"Too late", massa tard: és el títol d'un llibret només d'il.lustracions, sense text, de Mar Cerdà, editat per Proteus (2011). Me'l trobo per sorpresa en un punt de reciclatge. M'entendreix, m'emociona. El format és de llibre per a nens petits, només setze pàgines, amb dibuixos molt senzills, esplèndids. Però és una enganyifa, no és per a nens petits. Ni tan sols és per a gent jove, encara atrafegada amb les urgències de la joventut...
Quan te'l mires penses que és per a gent més gran. La que amb el pas inexorable del temps ha vist com desapareixien persones estimades. Com ara els pares. I que quan hi pensen, en aquestes persones que ja no hi són, de vegades senten una mena de recança. De les coses que els hauria agradat dir-los i que, malauradament, quan era el moment no els van dir. Coses tan senzilles, potser, com que els estimaves.
Massa tard... són tantes, també, les paraules, les actituds, els silencis (de complicitat, de tendresa, d'empatia) que m'hauria agradat haver ofert als meus pares els darrers anys de la seva vida...
El temps no el vaig estalviar, però la qualitat del temps (la presència profunda, atenta, emocionalment intensa) sí que penso que hauria pogut ser millor, de vegades molt millor. Tampoc m'hi capfico, sé que el temps és irreversible. I també sé que moltes de les coses només les podem aprendre després d'haver-nos equivocat... i llavors de vegades no tenim una segona oportunitat. Però sense capficar-m'hi, de vegades, com ara mateix, desvetllat per la troballa d'aquest conte, sento aquesta recança de què parlava.
10 de febr. 2014
8 de febr. 2014
Recordo bé que aquell dia feia sol
Recordo bé que aquell dia feia sol.
Tu recordes que estava ennuvolat.
Ell, que ningú va sortir de casa i que,
per tant, no podem saber el dia que feia.
En plural:
nosaltres ho recordem perfectament,
vosaltres us feu un embolic i, ells,
naturalment, no en tenen ni idea.
Tu recordes que estava ennuvolat.
Ell, que ningú va sortir de casa i que,
per tant, no podem saber el dia que feia.
En plural:
nosaltres ho recordem perfectament,
vosaltres us feu un embolic i, ells,
naturalment, no en tenen ni idea.
7 de febr. 2014
16 de des. 2013
La meva mare: els inicis de la bipolaritat
Llegir llibres que ja tenen uns quants anys sovint és molt educatiu, perquè et fa adonar del que ha costat arribar a les hipòtesis o certeses (o presumptes certeses) amb les que ens movem avui. I ens fa ser prudents (o ens hauria de fer-ho ser) en pensar el que pensaran d'algunes de les nostres certeses actuals les generacions futures.
Els llibres d'aquesta mena en general no els busco, però de vegades me'n trobo per casualitat, ja sigui tafanejant a alguna biblioteca, a alguna llibreria de vell o, fins i tot, mirant els que hi ha a algun punt de reciclatge. De vegades en fullejo algun i no hi trobo res que em cridi l'atenció, i de vegades sí; es el cas, per exemple, del llibre de Le Moal, "El niño excitado y deprimido" (1), del que ja n'he parlat, en el que s'esmenta la utilitat dels electroxocs i la insulinoteràpia en casos de depressions infantils.
Els llibres antics de vegades et sorprenen pels anacronismes que contenen, i d'altres vegades pel moderns que són. I de vegades per les dues coses alhora, com aquest de Le Moal, que en part és anacrònic i en part modern. Per exemple, a més de la opinió sobre els electroxocs infantils inclou una descripció molt afinada de la bipolaritat, tant de manera global com en concret pel que fa a les característiques de les fases maníaca i depressiva.
Per tant, tenim que en un llibre de caràcter divulgatiu de l'any 1960 es descriu molt bé el trastorn bipolar, cosa que d'altra banda segur que no era cap excepció, és a dir, que llavors descripcions acurades de la bipolaritat no era difícil trobar-ne, ja fos en assajos adreçats a especialistes o en publicacions de caràcter divulgatiu, perquè la bipolaritat estava recollida des de principis del segle XX en la classificació de les malalties mentals de Kraepelin (i se'n coneixia l'existència des de molt abans; per exemple, sembla que Jules Baillarger en va fer la primera descripció moderna al voltant del 1850, però és que Areteo de Capadòcia ja n'havia parlat... durant el segle primer abans de Crist!).
Vaja, que als anys seixanta la bipolaritat no era cap malaltia desconeguda. I resulta que va ser llavors, a principis dels anys seixanta, quan es van començar a manifestar els primers problemes "d'oscil.lacions emocionals" de la meva mare (crec que llavors tenien més pes les depressions que les eufòries). I una de les coses que la meva mare de gran explicava era que els primers metges que la van visitar ni tan sols entenien el que li passava. Deia ella que llavors molts metges desconeixien les característiques de la bipolaritat i de les depressions unipolars. De fet, abans no la van derivar al primer psiquiatra crec que va passar per diferents especialistes d'altres àmbits, que intentaven identificar anèmies o d'altres disfuncions orgàniques (crec que això va durar anys).
