors m'hi acosti. Això també m'agrada. Potser el que m'agrada és anar a contracorrent.

Fa uns dies vaig inventar-me una excusa per anar a veure la Carmeta dels pollastres (això dels pollastres li ve de quan fa anys, els caps de setmana, a l'entrada de casa seva, en feia a l'ast). El seu germà s'havia mort feia uns tres mesos, o potser més, el coneixia poc, només de saludar-lo al trobar-lo pel carrer. Amb ella tampoc hi he tingut molta relació, però una mica més que amb ell sí; fa temps, durant uns anys li vaig esporgar les oliveres. D'ença que va morir el seu germà no me l'havia trobat, no l'havia vist ni havia fet cap intent per trobar-la.

La Carmeta em cau molt bé, és una dona franca, vital, generosa, i em venia de gust parlar una estona amb ella, de les seves coses, del seu germà, de tan bona mena com ella, l'Anselmo.