4 de set. 2023

El Raül i els didalets d'aiguardent

El Raül diu que quan era petit, quan tenia quatre anys, el seu pare, a ell i als seus germans de sis i set anys, al matí, en dejú, els donava un gotet amb un través de dit d'aiguardent, i després una galeta. Els feia beure l'aiguardent a la força, els deia que així s'acostumarien a l'alcohol, perquè era important aprendre a beure bé. El Raül diu que les primeres vegades era horrorós, l'aiguardent li cremava la gola i li regirava la panxa, però que després s'hi va anar acostumant.

Del vi, diu que si menges llenties i beus un o dos gots de vi, això no fa mal a ningú, que va bé. Perquè el vi porta nutrients necessaris, que això ja ho saben bé els metges que no tenen prejudicis. A continuació, el Raül defensa l'alcohol de la cervesa, diu que és diferent del del vi, no només per la graduació, sinó per la composició. Diu que l'alcohol de la cervesa és millor, més saludable, que el del vi.

Però quan s'anima realment, quan arriba a la veritable eufòria, és quan comença a fer elogis de la marihuana, de la qual diu que gairebé hauria de ser obligatòria, ja que així la gent estaria més relaxada, contenta, i hi hauria menys conflictes.

Jo he anat a veure l'Eduard, i a casa seva he coincidit amb aquest amic seu, que jo no coneixia. Una bona sorpresa. Com que m'adono que no tindria cap sentit ni utilitat fer el més petit comentari sobre el que diu (és un fervent apòstol de la religió de l'alcohol i la marihuana), no el faig. Només escolto.

Escolto bocabadat, i alhora inquiet. Perquè sé que l'Eduard, fa uns quants anys, a causa dels seus consums va acabar a un psiquiàtric. I tots aquests elogis de l'alcohol i les marihuanes suposo que deuen fer que la germana de l'Eduard més aviat s'esgarrifi. Està asseguda a l'altra part de la sala, callada, fent veure que llegeix un llibre.

2 de set. 2023

El primer tren del matí

Amb la Lívia hem decidit agafar el primer tren del matí per anar al poble. A quarts de set arribem a l'estació del Passeig de Gràcia i, abans de baixar al vestíbul, al davant de la porta d'una botiga de luxe, damunt d'uns cartrons, hi veiem el Domingo dormint. Com és habitual en ell, no porta cap bossa ni motxilla, només la roba posada (pantalons i samarreta) i les sabates. Si fos l'hivern, aniria igual, només amb un jersei o jaqueta afegits.

Li faig una foto de record, i deixo que segueixi dormint, sense dir-li res, tot i que a aquesta hora ja és completament de dia. Altres vegades, també a aquesta hora, ja l'he trobat dormint al davant d'alguna de les botigues que hi ha al costat de l'estació. M'imagino que dorm aquí perquè, com que és un lloc molt cèntric i amb molta visibilitat, i al costat de l'estació, es deu sentir més protegit.

Amb la Lívia baixem al vestíbul, comprem els bitllets, i després ens prenem un cafè al bar del vestíbul, perquè encara falten uns vint minuts pel nostre tren.

Mentre estem al bar, apareix al vestíbul el Domingo. De seguida ens veu i se'ns acosta, amb la cara riallera. Jo, si hagués dormit al carrer com ell, damunt d'uns cartrons, ara estaria ben desmanegat i adolorit, però ell diu que ja hi està acostumat.

Ens pregunta si anem cap al poble, i li diem que sí. Després ens diu que és el seu sant, i és veritat, és sant Domènec (d'aquesta trobada ja fa uns dies). Li diem que el convidem, i demana un cafè amb llet i una pasta, i més que menjar-s'ho, ho devora. La Lívia es queda parada, de veure com ho engoleix, com un gos, amb els ulls fixos en la pasta i la tassa, sense dirigir-nos ni una mirada, fins que s'ho acaba. Llavors sí, ens mira un altre cop, i torna a somriure.

Li pregunto quin programa té, i em diu que primer anirà a la Meridiana, i després a Sant Andreu, i després ja no recordo a quin altre lloc. Uns llocs, ens aclareix, "bons" per als seus propòsits, que no especifica, però que no són cap secret: captar, fer una mica de llàstima i arreplegar uns dinerets.

Aquest mateix dia, ja al poble, trobo el seu germà pel carrer, i em pregunta si fa molt que no he vist el Domingo. I li dic que tot just l'he vist fa unes hores, però no li dic "com l'he vist". Al poble tothom ho sap, la vida que fa quan va a Barcelona (o a alguna altra ciutat), però no cal fer safareig.

17 d’ag. 2023

Els dos amics

Al poble el Joan Pintor hi tenia dos amics. Amb els dos hi tenia molta relació: amb cada un sortia a fer excursions, o feia volts pels pobles del voltant, o anava a dinar de tant en tant a algun restaurant.

Després de caure al pis de Barcelona el Joan ja no va poder tornar a la seva casa del poble. La vida li va canviar completament, en molts aspectes. A partir de llavors, quan jo anava al poble i em trobava pel carrer algun d'aquells dos amics seus, sempre em preguntaven què feia el Joan. I jo els ho explicava, i també els deia que, si alguna estona li feien una trucada, ell ho agrairia. I alguna vegada li trucaven. Durant un temps, les trobades meves amb ells anaven així.

Ara ja fa més de dos anys, de la caiguda del Joan. I les últimes vegades que he anat al poble, quan m'he trobat algun d'aquells dos amics seus, ja no m'han preguntat res. Cap dels dos. És com si el Joan ja no existís, per a ells. 

I jo, quan els veig, tampoc no els en dic res, perquè penso que ja els ho vaig dir prou, que si com a mínim el trucaven algun dia, ell estaria content, de manera que no em sembla que ara toqui seguir insistint. 

És clar, a mi això se'm fa estrany, aquest oblit o desinterès absolut actual per part seva, tenint en compte la relació estreta que, durant bastants anys, hi va haver entre ells. Però és així.

Quan jo vaig a veure el Joan, si li dic que he anat al poble sovint em pregunta si els he vist. I llavors, encara que els hagi vist, potser li dic que no. O li dic que sí, que els he vist, i que m'han preguntat què feia, i m'han encarregat que li donés records de part d'ells. I el Joan està content: els seus amics encara el tenen present.

De vegades està bé, dir alguna mentida, és una bona obra...