Que està allà

Que està allà:
"castellà".

El meu pare - demència i patiment

"Pateix un malalt amb demència? És difícil de saber, depèn del que entenguem per patiment. Probablement des de les etapes inicials sigui incapaç d'el.laborar un pensament tan complex com la consciència de malaltia (introspecció) i sobre la gravetat de la situació respecte el futur (projecció). Si amb prou feines pensa, si no coneix el temps (no sap si és de dia o de nit), si ja no li queden paraules, tampoc serà capaç del patiment humà (una amenaça en el temps davant la que ens sentim sense recursos). Però sí de patir dolor, agitació, por, sensacions desagradables a la pell, ansietat ... si més no com qualsevol altre ésser viu sense llenguatge, ni consciència. Aquest és el patiment que expliquen els cuidadors, que tenen aquesta impressió a partir d'indicis com l'expressió de la cara, arrufar les celles, la rigidesa muscular (...)."
Fernando Marín. "Morir en paz con demencia". Revista DMD, nº 60, 2012

No em sobta que molts metges relativitzin la possibilitat de patiment en els casos de malalts amb demència, fins i tot quan són metges que es dediquen específicament a aquesta mena de malalts. Fernando Marín és metge, i la seva pràctica professional està vinculada tant a les cures pal.liatives com als objectius de l'Associació Dret a Morir Dignament, de la que alhora n'és president. Normalment coincideixo amb el que diu o escriu, però en en aquest cas m'ha sobtat bastant.

El primer que m'ha sobtat és això: "Probablement des de les etapes inicials sigui incapaç d'el.laborar un pensament tan complex com la consciència de malaltia (introspecció) i sobre la gravetat de la situació respecte el futur (projecció)".

Jo no em dedico professionalment a atendre malalts amb demències, però la meva limitada experiència amb malalts d'aquesta mena m'és del tot suficient per a afirmar amb tota seguretat que hi ha malalts que, "en les etapes inicials de la demència", són perfectament capaços d'elaborar "pensaments d'aquesta complexitat". Cosa que òbviament els terroritza. Més ben dit: crec que a mesura que es parla més d'aquestes malalties i la gent arriba a gran havent-ne sentit a parlar i havent-hi pensat, quan es produeixen els primers símptomes, i en un moment donat la sentència del diagnòstic, aquesta por i aquest patiment (en aquesta fase) és més la norma que l'excepció. I ho puc afirmar amb aquesta contundència perquè de vegades són els mateixos malalts els que ho manifesten, ja sigui de manera ben explícita, verbalitzant-ho amb tota claredat, o de manera implícita, amb el seu comportament, reaccions, etc. (en moments puntuals o de manera generalitzada) durant el seu dia a dia.

Alhora, puc dir que tinc el convenciment (encara  que no ho pugui afirmar amb la mateixa contundència del punt anterior), que hi ha malalts amb demències avançades que en alguns moments són capaços (potser s'escauria més dir que "són víctimes") d'instants d'algun grau de lucidesa, i que per tant "pateixen" en alguna mesura la por, la impotència i la desesperació derivades d'aquesta consciència de la pròpia situació.

Estic convençut que el meu pare (i no és l'únic referent que tinc), no només al principi de la malaltia, sinó sobretot quan la malaltia ja era molt palesa i distorsionadora però ell encara gaudia de força autonomia, era capaç d'elaborar pensaments prou complexos com per a ser conscient que tots els seus marcs de referència li començaven a fer fallida. I això, evidentment, li generava inseguretat, ansietat, por, i per tant patiment (igual que a qualsevol altre persona sense demència amb  inseguretat, ansietat i por).

I també estic convençut que més endavant, amb la malaltia ja molt desenvolupada i ell ja en un estat en general del tot absent (si més no aparentment, sobre això també hi hauria molt a dir), en moments determinats, ben pocs, però ben reals, tenia uns esguards amarats d'una tristesa tan pregona que era impossible contemplar-lo i negar-li, en aquell moment, qualsevol vestigi de consciència.

A mi, m'és molt més fàcil pensar en una manca de "sentit d'humanitat" per part de les persones que afirmen aquesta incapacitat de patiment d'aquests malalts, que no en la presumpta "incapacitat de patiment humà" d'aquests malalts.