La meva mare de vegades era bastant exagerada, i per tant cal contextualitzar en aquest "marc d'exageracions" algunes de les seves afirmacions. Tanmateix, de vegades l'encertava, i a mi no em costa acceptar que quan deia això de la ignorància dels primers metges que la van visitar (pel que fa a la bipolaritat i les depressions), sinó tota, en tenia bastanta, de raó. De fet, la meva experiència (no com a malalt, però sí com a familiar o amic de malalts), en part és semblant. I en el meu cas amb l'agreujant que les meves experiències són molt més recents, quan se suposa que amb el pas dels anys aquesta falta de formació dels professionals de la salut s'hauria d'haver solucionat. Però dissortadament, de vegades no és així.
--
(1) P. Le Moal. El niño excitado y deprimido. Editorial Luis Miracle, 1960
Els llibres d'aquesta mena en general no els busco, però de vegades me'n trobo per casualitat, ja sigui tafanejant a alguna biblioteca, a alguna llibreria de vell o, fins i tot, mirant els que hi ha a algun punt de reciclatge. De vegades en fullejo algun i no hi trobo res que em cridi l'atenció, i de vegades sí; es el cas, per exemple, del llibre de Le Moal, "El niño excitado y deprimido" (1), del que ja n'he parlat, en el que s'esmenta la utilitat dels electroxocs i la insulinoteràpia en casos de depressions infantils.
Els llibres antics de vegades et sorprenen pels anacronismes que contenen, i d'altres vegades pel moderns que són. I de vegades per les dues coses alhora, com aquest de Le Moal, que en part és anacrònic i en part modern. Per exemple, a més de la opinió sobre els electroxocs infantils inclou una descripció molt afinada de la bipolaritat, tant de manera global com en concret pel que fa a les característiques de les fases maníaca i depressiva.
Per tant, tenim que en un llibre de caràcter divulgatiu de l'any 1960 es descriu molt bé el trastorn bipolar, cosa que d'altra banda segur que no era cap excepció, és a dir, que llavors descripcions acurades de la bipolaritat no era difícil trobar-ne, ja fos en assajos adreçats a especialistes o en publicacions de caràcter divulgatiu, perquè la bipolaritat estava recollida des de principis del segle XX en la classificació de les malalties mentals de Kraepelin (i se'n coneixia l'existència des de molt abans; per exemple, sembla que Jules Baillarger en va fer la primera descripció moderna al voltant del 1850, però és que Areteo de Capadòcia ja n'havia parlat... durant el segle primer abans de Crist!).
Vaja, que als anys seixanta la bipolaritat no era cap malaltia desconeguda. I resulta que va ser llavors, a principis dels anys seixanta, quan es van començar a manifestar els primers problemes "d'oscil.lacions emocionals" de la meva mare (crec que llavors tenien més pes les depressions que les eufòries). I una de les coses que la meva mare de gran explicava era que els primers metges que la van visitar ni tan sols entenien el que li passava. Deia ella que llavors molts metges desconeixien les característiques de la bipolaritat i de les depressions unipolars. De fet, abans no la van derivar al primer psiquiatra crec que va passar per diferents especialistes d'altres àmbits, que intentaven identificar anèmies o d'altres disfuncions orgàniques (crec que això va durar anys).
La meva mare de vegades era bastant exagerada, i per tant cal contextualitzar en aquest "marc d'exageracions" algunes de les seves afirmacions. Tanmateix, de vegades l'encertava, i a mi no em costa acceptar que quan deia això de la ignorància dels primers metges que la van visitar (pel que fa a la bipolaritat i les depressions), sinó tota, en tenia bastanta, de raó. De fet, la meva experiència (no com a malalt, però sí com a familiar o amic de malalts), en part és semblant. I en el meu cas amb l'agreujant que les meves experiències són molt més recents, quan se suposa que amb el pas dels anys aquesta falta de formació dels professionals de la salut s'hauria d'haver solucionat. Però dissortadament, de vegades no és així.
--
(1) P. Le Moal. El niño excitado y deprimido. Editorial Luis Miracle, 1960
4 de nov. 2013
Alguna cosa per menjar
Alguna cosa per menjar.
I tot el dia per vagarejar
pels olivets i les vinyes,
per les pinedes i les garrigues.
Quan és possible
perquè no cal treballar.
Quina delícia!
I tot el dia per vagarejar
pels olivets i les vinyes,
per les pinedes i les garrigues.
Quan és possible
perquè no cal treballar.
Quina delícia!
1 de nov. 2013
Català fàcil
Usos incorrectes del barbarisme BLOG:
-Un "blog" de pisos.
-Un "blog" de formigó.
-Un "blog" de notes.
-Un "blog" de notícies.
-Un "blog" de pisos.
-Un "blog" de formigó.
-Un "blog" de notes.
-Un "blog" de notícies.
22 d’oct. 2013
La meva mare - Medicació i psicoteràpia - 2
En l'escrit anterior deia que a la meva mare, bipolar, mai cap psiquiatre li va plantejar la conveniència de fer alguna mena de psicoteràpia. No és cert del tot. El darrer psiquiatre que va tenir, suposo que cansat de sentir-me a mi insistir tant, al final es va posar en contacte amb una psicòloga i van quedar que la meva mare hi aniria (això passava quan la meva mare ja era gran i jo estava més a prop seu, abans havia estat molt al marge de tots els seus problemes).
