El passavolant

8 d’ag. 2024

28 de jul. 2024

Obre la boqueta

"Au, obre la boqueta. Mooolt bé! Una altra vegada, però mira'm, m'has de mirar, ara torna a obrir la boqueta, així, una altra miqueta. Vida meva, oi que és bo? Encara te'n queda una micona, carinyet, has de menjar, t'has de posar fort..."

Sento només la veu. És una veu de dona, no la veig perquè la cortina m'ho impedeix. El "carinyet", després, veig que és un home que deu rondar els noranta anys. No sé quin és el motiu pel qual està aquí, però vaig entenent que també té una demència avançada.

La dona que li peixa el menjar per l'edat suposo que deu ser la seva dona. Li diu Manel. Quan li diu o pregunta alguna cosa al Manel, ell en general no contesta. I quan el Manel diu alguna cosa, no se l'entén.

Durant una estona que se l'enduen a no sé on, miro a l'altre costat de la cortina i al seu llit hi veig algunes corretges. La propina: a més de molt gran, físicament atrotinat i mentalment esgarriat, lligat.

"Obre la boqueta, t'has de posar fortet..."

Aquest és el tercer company d'habitació del Joan Pintor (el segon va ser el de la sacarina); si al Joan no li donen l'alta aviat, ja veurem les sorpreses que encara m'esperen...

26 de jul. 2024

Sal i sacarina

El nou company d'habitació del Joan Pintor al sociosanitari, quan li porten el sopar, es queixa que no hi ha sal al puré de verdures. L'auxiliar li diu que el seu menjar és sense sal, ell fa cara de sorprès i, a continuació, li diu:

- Doncs si no hi ha sal, sacarina.
- Sacarina per posar al puré de verdures? La sacarina és dolça.

Ell insisteix, encara més rotund:

- Si no hi ha sal, sacarina!

Que sí, que no, que sal o sacarina, al final l'auxiliar, com que té feina a les altres habitacions va a buscar-li un sobret de sacarina. I ell se la posa al puré.

El Joan Pintor no entén què diuen, perquè està mig sord. Ha arribat aquí fa tres dies, després de tres dies a l'hospital; el van ingressar a causa dels problemes, no greus, i ara encara més atenuats, que tenia a causa de la covid que havia agafat.

El Joan es queixa, diu "que fa tres setmanes que és aquí i ningú no l'ha vingut a veure". Li dic que no és així, que fa només tres dies, i que el primer dia va venir una neboda seva. Amb la mà fa que no, i després insisteix, "tres setmanes". Doncs que siguin tres setmanes.

Anar de visita a aquests llocs m'agrada. I m'entristeix, em deprimeix. Sembla una contradicció, però té el seu sentit. Venir aquí, veure aquestes persones tan deteriorades, moltes de les quals més que millorar el que faran serà anar allargant el seu irremeiable deteriorament, cada vegada menys autònomes, més dependents, més medicades, és un bon recordatori d'un estat al qual no vull arribar de cap manera.

És veritat que aquí, al sociosanitari, també hi ha persones que es refaran i tornaran a tenir una vida més o menys normal, o normal del tot, algunes. Però jo em refereixo a aquestes altres. Algunes amb aspectes cadavèric, estirades als llits, com mòmies, immòbils, sovint amb la boca oberta, respirant mínimament. Com que la majoria de les habitacions tenen la porta oberta, quan passes vas veient alguna d'aquestes escenes.

Abans d'acomiadar-me del Joan Pintor m'adreço al seu company d'habitació, el de la sacarina. No li pregunto si el puré era bo, però veig que se l'ha acabat.

- Vostè té família?
- Sí, sóc Vidal de Montclar.
- Dic si té família, o algú que el vingui a veure.
- I tant, Vidal de Montclar!
- Bé, jo me'n vaig, ja ens tornarem a veure...