He sortit de casa al matí i no hi tornaré fins al vespre. Després de dies seguits de núvols, pluja i fred, fa un dia de sol esplèndid. Al migdia, entro en un supermercat i compro una barra de pa, una llauna de sardines i un plàtan (en total, no arriba als dos euros).
Sec a un banc que hi toca el sol, no fa vent, la sensació de confort és absoluta. Obro la llauna de sardines. Menjo pa amb sardines i pa amb l'oli de les sardines; ho assaboreixo profundament. Boníssim el menjar. Esplèndid el banc. El lloc, el sol. Com si estigués al millor restaurant del món. Perdó, em corregeixo: molt millor que el millor restaurant del món, en el que, a més, m'hi sentiria incòmode, gens a gust. I a sobre, el menjar d'un restaurant, fos el que fos, no el trobaria tan "abellidor", "apetitós", com aquest pa amb sardines assegut a aquest banc. Cadascú té els seus gustos, els meus són d'aquesta mena.
De postres, el plàtan, i el dinar ja és del tot insuperable. En el fons, el luxe també m'agrada. El que passa és que, la meva idea de luxe, és diferent de la idea de luxe de la majoria de la gent.