Va ser un desastre. Des del primer dia no van sintonitzar gens: a la meva mare no li va agradar la psicòloga, i crec que al revés també passava el mateix. A banda d'això, d'aquesta inexistent sintonia, imprescindible si l'objectiu és aconseguir alguna cosa de profit, crec que a més aquella psicòloga tampoc va ser gaire hàbil entomant el cas de la meva mare (tenint en compte com va dur les sessions i el plantejament que va fer). Va fallar tot. Era un repte molt complicat, i es va abordar sense un interès veritable, sense convenciment, i va passar el que suposo que, amb aquests condicionants, era inevitable que passés.
El cas de la meva mare de fàcil no ho era, perquè el primer que calia fer amb ella era fer-li adonar dels avantatges que en podria treure, d'una psicoteràpia, cosa de la que ella en dubtava, ja que tothom sempre li havia dit, de manera explícita o implícita, que no serviria de res. La meva mare era espavilada, prou per ser conscient que la derivació a la psicòloga per part del psiquiatre era forçada: el psiquiatre, durant anys, li havia dit molts cops que no li semblava que pogués ser d'utilitat, una psicoteràpia. Vaja, que era molt i molt difícil que aquella iniciativa hagués acabat amb algun resultat positiu.
Crec que llavors l'únic que pensava de debò que una psicoteràpia la podria ajudar era jo, i la meva influència era molt petita, tenint en compte d'una banda la manera de ser de la meva mare (amb idees molt consolidades i difícils de canviar), i d'una altra el protagonisme del psiquiatre, amb un paper de persona "infal.lible", pel que fa al tema de la importància de la medicació i la irrellevància de la psicoteràpia.
Però el més significatiu va ser la interpretació que es va fer d'aquell intent. Un cop obvi el fracas, la conclusió del psiquiatre, que la meva mare també va assumir, va ser que el fracàs confirmava la reticència a confiar en qualsevol possible benefici de la psicoteràpia. És a dir, ara ja s'havia fet la prova, i havia quedat clar que no havia servit de res fer-la, tal com ja s'havia dit tantes vegades i durant tants anys.
Aleshores devia fer uns quaranta anys que la meva mare havia començat a tenir els problemes que més endavant van ser etiquetats com de tipus bipolar. Durant anys, va anar a la consulta de molts metges diferents que li van fer diferents diagnòstics i, per tant, li van pautar diferents tractaments, sempre només farmacològics. No sé quan va ser (llavors jo vivia lluny i no estava al cas del que li passava) que finalment es va concretar el diagnòstic de bipolaritat, el que sí sé és que van passar molts anys. I després van seguir passant-ne, d'anys i de psiquiatres, perquè cap li encertava el tractament, la medicació adequada per a ella.
He dit que no li encertaven la medicació, i no és del tot correcte. Perquè el primer problema que s'havia de superar (com en tots els casos de persones amb trastorns bipolars) era convèncer la meva mare de la necessitat de medicar-se, i de fer-ho regularment. És a dir, si en conjunt els resultats de la medicació van ser sovint tan pobres, és una incògnita si va ser a causa de la irregularitat (presumpta o real) de la meva mare prenent-se els medicaments o de la falta d'efecte dels medicaments. És impossible saber-ho.
Suposo que la meva mare no arribava a notar els desitjats efectes positius (potser per falta de paciència, o perquè no seguia prou les pautes, o senzillament perquè en el seu cas els medicaments eren inefectius), i en canvi se li feien molt feixucs els efectes secundaris adversos, de manera que, tenint en compte que tenia caràcter i feia bastant el que volia, té una certa lògica que no seguis, potser, les pautes establertes (si això va ser sempre així, o esporàdicament, o quan i com, és un altre misteri).
El cas és que durant quaranta anys la meva mare va buscar l'ajuda de diferents metges i psiquiatres, que li van receptar diferents medicaments, pautats de diferent manera, buscant un efecte que no s'acabava d'aconseguir mai (1), ja que seguia esclavitzada per l'alternança arbitrària entre les eufòries i les depressions. Però ella seguia anant al psiquiatra de torn, fent un intent més, sempre un intent mes, amb l'esperança que alguna vegada la medicació acabés fent l'efecte desitjat.
En canvi, va fer un únic intent de psicoteràpia, i aquest únic intent va servir perquè tothom, ella inclosa, arribés a la conclusió "que allò no servia de res". ¿Algú s'imagina que hagués fet al revés, que hagués anat quaranta anys a diferents psicoterapeutes i que hagués fet un únic intent de medicació amb un psiquiatre? I que al cap de dues visites hagués decidit que no li servia i que per tant ho deixava? I que el seu psicoterapeuta de torn llavors li hagués dit: "Ho veus? Ja t'ho deia!"
--
(1) De l'etapa d'estabilitat que va passar la meva mare quan va morir el meu pare ja n'he parlat altres cops, fent diferents consideracions de les possibles causes d'aquella bona etapa (i també de les causes de la seva finalització), de manera que ara la deixo al marge.
