De tant en tant passa. Fa uns mesos van repatriar des de Tailàndia, en un avió de l'exèrcit medicalitzat, un espanyol malalt. Algú va criticar aquella operació de salvament, sobretot a causa de la immensa inversió de recursos que suposava, però de manera majoritària les notícies que es van publicar van ser, o be acrítiques, o elogioses d'aquella gran operació de rescat a l'altra punta del món. (1)
Com a societat ens agraden els fets extraordinaris, les proeses mèdiques, tecnològiques, circenses, esportives... del tipus que siguin. "S'ha de fer tot el possible per salvar la vida d'una persona", "La vida és sagrada", "Ens hi podríem trobar nosaltres", etc. (2)
Quan l'avió anava d'aquí cap allà i d'allà cap aquí (amb no sé quants metges a dins, a més de la tripulació), ho va fer sobrevolant alguns territoris on l'accés a les atencions mèdiques més elementals és mínim. O inexistent. A més de no tenir la gent, potser, ni tan sols aigua potable o els aliments necessaris per poder sobreviure.
Però ens ho repeteixen, ens ho repetim: "S'ha de fer tot el possible per salvar la vida d'algú". De tothom...? O només algunes vides? Potser només "la nostra", quan tenim problemes de salut i, llavors, volem que ens salvin a qualsevol preu?
D'altra banda, alhora, mentre es gasta una fortuna en mogudes "espectaculars" com aquesta (ningú no ha dit el cost total d'aquesta operació), resulta que necessitats molt més elementals i quotidianes dels hospitals o els centres d'atenció primària d'aquí no són ateses. (3)
Per què casos com el d'aquest avió són interessants? Doncs perquè ens ofereixen una imatge molt gràfica del grau d'incoherència de la nostra societat. D'altra banda, és clar, aquest tipus de casos són només "la punta de l'iceberg", ja que, a continuació, venen tots els caso ja no tan estridents, però igualment caracteritzats pel mateix tipus d'incoherències i desproporcions. I d'egoismes.
Ara no en faré una llista, però per entendre de què parlo crec que només cal que cadascú, si està malalt i ha necessitat atencions mèdiques importants (o li ha passat això a algun parent o amic seu), s'hagi preguntat, s'hagi interessat, per saber "tot el que costa el tractament del seu problema de salut".
Em sembla que no conec ningú que, en una situació d'aquestes, tingui aquest interès. En aquests casos, la gent en general només es preocupa "per la seva vida". No existeix res més. I amb l'edat que tinc, com que ja és molta la gent que conec amb problemes de salut importants, crec que puc parlar amb un raonable "coneixement de causa".
(un incís: em refereixo principalment a les despeses a càrrec del sistema públic de salut; l'ús de la medicina privada en aquests casos és una mica diferent, sovint igual d'egoista i insolidari, però com a mínim no repercuteix en els pressupostos públics)
És habitual que s'argumenti que aquest tipus de comportaments o reaccions són "normals", perquè llavors canvies, vols conservar la vida sigui com sigui, etc. Si és així (i crec que en general ho és), jo espero ser sempre "anormal", "absolutament anormal". Per tal que, si em trobo en una situació d'aquestes, conservi llavors la lucidesa, la coherència i la determinació necessàries. I així, al final de la vida no m'hagi d'avergonyir de mi mateix.
--
(1) Dic de tant en tant perquè realment és així, i l'argumentació sempre és semblant. Recordo, per exemple, el cas d'un missioner i d'una infermera espanyols, que estaven a no recordo quin país africà, quan hi havia una epidèmia d'Ebola, i es va fer un desplegament de recursos semblant. Llavors, "per salvar-los la vida a ells", es va fer una inversió que, suposo que invertida en l'atenció a les persones natives també malaltes d'Ebola que ells atenien, hauria salvat no dues vides, sinó moltes més.
(2) Cadascú hi va posar la seva cirereta. Per exemple, la ministra de Defensa, la Margarita Robles, va dir que "Las Fuerzas Armadas nunca dejan a nadie atrás (...) siempre estoy muy orgullosa de las Fuerzas Armadas, porque cuando hay un momento difícil ahí están". (El Periódico, 21/4/2024)
(3) Un altre cas és els dels medicaments de preus literalment "astronòmics" i a sobre, sovint, d'eficacia poc demostrada. Un exemple d'aquest tipus és Zolgensma, per a l'atròfia muscular espinal (AME) d'infants, i del que a banda del preu, més de dos milions d'euros, es veu que Novartis, el laboratori fabricant, va manipular part dels estudis presentats per a la seva aprovació. Algun dia si de cas ja m'estendré més sobre aquest tema.
