La Juanita

Primer li van clavar un ganivet al coll. Després, un cop de maceta al cap i, més tard, un de mall. No es moria de cap manera. Al final, la van afusellar, amb una bala de matar porcs senglars. La Juanita va morir d'aquesta manera cruel, salvatge i estúpida. I lenta, perquè l'assassinat es va allargar gairebé una hora, a causa de les discussions entre els botxins pel que fa a la millor forma d'execució. És una desgràcia, que t'executin, però encara és una desgràcia més gran que t'executi una colla de brètols i curts de gambals.

L'Arturo, mentre es menja una mica de Juanita, un tall de xoriç adobat amb pebre vermell, m'explica aquesta salvatgeria: la va presenciar, acollonit i alhora mut, a casa dels veïns, el dia de la matança del porc. Ell és conscient de la desmesura del que m'explica, però alhora, ara, assaboreix amb delectació el xoriç.

Bufons i curts de gambals

"Són emblemàtics els dels dos extrems. D'una banda, els curts de gambals, lineals i previsibles, amb una verbositat tal com raja i amb raonaments primaris. (...) A l'altre extrem hi ha els 'fools' (bufons o pallassos) que disfressen la seva intel.ligència i es fan passar per bojos per poder dir el que pensen sense perill de represàlies. (...) Perquè el bufó és el boig, l'irracional, que assumeix els aspectes negatius de la col.lectivitat i els projecta com a catarsi."
Rosa M. Martínez Ascaso. "William Shakespeare. Del somriure a la rialla". Avui, Cultura, 21-4-2011

El Domingo és un bufó o pallasso. Això sí, una mica barroer. I amb la particularitat que en lloc d'estar sempre al servei d'un amo que li omple el plat, quan s'atipa d'estar quiet fa de rodamon, utilitzant llavors la seva indubtable intel.ligència, quan li cal, per aconseguir uns dinerons fent de captaire.

Sempre ha estat una característica del Domingo, la de "fer-se passar per boig per poder dir el que pensa sense perill de represàlies" (tal com diu la Rosa M. Martínez). Si més no així ho veig jo; també és cert que hi ha gent que li vol estalviar aquest mèrit o habilitat, i només li adjudica adjectius més aviat desagradables. I en part és normal, perquè ell de vegades també en pot ser bastant, de desagradable: amb la seva eventual incontinència verbal pot deixar algú ben rebregat, potser sense venir a tomb de res, i a sobre quedar-se tan ample. De tota manera, al fer-se gran aquesta característica incisiva la ha anat modulant i contenint, suposo que adonant-se que el perjudicava més que no el beneficiava. Bé, suposo que, per a ser un bufó d'alt nivell sempre li ha faltat una mica, o una mica més, de sentit de l'humor. O d'un humor una mica més fi, no tant destraler i de vegades pocasolta.

Dels seus tres germans, el gran encaixa perfectament en la categoria dels curts de gambals, i amb nota alta. La germana també, però a la secció dels una mica més moderats. L'altre el van fer amb un motllo amb més matisos, amb trets de curt de gambals i alhora també de bufó, una barreja de vegades divertida i de vegades embafadora. En qualsevol cas, val a dir que qualsevol dels quatre germans, qualsevol dels membres d'aquesta atípica família de bufons i de curts de gambals, pot ser més de fiar que alguns prohoms (o "prodones") de la vila. Perquè de "gent com cal" n'hi ha cada un que...

Escanyavelles

Escanyavelles, segons els llocs (i els diccionaris, el de l'IEC i el CVB), se'n diu de dues plantes diferents (Polygonum aviculare i Pisum sativum), i d'un peix (Apogon imberbis), "petit, de color vermellós tacat de negre, i que té moltes espines". També d'una mena de "raïm blanc, de pell dura i aspra i de gust poc saborós".

Entre aquestes accepcions, per a mi fins ara desconegudes, no hi surt la que jo sempre he fet servir: l'estri amb el qual abans s'aprofitaven els llapis petits, o els carbonets de dibuixar, per tal de fer-ne més còmode el seu ús. Recordo que era així com els anomenaven tant en Nolasc Valls com en Joan Baixes; ho havia sentit a les respectives acadèmies de dibuix de Barcelona, per les quals vaig passar ara fa uns quaranta anys.

Crec que a l'escola el nom d'aquest estri també era el mateix, però em fa dubtar aquest silenci dels diccionaris. Tenien potser també un altre nom? És molt possible, perquè era d'ús habitual i seria molt estrany que al diccionari no s'hagués recollit.

La part de l'escanyavelles on es subjectava el llapis sempre era metàl.lica, i el llapis hi quedava afermat gràcies a una anella que l'estrenyia. La resta de l'escanyavelles, el mànec, de vegades també era metàl.lic i de vegades de fusta. N'hi havia de diferents menes, però sempre eren senzills: un estri destinat a aprofitar humils puntes de llàpis no afavoria a ser convertit en un objecte de qualitat, només importava la utilitat.