Va ser un desastre. Des del primer dia no van sintonitzar gens: a la meva mare no li va agradar la psicòloga, i crec que al revés també passava el mateix. A banda d'això, d'aquesta inexistent sintonia, imprescindible si l'objectiu és aconseguir alguna cosa de profit, crec que a més aquella psicòloga tampoc va ser gaire hàbil entomant el cas de la meva mare (tenint en compte com va dur les sessions i el plantejament que va fer). Va fallar tot. Era un repte molt complicat, i es va abordar sense un interès veritable, sense convenciment, i va passar el que suposo que, amb aquests condicionants, era inevitable que passés.
El cas de la meva mare de fàcil no ho era, perquè el primer que calia fer amb ella era fer-li adonar dels avantatges que en podria treure, d'una psicoteràpia, cosa de la que ella en dubtava, ja que tothom sempre li havia dit, de manera explícita o implícita, que no serviria de res. La meva mare era espavilada, prou per ser conscient que la derivació a la psicòloga per part del psiquiatre era forçada: el psiquiatre, durant anys, li havia dit molts cops que no li semblava que pogués ser d'utilitat, una psicoteràpia. Vaja, que era molt i molt difícil que aquella iniciativa hagués acabat amb algun resultat positiu.
Crec que llavors l'únic que pensava de debò que una psicoteràpia la podria ajudar era jo, i la meva influència era molt petita, tenint en compte d'una banda la manera de ser de la meva mare (amb idees molt consolidades i difícils de canviar), i d'una altra el protagonisme del psiquiatre, amb un paper de persona "infal.lible", pel que fa al tema de la importància de la medicació i la irrellevància de la psicoteràpia.
Però el més significatiu va ser la interpretació que es va fer d'aquell intent. Un cop obvi el fracas, la conclusió del psiquiatre, que la meva mare també va assumir, va ser que el fracàs confirmava la reticència a confiar en qualsevol possible benefici de la psicoteràpia. És a dir, ara ja s'havia fet la prova, i havia quedat clar que no havia servit de res fer-la, tal com ja s'havia dit tantes vegades i durant tants anys.
Aleshores devia fer uns quaranta anys que la meva mare havia començat a tenir els problemes que més endavant van ser etiquetats com de tipus bipolar. Durant anys, va anar a la consulta de molts metges diferents que li van fer diferents diagnòstics i, per tant, li van pautar diferents tractaments, sempre només farmacològics. No sé quan va ser (llavors jo vivia lluny i no estava al cas del que li passava) que finalment es va concretar el diagnòstic de bipolaritat, el que sí sé és que van passar molts anys. I després van seguir passant-ne, d'anys i de psiquiatres, perquè cap li encertava el tractament, la medicació adequada per a ella.
He dit que no li encertaven la medicació, i no és del tot correcte. Perquè el primer problema que s'havia de superar (com en tots els casos de persones amb trastorns bipolars) era convèncer la meva mare de la necessitat de medicar-se, i de fer-ho regularment. És a dir, si en conjunt els resultats de la medicació van ser sovint tan pobres, és una incògnita si va ser a causa de la irregularitat (presumpta o real) de la meva mare prenent-se els medicaments o de la falta d'efecte dels medicaments. És impossible saber-ho.
Suposo que la meva mare no arribava a notar els desitjats efectes positius (potser per falta de paciència, o perquè no seguia prou les pautes, o senzillament perquè en el seu cas els medicaments eren inefectius), i en canvi se li feien molt feixucs els efectes secundaris adversos, de manera que, tenint en compte que tenia caràcter i feia bastant el que volia, té una certa lògica que no seguis, potser, les pautes establertes (si això va ser sempre així, o esporàdicament, o quan i com, és un altre misteri).
El cas és que durant quaranta anys la meva mare va buscar l'ajuda de diferents metges i psiquiatres, que li van receptar diferents medicaments, pautats de diferent manera, buscant un efecte que no s'acabava d'aconseguir mai (1), ja que seguia esclavitzada per l'alternança arbitrària entre les eufòries i les depressions. Però ella seguia anant al psiquiatra de torn, fent un intent més, sempre un intent mes, amb l'esperança que alguna vegada la medicació acabés fent l'efecte desitjat.
En canvi, va fer un únic intent de psicoteràpia, i aquest únic intent va servir perquè tothom, ella inclosa, arribés a la conclusió "que allò no servia de res". ¿Algú s'imagina que hagués fet al revés, que hagués anat quaranta anys a diferents psicoterapeutes i que hagués fet un únic intent de medicació amb un psiquiatre? I que al cap de dues visites hagués decidit que no li servia i que per tant ho deixava? I que el seu psicoterapeuta de torn llavors li hagués dit: "Ho veus? Ja t'ho deia!"
--
(1) De l'etapa d'estabilitat que va passar la meva mare quan va morir el meu pare ja n'he parlat altres cops, fent diferents consideracions de les possibles causes d'aquella bona etapa (i també de les causes de la seva finalització), de manera que ara la deixo al marge.