Una altra cosa és com s'han de gestionar aquestes situacions extremes, difícils, incòmodes, i aquí sí que entenc que hi poden haver perspectives molt diferents (per exemple, les d'aquelles persones que segueixen determinats criteris religiosos o espirituals, les d'aquelles altres que no tenen aquests referents, etc.). Però aquesta ja és una altra història, que té bastantes relacions amb la història anterior, però que alhora és completament diferent.

Que aquestes situacions ens espantin és comprensible (per això precisament "som humans"), però el que no és admissible és que intentem alleujar-les (més ben dit, que ens intentem alleujar nosaltres, "els no malalts"), amb la manca de reconeixement de la capacitat de patiment d'aquests malalts. O reconeixent-los només el patiment "animal", el del dolor sense consciència. Que per cert hi ha qui també els el nega, quan havent-los ja arrabassat la humanitat conceptual els discuteix també la més elemental corporeitat i sensibilitat biològica.

Dubta més

Dubta més,
calla més,
escolta més.
Sovint m'ho dic.
Sovint m'ho haig de repetir.
Ai, sóc tant desmemoriat...
I me n'oblido:
i no dubto, ni callo, ni escolto.
Quina calamitat!

La Gloria Fuertes deia...

La Gloria Fuertes deia que
"hi ha tres classes de persones:
les que suen,
les que estosseguen
i les que són felices."
Jo de vegades suo,
de vegades estossego
i de vegades sóc feliç.
I de vegades les tres coses alhora.

--
"Hay tres clases de personas: / Las que sudan / las que tosen / y las que son felices."

Parents remots: el Bartomeu

Vaig a collir bledes de la vora del camí que passa pel costat de la casa de la Marisol. Aprofito que sóc allí i truco a casa seva, cosa que feia temps que volia fer. M'obre el seu marit, el Salvador, i em diu que ella no hi és. Li dic que m'han explicat que la Marisol, fa anys, va cuidar la Victorina, la dona del Bartomeu, i que tinc curiositat per saber alguna cosa d'aquesta família, perquè amb el Bartomeu (que havia mort anys abans que la seva dona), érem una mica família. Quan li dic això arrufa el nas i es posa a la defensiva. No es tranquil.litza fins que li explico que aquest parentiu amb el Bartomeu era d'allò més aigualit i llunyà, a més d'hipotètic: en el cas de ser cert es remuntaria a més de dos-cents anys (segons les investigacions d'un germà meu aficionat a aquestes coses de la genealogia familiar).

Jo també m'he sobtat de la seva reacció, i com que veig que parla d'herències, de seguida desfaig l'embolic, li dic que el meu interès pel Bartomeu és només curiositat, que no té res a veure amb el fet que la Victorina, al morir, agraïda amb la Marisol, li hagués deixat tot el que tenia, inclosa la casa on vivia. L'espant del Salvador és del tot infundat, tenint en compte que l'eventual parentiu meu era només amb el Bartomeu, no amb la Victorina, que a més havien passat un munt d'anys des de la mort de la Victorina, i que per acabar-ho de reblar l'herència a favor de la Marisol era ben explícita (a més d'absolutament justificada per la dedicació de la Marisol). Però en sentir la paraula "parent" al Salvador se li han encés les alarmes. Ell se'm justifica comentant que quan va morir la Victorina un altre veí del poble ja va embolicar una mica la troca, amb l'argument que era parent de la difunta, sense que això, tanmateix, al final alterés el més mínim les disposicions del testament.

Un cop aclarides les coses i ell ja tranquil, parlem de les vegades que fa anys havíem coincidit a la mateixa colla durant el temps d'arreplegar les olives, de la crisi, dels seus  fills i nets, d'això i d'allò altre... Del Bartomeu, en canvi, en conserva pocs records, perquè quan la Marisol va començar a fer de cuidadora de la Victorina ell ja era mort.