Els darrers escanyavelles que vaig aconseguir, fa més de vint anys, me'ls va proporcionar la secretària del meu pare, la Pilar, quan va saber que en buscava. Me'ls va comprar ella mateixa a una papareria antiga, d'aquestes d'aire empolsegat i dependentes molt grans. Fa uns anys hi vaig passar, amb la il.lusió de trobar-hi encara algun escanyavelles, però ja no hi vaig trobar res, ni escanyavelles ni dependentes ni botiga; el local l'ocupava (el segueix ocupant) una botiga d'aquestes de "tot a cent" (ara de "tot a un euro"). Tot és efímer.

A més d'algunes mirades amables

A més d'algunes mirades amables,
algunes paraules oportunes
i algunes carícies
(regalades o rebudes),
encara li demanes més coses,
a la vida?

Són tantes les coses que no sé

Són tantes les coses que no sé
que ni sé que no les sé:
fer-te gran és adonar-te que no sabies res,
que segueixes sense saber res i que,
al pas que vas i amb el poc temps que et queda,
no sabràs mai res.
Però sobretot,
fer-te gran és anar-te adonant que,
encara que no sàpigues res de res,
no passa res.

De vegades sembla

De vegades sembla
que escriure un poema
consisteix en escriure
una cosa que ningú entén:
si el sentit és massa evident,
malament.
Fem un altre intent:
"Entén una cosa que ningú
en escriure consisteix
un poema que sembla de vegades."
(de mica en mica,
si t'hi esforces,
en pots anar aprenent).

La Julita Viñas

Als 89 anys ha mort la Júlia Viñas, filla d'en Pere Viñas, el fundador dels Laboratoris Viñas. L'anomenàvem Julita, i era la mestressa de la casa on passàvem els estius; la recordo d'algun dels cops que havia vingut a "supervisar" que no li féssim cap desgavell en aquella mena de casa-museu dedicada al seu tio, Francesc Viñas, un tenor de fama internacional de finals del segle XIX i principis del XX, valorat sobretot per la seva especialització en les òperes de Wagner. La casa i el jardí estaven plens de tota mena de retrats, ceràmiques i estàtues de Francesc Viñas, en la majoria dels casos en el paper de Lohengrin.

La Julita llavors devia passar ja dels quaranta anys, la recordo elegant, atenta, somrient i amable, acompanyada sempre de la seva "senyora de companyia", sempre la mateixa, sense el somriure de la Julita, sempre en un segon pla.

Potser el que més preocupava la Julita, més que l'adequat manteniment de la casa que ens llogava, era el jardí de la casa, un gran i esplèndid jardí d'estil francès, amb caminets, placetes i zones diferenciades d'ombra i sol, amb tota mena de plantes i arbres. Suposo que devia d'haver estat ideat pel seu pare, un gran apassionat de la jardineria.

De tot el jardí, la nineta dels ulls de la Julita eren unes meravelloses hortènsies, que feien unes flors espectaculars. Del jardí en tenia cura un jardiner contractat tot l'any per la mateixa Julita, a càrrec seu. Recordo el darrer, el Pere, força espavilat, que tenia la Julita ben apamada: crec que tenia bon nas per a ensumar quan hi hauria visita, i llavors s'hi posava de valent, que es veiés tot ben escombrat, regat i esporgat. Això sí, durant tot l'any tenia molta cura de las hortènsies, adobant-les, esporgant-les quan tocava, regant-les, mirant que mai no els faltés res. Aquelles esplèndides hortènsies... em sembla recordar que les úniques topades que havien tingut la Julita i la meva mare van ser a causa de les hortènsies, sobre com i quan es podien tallar.

A la meva mare l'apassionaven els rams de flors. De qualsevol mena. Si calia comprats a la floristeria, però sobretot, quan podia, recollits al bosc o al camp per ella mateixa. Margarides, xuclamels, ginesta, bruguerola... o de plantes seques com els cards o les espigues de les gramínies... o fets amb les branques que potser sortien cap al carrer des del pati d'alguna casa, com ara d'un pebrer bord, o una mimosa, o una buganvilla, una heura... De vegades arribava a casa amb uns braçats tan grans de plantes que, si per un moment te la imaginaves a l'entrada d'una masia, semblava que fos una pagesa duent el menjar pel bestiar, de tan carregada com anava. Contenta, feliç amb el seu carregament vegetal. La meva mare sempre duia al damunt una petita navalla, per si s'esqueia que l'havia de menester, perquè l'oportunitat de tallar alguna branca que li fes peça es podia presentar (també al mig de Barcelona, si el lloc era més o menys discret), en qualsevol moment.