20 d’oct. 2013
La meva mare - Medicació i psicoteràpia
La Kay R. Jamison és una psicòloga clínica especialitzada en el trastorn bipolar, un trastorn que ella mateixa pateix. A "Una ment inquieta" (1) ens en parla, des de la seva doble condició de professional i víctima de la malaltia. El llibre el trobo fascinant per diferents motius.
En primer lloc perquè descriu "des de dins", d'una manera molt viva i colpidora, tant els estats depressius com els eufòrics del trastorn bipolar, sobretot els segons. Crec que per una persona que conegui algú bipolar i vulgui entendre aquests estats, que vulgui entendre una mica aquest món que oscil.la entre els esclats bojos de les eufòries i la negror de les depressions profundes, aquesta és una lectura molt recomanable. I segurament també per a una persona bipolar, per entendre's una mica millor ella mateixa.
En segon lloc per l'anàlisi i les consideracions més racionals que fa del trastorn com a experta, com a psicòloga clínica especialitzada en el trastorn.
En tercer lloc perquè fins i tot en el cas que el trastorn bipolar no t'interessi especialment, fa moltes reflexions sobre la gestió de les emocions, i sobre les expectatives existencials, que són aplicables, crec, a la vida de qualsevol persona.
En quart lloc perquè és un llibre que atrapa (si més no, a mi m'ha atrapat). L'argument és molt potent, i està molt ben escrit, de manera molt atractiva i fàcil de llegir. Té un ritme, "una música", que m'agrada molt.
Però sobretot, o per acabar-ho de reblar, per a mi és especialment interessant i colpidor perquè la meva mare era bipolar, i malgrat els esforços que vaig fer quan ella encara vivia, malgrat les lectures que llavors i posteriorment he acumulat, llegint el llibre de la Kay R. Jamison encara he descobert, o m'ha semblat entendre millor, àmbits de la meva mare que m'eren desconeguts, una descoberta que m'ha fet adonar de la falta de comprensió que en general va patir ella.
És un llibre del que en podria comentar moltes coses, però ara en triaré només una, que d'altra banda ja he comentat diferents vegades, en diferents contextos. La Kay R. Jamison explica que quan ella va començar a tenir problemes importants, als vint anys (ara en té setanta), al marge de la seva reticència a acceptar la malaltia i la necessitat de la medicació, va trobar psiquiatres que no només tenien molt clar que en casos com el seu la medicació era imprescindible, sinó que també ho era la psicoteràpia.
Ho llegeixo i recordo el que passava fa uns anys, quan l'últim psiquiatre de la meva mare repetia una vegada i una altra que l'important era la medicació. La medicació i prou. Els psiquiatres anteriors (va passar per uns quants, ni tans sols sé quants van ser ni en concret quins), tinc entès que tots eren més o menys del mateix criteri.
El darrer psiquiatre de la meva mare era un psiquiatre de reconegut prestigi, que treballava en un gran hospital, i estava vinculat a un equip d'investigació i atenció dels trastorns bipolars. Era també professor d'universitat, de manera que els seus criteris els transmetia als seus alumnes, que ara deuen regir-se, si no és que els han revisat, per aquells mateixos criteris. Més ben dit, això no és només una hipòtesi: algun dels seus alumnes, ja psiquiatres, els he conegut al mateix hospital, molt joves, i efectivament amb el mateix criteri.
La Kay R. Jamison diu que la medicació li va salvar la vida i que la psicoteràpia li va permetre viure. La meva mare va tenir la doble desgracia que, d'una banda, la medicació en el seu cas no va ser tan efectiva i, d'una altra banda, que no es va poder beneficiar de cap psicoteràpia que l'ajudés a viure. I en aquests casos ajudar a viure no és cap cosa abstracta, consisteix en coses concretes, tan elemental i lògiques com que t'ajudin a conèixer-te millor, que t'ajudin a aprendre a identificar les situacions de risc, i a aprendre a adquirir els recursos per a esquivar-les o enfrontar-les, que t'ajudin a ser conscient de les teves limitacions i també dels teus punts forts, que t'ajudin... per tal d'estar el millor preparat possible per gestionar la dificilíssima vida que has de gestionar si tens un trastorn bipolar.
A la meva mare se li va desencadenar la bipolaritat a principis dels anys seixanta, més o menys a la mateixa època que a la Kay R. Jamison a l'altra banda de l'Atlàntic. La Kay R. Jamison llavors va tenir la sort de comptar amb psiquiatres amb aquesta doble visió, i afirma que això va ser fonamental de cara a poder gestionar la seva difícil vida sense acabar embogida. A la meva mare no només no li va oferir ningú aquesta opció, sinó que quan ella ja era gran i jo la vaig reclamar no em van fer cap cas; de fet, amb educades i bones paraules, em van tractar d'ignorant.
De tota manera, per tal de fer justícia al psiquiatre de la meva mare que he esmentat, haig d'afegir que es va portar admirablement bé amb ella, amb una calidesa i una generositat immenses. Si a més hagués tingut aquesta visió més global de la que parla la Kay R. Jamison, hauria estat el millor psiquiatre del món.
