Tres Miravolants més:
http://miravolant.blogspot.com/2014/03/el-pis-de-dalt.html
http://miravolant.blogspot.com/2014/03/el-pis-de-dalt-2.html
http://miravolant.blogspot.com/2014/03/el-pis-de-dalt-3.html
23 de març 2014
17 de març 2014
El comiat de la Maria Dolors
No vaig anar a l'enterro de la Maria Dolors. No era al poble, no em vaig assabentar que s'havia mort fins al cap d'uns dies i, a més, normalment no vaig als enterros (si de cas ja n'explicaré els motius una altre estona). Uns dies després em van explicar que una filla de la Maria Dolors, durant la cerimònia, havia llegit una nota molt emotiva. La hi vaig demanar i me la va enviar. L'escrit em va sorprendre, em va agradar molt, sobretot perquè el que explica, en alguns aspectes, és calcat del que va passar a la meva família, a causa de la complicada vida de la meva mare, que també era bipolar, com la Maria Dolors.
Amb alguna petita adaptació (he tret les referències que perden força o sentit sense conèixer el context), adjunto a continuació aquesta nota de la filla de Maria Dolors.
--
"Mare, avui estem aquí per dir-te adéu. Ens sap greu tot el patiment que has viscut. Ens sap greu que gran part de la vida hagis patit una malaltia que t’ha empresonat, que no t’ha deixat ser tu mateixa, que t’ha impedit ser una persona lliure. Una malaltia que no t’ha deixat fer d’esposa com t’hauria agradat, de mare, d’àvia, de germana, de tieta, d’amiga, de companya.
"També tenim records de quan estaves bé: eres una persona dolça, agraïda, respectuosa, que transmeties molta pau.
"Ens dol que no hagis pogut gaudir més moments bons. De ben petits, fa mes de 40 anys, quan anàvem a dormir el Pare ens deia: "Reseu i demaneu a Nostre Senyor que la Mare es posi bona ben aviat". Records com aquests en tenim molts.
"Pare, gràcies per ser un marit incansable, acompanyant la Mare fins l’últim moment. Primer davant d’aquella malaltia inesperada, desconeguda, buscant un metge, una centre, un tractament que la pogués curar. Buscant sempre les millors alternatives. Fent tot el que calgués per tal que ella estigués el més bé possible. Ha sigut una lluita constant, tota la vida, i ara ha arribat el final. Tu has sigut el seu company, el que mai l’ha abandonat durant els més de cinquanta anys de matrimoni. Moltíssimes gracies.
"Gracies també a vosaltres, tiets i tietes, pel molt que la vau ajudar a ella, en tants i tants moments, amb les vostres paraules i amb la vostra fe. I gràcies per tot el que ens heu ajudat a nosaltres, per haver estat sempre tan aprop nostre. Sense vosaltres, i sense els avis, la nostra infantesa hauria sigut molt més difícil.
"Mare, ara ja has deixat de patir i ets feliç amb la companyia de Déu."
Amb alguna petita adaptació (he tret les referències que perden força o sentit sense conèixer el context), adjunto a continuació aquesta nota de la filla de Maria Dolors.
--
"Mare, avui estem aquí per dir-te adéu. Ens sap greu tot el patiment que has viscut. Ens sap greu que gran part de la vida hagis patit una malaltia que t’ha empresonat, que no t’ha deixat ser tu mateixa, que t’ha impedit ser una persona lliure. Una malaltia que no t’ha deixat fer d’esposa com t’hauria agradat, de mare, d’àvia, de germana, de tieta, d’amiga, de companya.
"També tenim records de quan estaves bé: eres una persona dolça, agraïda, respectuosa, que transmeties molta pau.
"Ens dol que no hagis pogut gaudir més moments bons. De ben petits, fa mes de 40 anys, quan anàvem a dormir el Pare ens deia: "Reseu i demaneu a Nostre Senyor que la Mare es posi bona ben aviat". Records com aquests en tenim molts.
"Pare, gràcies per ser un marit incansable, acompanyant la Mare fins l’últim moment. Primer davant d’aquella malaltia inesperada, desconeguda, buscant un metge, una centre, un tractament que la pogués curar. Buscant sempre les millors alternatives. Fent tot el que calgués per tal que ella estigués el més bé possible. Ha sigut una lluita constant, tota la vida, i ara ha arribat el final. Tu has sigut el seu company, el que mai l’ha abandonat durant els més de cinquanta anys de matrimoni. Moltíssimes gracies.