Com que la meva mare anava molt a la seva, tenir aquelles hortènsies al jardí i haver de seguir les indicacions de la Julita i del jardiner suposo que de vegades se li feia bastant feixuc, de manera que al final sovint feia el que li donava la gana, i si li venia de gust tallar alguna hortènsia, encara que potser no fos el moment més adequat segons les instruccions de la Julita, la tallava i es quedava tan ampla. De fet, d'hortènsies n'hi havia una cosa de no dir, i quan era el bo de la florida eren tantes les flors que per moltes que en tallés gairebé ni es notava.

La relació de la meva mare amb les hortènsies era una mica com les seves relacions en general. Quan estava en forma, era difícil que no se'n sortís, de fer la seva, de vegades fins i tot provocant algun desgavell o daltabaix de considerable envergadura. Però bé, diguem que això ja és una altra història... Per cert, d'aquell temps, recordo també un altre jardiner, un home gran que va durar poc: la Julita el va despatxar perquè a la part més fonda del jardí i menys visitada hi va plantar bledes o mongetes. Això la va enfurismar una cosa de no dir.

La meva avia Clara

Durant el primer quart del segle XVIII van arribar a la capital de comarca de la que eren originaris els meus pares en Josep C., empresari adober, i la seva esposa, l'Esperança J.

En Josep i l'Esperança van tenir tres fills, els tres adobers, i una filla. El més gran, l'hereu, en Jaume, (casat amb la Josepa Francesca) va tenir dotze fills. El setè, el Francesc, va ser l'hereu, i casat amb la Rosa, van tenir onze fills; el gran, el Josep, va seguir amb el pare el negoci familiar, fins que els va caldre vendre l'adoberia a causa dels deutes acumulats.

Després de la fallida familiar, el vuitè fill del Francesc i la Rosa, en Bonaventura, es va incorporar com a assalariat a la indústria tèxtil, aleshores en alça. Això passava a principis del segle XIX. De fet, la indústria tèxtil havia estat la principal causa de la fallida familiar, en haver-hi invertit sense prou sort, o encert. Una lliçó històrica que suposo que el meu pare no coneixia, de manera que no va poder aprofitar: havent reprès el vincle familiar amb el ram dels cuiros, en el seu cas no com a fabricant sinó com a comerciant, els negocis li van anar molt bé, però quan va voler diversificar les seves activitats i va voler fer algun experiment al marge del món dels cuiros, els resultats no van ser gaire bons.

Bé, tornem amb en Bonaventura, el fill del Francesc i la Rosa. En Bonaventura es va casar amb l'Antònia, i van tenir set fills. El tercer va ser en Cristòfor, hortolà. Aquest hortolà, descendent d'antics i pròspers adobers, es va casar amb la Rosa i van tenir set fills. La sisena va ser la Clara, la meva avia paterna.

Resumint: el Josep va ser el pare del Jaume, al seu torn pare del Francesc, i aquest d'en Bonaventura, i en Bonaventura del Cristòfor, i el Cristòfor de la meva àvia Clara. Ella es va casar amb el meu avi Josep, i van tenir dues filles i un fill, el meu pare.

De la meva àvia paterna en se això una mica per casualitat, gràcies a un parent molt llunyà que ni conec que es va dedicar a promoure aquesta recerca familiar i la seva publicació (1). Sé això dels avantpassats d'aquesta àvia... i alhora, de fet, d'ella no en sé gairebé res. Va morir quan jo tenia quatre anys, i no en conservo records. Ni versemblants ni inversemblants. I és estrany, perquè del meu avi matern, mort dos anys abans, sí que en conservo alguns records. Això sí, inversemblants, o per dir-ho més clar, falsos amb tota seguretat. Però "els conservo". I dic que són falsos perquè els elements que els composen no lliguen: m'adono que són records que els haig d'haver "fabricat posteriorment", suposo que a partir d'alguna conversa escoltada.

No em sorprèn, la fabricació d'aquests records; tinc assumit que sovint bona part dels records, o dels elements que els composen, són inventats, o tan distorsionats que no tenen gairebé res a veure amb els fets que els van originar. El que em sorprèn, tal com he dit, és no haver-ne conservat cap (inventat o real) d'aquesta àvia. L'única explicació que se m'acudeix és que, amb els meus ulls d'infant, per a mi la família de la meva mare era molt més brillant, seductora, acolorida, divertida: acaparava tota la meva atenció de manera que no me'n quedava per a la família del meu pare, en comparació tan discreta i "grisa". Fins el punt aquest, que de l'àvia Clara no en recordo res: se'm va fer invisible.

--
(1) La roda de la fortuna. Pere Pascual i Magí Puig. 2011

Si el cel està serè

Si el cel està serè,
els dies són agradables,
la taula està parada,
el menjar és bo
i la companyia és grata,
per què de vegades ens entossudim
en inventar-nos temporals?

Procurar estar concentrat

Procurar estar concentrat
amb la tele a tot drap
en un bar ple de gent
baladrejant i rient:
esforç absurd,
intent fracassat.