--
(1) Una mente inquieta. Kay R. Jamison. Tusquests, 1996
En primer lloc perquè descriu "des de dins", d'una manera molt viva i colpidora, tant els estats depressius com els eufòrics del trastorn bipolar, sobretot els segons. Crec que per una persona que conegui algú bipolar i vulgui entendre aquests estats, que vulgui entendre una mica aquest món que oscil.la entre els esclats bojos de les eufòries i la negror de les depressions profundes, aquesta és una lectura molt recomanable. I segurament també per a una persona bipolar, per entendre's una mica millor ella mateixa.
En segon lloc per l'anàlisi i les consideracions més racionals que fa del trastorn com a experta, com a psicòloga clínica especialitzada en el trastorn.
En tercer lloc perquè fins i tot en el cas que el trastorn bipolar no t'interessi especialment, fa moltes reflexions sobre la gestió de les emocions, i sobre les expectatives existencials, que són aplicables, crec, a la vida de qualsevol persona.
En quart lloc perquè és un llibre que atrapa (si més no, a mi m'ha atrapat). L'argument és molt potent, i està molt ben escrit, de manera molt atractiva i fàcil de llegir. Té un ritme, "una música", que m'agrada molt.
Però sobretot, o per acabar-ho de reblar, per a mi és especialment interessant i colpidor perquè la meva mare era bipolar, i malgrat els esforços que vaig fer quan ella encara vivia, malgrat les lectures que llavors i posteriorment he acumulat, llegint el llibre de la Kay R. Jamison encara he descobert, o m'ha semblat entendre millor, àmbits de la meva mare que m'eren desconeguts, una descoberta que m'ha fet adonar de la falta de comprensió que en general va patir ella.
És un llibre del que en podria comentar moltes coses, però ara en triaré només una, que d'altra banda ja he comentat diferents vegades, en diferents contextos. La Kay R. Jamison explica que quan ella va començar a tenir problemes importants, als vint anys (ara en té setanta), al marge de la seva reticència a acceptar la malaltia i la necessitat de la medicació, va trobar psiquiatres que no només tenien molt clar que en casos com el seu la medicació era imprescindible, sinó que també ho era la psicoteràpia.
Ho llegeixo i recordo el que passava fa uns anys, quan l'últim psiquiatre de la meva mare repetia una vegada i una altra que l'important era la medicació. La medicació i prou. Els psiquiatres anteriors (va passar per uns quants, ni tans sols sé quants van ser ni en concret quins), tinc entès que tots eren més o menys del mateix criteri.
El darrer psiquiatre de la meva mare era un psiquiatre de reconegut prestigi, que treballava en un gran hospital, i estava vinculat a un equip d'investigació i atenció dels trastorns bipolars. Era també professor d'universitat, de manera que els seus criteris els transmetia als seus alumnes, que ara deuen regir-se, si no és que els han revisat, per aquells mateixos criteris. Més ben dit, això no és només una hipòtesi: algun dels seus alumnes, ja psiquiatres, els he conegut al mateix hospital, molt joves, i efectivament amb el mateix criteri.
La Kay R. Jamison diu que la medicació li va salvar la vida i que la psicoteràpia li va permetre viure. La meva mare va tenir la doble desgracia que, d'una banda, la medicació en el seu cas no va ser tan efectiva i, d'una altra banda, que no es va poder beneficiar de cap psicoteràpia que l'ajudés a viure. I en aquests casos ajudar a viure no és cap cosa abstracta, consisteix en coses concretes, tan elemental i lògiques com que t'ajudin a conèixer-te millor, que t'ajudin a aprendre a identificar les situacions de risc, i a aprendre a adquirir els recursos per a esquivar-les o enfrontar-les, que t'ajudin a ser conscient de les teves limitacions i també dels teus punts forts, que t'ajudin... per tal d'estar el millor preparat possible per gestionar la dificilíssima vida que has de gestionar si tens un trastorn bipolar.
A la meva mare se li va desencadenar la bipolaritat a principis dels anys seixanta, més o menys a la mateixa època que a la Kay R. Jamison a l'altra banda de l'Atlàntic. La Kay R. Jamison llavors va tenir la sort de comptar amb psiquiatres amb aquesta doble visió, i afirma que això va ser fonamental de cara a poder gestionar la seva difícil vida sense acabar embogida. A la meva mare no només no li va oferir ningú aquesta opció, sinó que quan ella ja era gran i jo la vaig reclamar no em van fer cap cas; de fet, amb educades i bones paraules, em van tractar d'ignorant.
De tota manera, per tal de fer justícia al psiquiatre de la meva mare que he esmentat, haig d'afegir que es va portar admirablement bé amb ella, amb una calidesa i una generositat immenses. Si a més hagués tingut aquesta visió més global de la que parla la Kay R. Jamison, hauria estat el millor psiquiatre del món.
--
(1) Una mente inquieta. Kay R. Jamison. Tusquests, 1996
10 d’oct. 2013
7 d’ag. 2013
Formatge de tupí
Fa gairebé quaranta anys vaig tastar per primer cop el formatge de tupí. El feia una família pallaresa, no ja amb l'objectiu original (en el context de la precària economia de supervivència de temps anteriors, aprofitant els formatges ressecs o deteriorats, més o menys incomestibles pel motiu que fos), sinó amb l'objectiu de tenir una font d'ingressos extra gràcies a la venda d'aquest producte gastronòmic a la gent de ciutat.
