Aviat farà tres anys que va morir el Joan Entrenador. Li dic així perquè quan jo era adolescent i corria ell era el meu entrenador (d'aquella manera, perquè sovint li feia poc cas).
Vaig deixar de córrer del tot quan "vaig deixar-ho tot" i me'n vaig anar, durant uns anys, a fer del que ara en diuen neorural. A partir de llavors, va anar passant el temps, els anys.
Quaranta anys després, el vaig localitzar. Em va impressionar com vivia i la seva degradació. Arrossegava una depressió important, tenia diferents problemes de salut i la casa on vivia, sol, semblava la d'un drapaire, molt abandonada i plena d'andròmines inútils, acumulades al llarg de molts anys.
Durant unes setmanes vaig omplir contenidors d'escombraries amb el que vaig anar llençant, a més de fer venir una empresa de neteja industrial, perquè les de neteges domèstiques, a causa del grau de brutícia i, en alguns espais, "de fossilització de la brutícia", no en volien saber res.
Tot això llavors ja ho vaig anar explicant, i amb més detall, avui només és un resum. També vaig explicar les dones que llavors van començar a passar per casa seva, per mantenir-la endreçada i una mica neta, després del munt d'escombraries llençades i del pas de l'empresa de neteja.
Més endavant, va canviar d'habitatge, va anar a un pis, un espai més adequat. Cada vegada estava més atrotinat (la casa anterior estava en una urbanització, i era de dues plantes, amb escales).
Llavors, va començar l'etapa de les cuidadores. L'última cuidadora, i la que va durar més, va ser la Rosaura. D'ella també en vaig parlar diferents vegades. La Rosaura em va explicar moltes històries, de la seva vida, i dels problemes que tenia com a cuidadora del Joan. Eren unes històries que de vegades em semblaven versemblants, i altres vegades menys. Més endavant, la proporció de les que em semblaven poc versemblants va anar creixent.
Vaig acabar veient que era molt manipuladora. Per exemple, es queixava que el Joan era un "vell verd", que la volia grapejar. Mentre ella, per la seva banda, "exposava els seus generosos pits" de forma ostentosa, amb grans escots, es vestia amb robes ben ajustades que li marcaven les seves rotunditats anatòmiques, amb la panxa ben ventilada, les cuixes...
Tot i que ell estava atrotinat, la mirava i li queia la bava. Després de les mirades van venir els intents de grapejar-la. I després, no sé si més coses. Fins i tot va anar a un uròleg per si podia fer-se alguna cosa amb el seu penis crònicament flàccid, però li van dir que no hi havia res a fer.
Amb mi, ella es feia la víctima de les intencions libidinoses del Joan. I mentrestant, li anava escurant el compte. Quan el Joan va morir, ja li havia estirat una part important del patrimoni, i a més havia aconseguit que, en el testament, també l'afavorís.
Quan el Joan encara vivia, jo de tant en tant l'anava a veure. O la Rosaura em telefonava, per lamentar-se d'això o d'allò. Un cop mort, ella em va demanar que l'acompanyés al notari. Després, quan va considerar que ja no li era útil, no em va dir res més.
Va ser una bona experiència. Entre altres coses, perquè mentre el Joan vivia i ella es queixava de les seves demandes sexuals, repetia una vegada i una altra que no tenia gens d'interès pels diners del Joan. Suposo que ho deia perquè ja veia que podia anar-li estirant els diners que volgués, gràcies als seus escots i les seves "permissivitats". Eren unes "pagues extres" afegides al sou que cobrava, que no era dolent.
Jo ho veia, però com el Joan ja estava molt deteriorat i, al capdavall, qui el cuidava era ella, pensava que tot formava part "dels seus acords i intercanvis".
Al final, encara vaig tenir una alegria, quan vaig veure que al testament el Joan havia deixat 100.000 euros a Càritas. Abans que aparegués la Rosaura li ho havia suggerit jo, que estaria bé que, amb el patrimoni que tenia, en deixes com a mínim una part a una entitat social. I mira, em va fer cas, i tot i fer un testament posterior que afavoria la Rosaura, va mantenir aquella decisió.
Potser això va tenir a veure amb el fet que, un cop obert el testament, la Rosaura no em digués res més, disgustada perquè "se li havien escapat" aquells 100.000 euros. És probable que, d'alguna manera, se n'hagués assabentat, que havia sigut un suggeriment meu.