M'explica també que les bledes de la vora del camí que de tant en tant vaig a collir són descendents de les que ell i la Marisol sembraven quan, fa anys, a l'altra banda de camí, s'encarregaven de la granja de porcs que llavors hi havia allí (posteriorment els amos la van tancar i enderrocar, i ara hi ha un camp d'oliveres). I em contextualitza el tema: m'explica que els porcs, com les persones, també poden anar restrets, i les bledes són força efectives, com a component preventiu en la dieta habitual o com a desembussador d'emergència.

Quan jo vaig arribar per primer cop al poble el Bartomeu ja estava mort i enterrat. Dic també que enterrat perquè així va ser com el vaig conèixer, en veure la làpida del seu nínxol, un dia que jo exercia d'enterramorts eventual. Aquest dia ajudava el Segú, el paleta pel qual alguns dies feia de manobre a alguna obra o de jornaler al camp. Amb motiu d'una altra defunció, el vaig acompanyar al cementiri, primer a preparar el nínxol del difunt i, després, un cop la caixa a dins, a col.locar la làpida. La meva feina es limitava a  traginar els estris necessaris, la senalla del ciment ràpid, la gaveta, la paleta, la maceta, l'escarpra i la galleda d'aigua, i quan ell em demanava alguna cosa, apropar-la-hi.

D'això deu fer uns vint-i-set anys. Llavors la Victorina encara vivia, però no la recordo, potser no la vaig ni arribar a veure mai. Del Bartomeu (de la seva placa al cementiri amb el meu mateix cognom), gairebé me n'havia oblidat. Fins que, després d'anys de no posar-hi els peus, fa uns dies vaig tornar al cementiri i vaig veure el seu nínxol reformat, amb un marbre nou, un marc d'acer inoxidable i una porta de vidre, suposo que encarregats per la Marisol i el Salvador amb motiu de la mort de la Victorina. Encuriosit, vaig començar a preguntar, i estirant algun fil vaig anar ordenant aquesta història del Bartomeu, la Victorina, la Marisol i el Salvador.

La Victorina era filla del poble, mentre que el Bartomeu era fill d'Alió. Diuen que els dos eren una mica justos, no gaire espavilats... en qualsevol cas, la Victorina va ser realment justa també en un altre sentit, ja que a la persona que la va cuidar els darrers anys de la seva vida li va agrair les atencions, tot i no tenir-hi cap parentiu, deixant-li en herència tot el que tenia.

La Juanita

Primer li van clavar un ganivet al coll. Després, un cop de maceta al cap i, més tard, un de mall. No es moria de cap manera. Al final, la van afusellar, amb una bala de matar porcs senglars. La Juanita va morir d'aquesta manera cruel, salvatge i estúpida. I lenta, perquè l'assassinat es va allargar gairebé una hora, a causa de les discussions entre els botxins pel que fa a la millor forma d'execució. És una desgràcia, que t'executin, però encara és una desgràcia més gran que t'executi una colla de brètols i curts de gambals.

L'Arturo, mentre es menja una mica de Juanita, un tall de xoriç adobat amb pebre vermell, m'explica aquesta salvatgeria: la va presenciar, acollonit i alhora mut, a casa dels veïns, el dia de la matança del porc. Ell és conscient de la desmesura del que m'explica, però alhora, ara, assaboreix amb delectació el xoriç.

Bufons i curts de gambals

"Són emblemàtics els dels dos extrems. D'una banda, els curts de gambals, lineals i previsibles, amb una verbositat tal com raja i amb raonaments primaris. (...) A l'altre extrem hi ha els 'fools' (bufons o pallassos) que disfressen la seva intel.ligència i es fan passar per bojos per poder dir el que pensen sense perill de represàlies. (...) Perquè el bufó és el boig, l'irracional, que assumeix els aspectes negatius de la col.lectivitat i els projecta com a catarsi."
Rosa M. Martínez Ascaso. "William Shakespeare. Del somriure a la rialla". Avui, Cultura, 21-4-2011

El Domingo és un bufó o pallasso. Això sí, una mica barroer. I amb la particularitat que en lloc d'estar sempre al servei d'un amo que li omple el plat, quan s'atipa d'estar quiet fa de rodamon, utilitzant llavors la seva indubtable intel.ligència, quan li cal, per aconseguir uns dinerons fent de captaire.