Les similituds amb els formatges de tupí originals eren poques. D'entrada, perquè abans per definició el resultat era sempre diferent, en funció dels ingredients fets servir (s'aprofitava el que hi havia, no es triava el que es volia). En canvi, aquell nou formatge de tupí el que perseguia era trobar una composició i un gust determinat que agradés als consumidors, i un cop definit, anar repetint la fórmula, per tal de conservar la clientela oferint-los sempre el mateix tipus de formatge.
El procés d'elaboració del formatge de tupí no era gens complicat. En un territori amb una economia basada en el bestiar, disposar de llet era habitual, i per tant també de formatges (que de vegades es feien malbé). El procés d'elaboració consistia en abocar a dins d'una tupina les restes de formatges secs o deteriorats, esmicolats, i afegir-hi aiguardent, amb el doble objectiu de matar qualsevol germen indesitjable i d'obtenir una pasta de més bon engolir i alhora fàcil de conservar. No cal ni dir-ho que, amb aquests ingredients, el formatge de tupí era un aliment potent, del que no se'n podia abusar.
Si l'origen i l'estat de les restes de formatge aprofitades podien ser variades, també ho podien ser les característiques de l'aiguardent, de més o menys graduació, i destil.lat a partir de begudes alcohòliques elaborades amb sucs obtinguts de diferents vegetals. L'aiguardent es pot fer a partir de raïm, pomes, peres, patates, maceracions de cereals... a partir de qualsevol planta amb un mínim de sucre i per tant susceptible de fer una fermentació alcohòlica etílica. De fet, s'anomenen aiguardents els destil.lats que contenen des del 30 fins el 60% d'alcohol, cosa que dóna una altra pista del variable que podia arribar a ser un formatge de tupí.
Aquests dies he tornat a tastar formatge de tupí, elaborat "a la manera antiga", amb un procés semblant a l'heterodoxa fórmula original (avui es pot trobar formatge de tupí a moltes formatgeries, correctament envasat, amb tots els registres sanitaris en regle i, per tant, d'alguna manera "completament desvirtuat").
Fa unes setmanes, fent un tomb pel carrer a una hora en què encara queia un bon sol, al damunt d'un banc situat al costat d'un contenidor d'escombraries hi vaig veure un formatge. De gairebé un quilo, encara per encetar, amb l'envàs de plàstic intacte. La data de caducitat havia passat feia tres o quatre mesos, i a causa del sol directe tenia una consistència més semblant a una gelatina aigualida que a un formatge.
El cas és que em va venir el record dels formatges de tupí, i vaig decidir fer un experiment. Per experiència, sé que la llet, i també els formatges, a grans trets poden fer dues menes de processos: en general fermentar, i de vegades podrir-se. Bé, no sé si la putrefacció és la denominació més adequada, però sobretot en el cas de la llet és evident: quan en lloc de fermentar es podreix, llavors fa una pudor espantosa i no te la pots beure de cap manera (és el que passava de vegades amb les ampolles de llet no fresques envasades en vidre o plàstic, no sé si encara se'n comercialitzen). En canvi, amb la llet fresca pasteuritzada, o amb l'envasada en tetrabrics, normalment no passa, el normal és que fermenti, si no és que te la beus abans. Per exemple, amb llet de tetrabric, la Carmen, una minyona que havia tingut la meva mare, de vegades es feia llet fermentada, mitjançant el sistema tan elemental de posar-la a dins d'un pot i deixar el pot a sota d'un armari (el temps que calgués, més o menys llarg segons l'època de l'any i la calor que fes).
Segueixo. El cas és que vaig arreplegar aquell formatge caducat feia temps i presumptament incomestible i me'l vaig endur cap a casa. Vaig tallar l'envasat de plàstic i vaig ensumar-lo, i vaig comprovar que l'olor de fermentat "era correcta". Llavors, a falta d'un tupí el vaig ficar a dins d'un pot de vidre, i a falta d'un aiguardent pallarès hi vaig abocar un raig de tequila (Tequila Corralejo, fet a Pénjamo Guanajuato). D'anys aquest tequila en devia tenir molts, perquè en intentar obrir l'ampolla el tap se'm va desintegrar, però a causa del seu contingut alcohòlic (38%) no vaig tenir cap mena de dubte pel que fa al seu bon estat de conservació (no incloc l'origen d'aquest tequila i com era que el tenia a l'abast, per no eternitzar aquesta història, que ja s'està fent prou llarga).
Vaig remenar ben remenat el formatge i el tequila, cosa que no em va costar gens perquè el formatge encara era pastós a causa de l'escalfor de la solellada. Després, el vaig tapar i el vaig deixar reposar. Fins ara, que l'he tastat. És bo, molt. No se'n pot abusar, s'ha de menjar amb mesura, a causa dels seus ingredients tan explosius. De tota manera, no sé si podré convidar ningú, perquè en general tothom s'ha tornat molt llepafils, maniàtic i escrupolós amb aquestes històries dels controls sanitaris i les dates de caducitat. És igual, jo sí que me l'aniré cruspint!