Un resum del cas Zolgensma: https://www.bbc.com/mundo/noticias-49293111 (com que aquesta notícia és del 2019, segur que avui ja no és "el medicament més car")
Quan l'avió anava d'aquí cap allà i d'allà cap aquí (amb no sé quants metges a dins, a més de la tripulació), ho va fer sobrevolant alguns territoris on l'accés a les atencions mèdiques més elementals és mínim. O inexistent. A més de no tenir la gent, potser, ni tan sols aigua potable o els aliments necessaris per poder sobreviure.
Però ens ho repeteixen, ens ho repetim: "S'ha de fer tot el possible per salvar la vida d'algú". De tothom...? O només algunes vides? Potser només "la nostra", quan tenim problemes de salut i, llavors, volem que ens salvin a qualsevol preu?
D'altra banda, alhora, mentre es gasta una fortuna en mogudes "espectaculars" com aquesta (ningú no ha dit el cost total d'aquesta operació), resulta que necessitats molt més elementals i quotidianes dels hospitals o els centres d'atenció primària d'aquí no són ateses. (3)
Per què casos com el d'aquest avió són interessants? Doncs perquè ens ofereixen una imatge molt gràfica del grau d'incoherència de la nostra societat. D'altra banda, és clar, aquest tipus de casos són només "la punta de l'iceberg", ja que, a continuació, venen tots els caso ja no tan estridents, però igualment caracteritzats pel mateix tipus d'incoherències i desproporcions. I d'egoismes.
Ara no en faré una llista, però per entendre de què parlo crec que només cal que cadascú, si està malalt i ha necessitat atencions mèdiques importants (o li ha passat això a algun parent o amic seu), s'hagi preguntat, s'hagi interessat, per saber "tot el que costa el tractament del seu problema de salut".
Em sembla que no conec ningú que, en una situació d'aquestes, tingui aquest interès. En aquests casos, la gent en general només es preocupa "per la seva vida". No existeix res més. I amb l'edat que tinc, com que ja és molta la gent que conec amb problemes de salut importants, crec que puc parlar amb un raonable "coneixement de causa".
(un incís: em refereixo principalment a les despeses a càrrec del sistema públic de salut; l'ús de la medicina privada en aquests casos és una mica diferent, sovint igual d'egoista i insolidari, però com a mínim no repercuteix en els pressupostos públics)
És habitual que s'argumenti que aquest tipus de comportaments o reaccions són "normals", perquè llavors canvies, vols conservar la vida sigui com sigui, etc. Si és així (i crec que en general ho és), jo espero ser sempre "anormal", "absolutament anormal". Per tal que, si em trobo en una situació d'aquestes, conservi llavors la lucidesa, la coherència i la determinació necessàries. I així, al final de la vida no m'hagi d'avergonyir de mi mateix.
--
(1) Dic de tant en tant perquè realment és així, i l'argumentació sempre és semblant. Recordo, per exemple, el cas d'un missioner i d'una infermera espanyols, que estaven a no recordo quin país africà, quan hi havia una epidèmia d'Ebola, i es va fer un desplegament de recursos semblant. Llavors, "per salvar-los la vida a ells", es va fer una inversió que, suposo que invertida en l'atenció a les persones natives també malaltes d'Ebola que ells atenien, hauria salvat no dues vides, sinó moltes més.
(2) Cadascú hi va posar la seva cirereta. Per exemple, la ministra de Defensa, la Margarita Robles, va dir que "Las Fuerzas Armadas nunca dejan a nadie atrás (...) siempre estoy muy orgullosa de las Fuerzas Armadas, porque cuando hay un momento difícil ahí están". (El Periódico, 21/4/2024)
(3) Un altre cas és els dels medicaments de preus literalment "astronòmics" i a sobre, sovint, d'eficacia poc demostrada. Un exemple d'aquest tipus és Zolgensma, per a l'atròfia muscular espinal (AME) d'infants, i del que a banda del preu, més de dos milions d'euros, es veu que Novartis, el laboratori fabricant, va manipular part dels estudis presentats per a la seva aprovació. Algun dia si de cas ja m'estendré més sobre aquest tema.
Un resum del cas Zolgensma: https://www.bbc.com/mundo/noticias-49293111 (com que aquesta notícia és del 2019, segur que avui ja no és "el medicament més car")
