Amb una bossa plena de borratges collides fa una estona passo a saludar un conegut. Em pregunta què són, i li ho dic, i que a prop de casa seva n'hi ha un munt, a aquesta època de l'any.
Ell recorda que alguna vegada li havia explicat que les ortigues també són comestibles. Li dic que sí, i que les borratges cuites són igual de bones, que la diferència més gran entre ortigues i borratges és que, quan les culls, punxen diferent.
Llavors ell em diu que, amb tanta gent que diuen que passa gana, sorprèn que no hi hagi més persones que, com jo, reculli borratges i ortigues. Que mira que seria fàcil, que aquesta gent no passés gana, només els caldria això: recollir les plantes silvestres comestibles que no cull ningú.
Em quedo parat. Tan parat que no li dic res. Prefereixo canviar de conversa. D'altra banda, ja no m'hauria de sorprendre, perquè no és la primera vegada que li sento dir coses com aquesta, desconsiderades amb la gent que té vides difícils i, de vegades, autèntiques dificultats per menjar. Trobo que és lletja, bastant, la seva sortida, perquè a més ell no té cap dificultat econòmica. De fet, és una persona veritablement rica, i des de la seva posició privilegiada de riquesa, amb totes les necessitats sobradament cobertes, sembla que hauria de tenir un altre tipus de pensaments, una mica més empàtic.
És ben trist, pensar aquestes coses, però encara ho és més no callar-se-les. Com a mínim això, en aquests casos: no dir res.
Però en sap poc, de callar, quan els temes són aquests: la pobresa, les persones migrants, l'idioma dels nouvinguts... Tot i això, com que les persones som alhora de diferents maneres, i ell no és una excepció, és a dir, no és només "això", de tant en tant m'agrada passar a saludar-lo. I si amb una mica de sort durant la visita no surt cap tema conflictiu, doncs millor. I si no és així, si surt, doncs mala sort: llavors procuro no fer-li massa cas i miro d'afavorir el canvi de tema.