Les similituds amb els formatges de tupí originals eren poques. D'entrada, perquè abans per definició el resultat era sempre diferent, en funció dels ingredients fets servir (s'aprofitava el que hi havia, no es triava el que es volia). En canvi, aquell nou formatge de tupí el que perseguia era trobar una composició i un gust determinat que agradés als consumidors, i un cop definit, anar repetint la fórmula, per tal de conservar la clientela oferint-los sempre el mateix tipus de formatge.
El procés d'elaboració del formatge de tupí no era gens complicat. En un territori amb una economia basada en el bestiar, disposar de llet era habitual, i per tant també de formatges (que de vegades es feien malbé). El procés d'elaboració consistia en abocar a dins d'una tupina les restes de formatges secs o deteriorats, esmicolats, i afegir-hi aiguardent, amb el doble objectiu de matar qualsevol germen indesitjable i d'obtenir una pasta de més bon engolir i alhora fàcil de conservar. No cal ni dir-ho que, amb aquests ingredients, el formatge de tupí era un aliment potent, del que no se'n podia abusar.
Si l'origen i l'estat de les restes de formatge aprofitades podien ser variades, també ho podien ser les característiques de l'aiguardent, de més o menys graduació, i destil.lat a partir de begudes alcohòliques elaborades amb sucs obtinguts de diferents vegetals. L'aiguardent es pot fer a partir de raïm, pomes, peres, patates, maceracions de cereals... a partir de qualsevol planta amb un mínim de sucre i per tant susceptible de fer una fermentació alcohòlica etílica. De fet, s'anomenen aiguardents els destil.lats que contenen des del 30 fins el 60% d'alcohol, cosa que dóna una altra pista del variable que podia arribar a ser un formatge de tupí.
Aquests dies he tornat a tastar formatge de tupí, elaborat "a la manera antiga", amb un procés semblant a l'heterodoxa fórmula original (avui es pot trobar formatge de tupí a moltes formatgeries, correctament envasat, amb tots els registres sanitaris en regle i, per tant, d'alguna manera "completament desvirtuat").
Fa unes setmanes, fent un tomb pel carrer a una hora en què encara queia un bon sol, al damunt d'un banc situat al costat d'un contenidor d'escombraries hi vaig veure un formatge. De gairebé un quilo, encara per encetar, amb l'envàs de plàstic intacte. La data de caducitat havia passat feia tres o quatre mesos, i a causa del sol directe tenia una consistència més semblant a una gelatina aigualida que a un formatge.
El cas és que em va venir el record dels formatges de tupí, i vaig decidir fer un experiment. Per experiència, sé que la llet, i també els formatges, a grans trets poden fer dues menes de processos: en general fermentar, i de vegades podrir-se. Bé, no sé si la putrefacció és la denominació més adequada, però sobretot en el cas de la llet és evident: quan en lloc de fermentar es podreix, llavors fa una pudor espantosa i no te la pots beure de cap manera (és el que passava de vegades amb les ampolles de llet no fresques envasades en vidre o plàstic, no sé si encara se'n comercialitzen). En canvi, amb la llet fresca pasteuritzada, o amb l'envasada en tetrabrics, normalment no passa, el normal és que fermenti, si no és que te la beus abans. Per exemple, amb llet de tetrabric, la Carmen, una minyona que havia tingut la meva mare, de vegades es feia llet fermentada, mitjançant el sistema tan elemental de posar-la a dins d'un pot i deixar el pot a sota d'un armari (el temps que calgués, més o menys llarg segons l'època de l'any i la calor que fes).
Segueixo. El cas és que vaig arreplegar aquell formatge caducat feia temps i presumptament incomestible i me'l vaig endur cap a casa. Vaig tallar l'envasat de plàstic i vaig ensumar-lo, i vaig comprovar que l'olor de fermentat "era correcta". Llavors, a falta d'un tupí el vaig ficar a dins d'un pot de vidre, i a falta d'un aiguardent pallarès hi vaig abocar un raig de tequila (Tequila Corralejo, fet a Pénjamo Guanajuato). D'anys aquest tequila en devia tenir molts, perquè en intentar obrir l'ampolla el tap se'm va desintegrar, però a causa del seu contingut alcohòlic (38%) no vaig tenir cap mena de dubte pel que fa al seu bon estat de conservació (no incloc l'origen d'aquest tequila i com era que el tenia a l'abast, per no eternitzar aquesta història, que ja s'està fent prou llarga).
Vaig remenar ben remenat el formatge i el tequila, cosa que no em va costar gens perquè el formatge encara era pastós a causa de l'escalfor de la solellada. Després, el vaig tapar i el vaig deixar reposar. Fins ara, que l'he tastat. És bo, molt. No se'n pot abusar, s'ha de menjar amb mesura, a causa dels seus ingredients tan explosius. De tota manera, no sé si podré convidar ningú, perquè en general tothom s'ha tornat molt llepafils, maniàtic i escrupolós amb aquestes històries dels controls sanitaris i les dates de caducitat. És igual, jo sí que me l'aniré cruspint!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