Sempre ha estat una característica del Domingo, la de "fer-se passar per boig per poder dir el que pensa sense perill de represàlies" (tal com diu la Rosa M. Martínez). Si més no així ho veig jo; també és cert que hi ha gent que li vol estalviar aquest mèrit o habilitat, i només li adjudica adjectius més aviat desagradables. I en part és normal, perquè ell de vegades també en pot ser bastant, de desagradable: amb la seva eventual incontinència verbal pot deixar algú ben rebregat, potser sense venir a tomb de res, i a sobre quedar-se tan ample. De tota manera, al fer-se gran aquesta característica incisiva la ha anat modulant i contenint, suposo que adonant-se que el perjudicava més que no el beneficiava. Bé, suposo que, per a ser un bufó d'alt nivell sempre li ha faltat una mica, o una mica més, de sentit de l'humor. O d'un humor una mica més fi, no tant destraler i de vegades pocasolta.

Dels seus tres germans, el gran encaixa perfectament en la categoria dels curts de gambals, i amb nota alta. La germana també, però a la secció dels una mica més moderats. L'altre el van fer amb un motllo amb més matisos, amb trets de curt de gambals i alhora també de bufó, una barreja de vegades divertida i de vegades embafadora. En qualsevol cas, val a dir que qualsevol dels quatre germans, qualsevol dels membres d'aquesta atípica família de bufons i de curts de gambals, pot ser més de fiar que alguns prohoms (o "prodones") de la vila. Perquè de "gent com cal" n'hi ha cada un que...

Escanyavelles

Escanyavelles, segons els llocs (i els diccionaris, el de l'IEC i el CVB), se'n diu de dues plantes diferents (Polygonum aviculare i Pisum sativum), i d'un peix (Apogon imberbis), "petit, de color vermellós tacat de negre, i que té moltes espines". També d'una mena de "raïm blanc, de pell dura i aspra i de gust poc saborós".

Entre aquestes accepcions, per a mi fins ara desconegudes, no hi surt la que jo sempre he fet servir: l'estri amb el qual abans s'aprofitaven els llapis petits, o els carbonets de dibuixar, per tal de fer-ne més còmode el seu ús. Recordo que era així com els anomenaven tant en Nolasc Valls com en Joan Baixes; ho havia sentit a les respectives acadèmies de dibuix de Barcelona, per les quals vaig passar ara fa uns quaranta anys.

Crec que a l'escola el nom d'aquest estri també era el mateix, però em fa dubtar aquest silenci dels diccionaris. Tenien potser també un altre nom? És molt possible, perquè era d'ús habitual i seria molt estrany que al diccionari no s'hagués recollit.

La part de l'escanyavelles on es subjectava el llapis sempre era metàl.lica, i el llapis hi quedava afermat gràcies a una anella que l'estrenyia. La resta de l'escanyavelles, el mànec, de vegades també era metàl.lic i de vegades de fusta. N'hi havia de diferents menes, però sempre eren senzills: un estri destinat a aprofitar humils puntes de llàpis no afavoria a ser convertit en un objecte de qualitat, només importava la utilitat.

Els darrers escanyavelles que vaig aconseguir, fa més de vint anys, me'ls va proporcionar la secretària del meu pare, la Pilar, quan va saber que en buscava. Me'ls va comprar ella mateixa a una papareria antiga, d'aquestes d'aire empolsegat i dependentes molt grans. Fa uns anys hi vaig passar, amb la il.lusió de trobar-hi encara algun escanyavelles, però ja no hi vaig trobar res, ni escanyavelles ni dependentes ni botiga; el local l'ocupava (el segueix ocupant) una botiga d'aquestes de "tot a cent" (ara de "tot a un euro"). Tot és efímer.

A més d'algunes mirades amables

A més d'algunes mirades amables,
algunes paraules oportunes
i algunes carícies
(regalades o rebudes),
encara li demanes més coses,
a la vida?

Són tantes les coses que no sé

Són tantes les coses que no sé
que ni sé que no les sé:
fer-te gran és adonar-te que no sabies res,
que segueixes sense saber res i que,
al pas que vas i amb el poc temps que et queda,
no sabràs mai res.
Però sobretot,
fer-te gran és anar-te adonant que,
encara que no sàpigues res de res,
no passa res.