"Gracies també a vosaltres, tiets i tietes, pel molt que la vau ajudar a ella, en tants i tants moments, amb les vostres paraules i amb la vostra fe. I gràcies per tot el que ens heu ajudat a nosaltres, per haver estat sempre tan aprop nostre. Sense vosaltres, i sense els avis, la nostra infantesa hauria sigut molt més difícil.
"Mare, ara ja has deixat de patir i ets feliç amb la companyia de Déu."
11 de març 2014
El Ramon i l'Albert
El Ramon sempre s'havia rigut de l'Albert perquè s'entretenia espedregant les vinyes. L'Albert treballava poca terra, i en canvi el Ramon molta, de manera que mentre l'un estava pendent dels detalls i l'altre anava per feina. Però no era només qüestió de la terres que duien, era també cosa de tarannàs; de fet, precisament per això, per les maneres de ser, un duia molta terra (la majoria de la qual no era seva, la treballava com a parcer) i l'altre poca.
Ara els dos fa temps que estan jubilats, i els dos també bastant atrotinats. Tanmateix, el Ramon, a diferència de l'Albert, encara conserva l'hort. El Ramon, cada dia, al matí, si fa bo, es passa a l'hort un parell d'hores. Regant les quatre cols i els quatre enciams que hi té, sembrant un grapat d'espinacs o plantant mitja dotzena d'albergínies o tomaqueres, esgarrapant alguna herba... Si es cansa, seu i bada. I quan no té feina de regar, plantar o desherbar i no sap què fer i encara té delit, llavors es dedica a espedregar: de genollons, va omplint senalles i més senalles amb les pedres i pedretes que va arreplegant. Té repartides pel bancal unes quantes senalles, per no haver-les d'arrossegar. I quan les té totes plenes, ha de demanar que algú les hi buidi a un marge, perquè ell ja no pot.
Mentrestant, l'Albert, que havia omplert milers de senalles de pedres, ara si surt de casa és només per fer algun tomb pel poble. I si abans sempre el veies amb les robes de feinejar, velles, arrossinades, ara va sempre ben vestit, fins i tot encorbatat, amb unes corbates d'allò més virolades i sorprenents. Que no sé d'on les treu, perquè a més se les va canviant tot sovint.
Ara els dos fa temps que estan jubilats, i els dos també bastant atrotinats. Tanmateix, el Ramon, a diferència de l'Albert, encara conserva l'hort. El Ramon, cada dia, al matí, si fa bo, es passa a l'hort un parell d'hores. Regant les quatre cols i els quatre enciams que hi té, sembrant un grapat d'espinacs o plantant mitja dotzena d'albergínies o tomaqueres, esgarrapant alguna herba... Si es cansa, seu i bada. I quan no té feina de regar, plantar o desherbar i no sap què fer i encara té delit, llavors es dedica a espedregar: de genollons, va omplint senalles i més senalles amb les pedres i pedretes que va arreplegant. Té repartides pel bancal unes quantes senalles, per no haver-les d'arrossegar. I quan les té totes plenes, ha de demanar que algú les hi buidi a un marge, perquè ell ja no pot.
Mentrestant, l'Albert, que havia omplert milers de senalles de pedres, ara si surt de casa és només per fer algun tomb pel poble. I si abans sempre el veies amb les robes de feinejar, velles, arrossinades, ara va sempre ben vestit, fins i tot encorbatat, amb unes corbates d'allò més virolades i sorprenents. Que no sé d'on les treu, perquè a més se les va canviant tot sovint.
8 de març 2014
17 de febr. 2014
10 de febr. 2014
Massa tard
"Too late", massa tard: és el títol d'un llibret només d'il.lustracions, sense text, de Mar Cerdà, editat per Proteus (2011). Me'l trobo per sorpresa en un punt de reciclatge. M'entendreix, m'emociona. El format és de llibre per a nens petits, només setze pàgines, amb dibuixos molt senzills, esplèndids. Però és una enganyifa, no és per a nens petits. Ni tan sols és per a gent jove, encara atrafegada amb les urgències de la joventut...
Quan te'l mires penses que és per a gent més gran. La que amb el pas inexorable del temps ha vist com desapareixien persones estimades. Com ara els pares. I que quan hi pensen, en aquestes persones que ja no hi són, de vegades senten una mena de recança. De les coses que els hauria agradat dir-los i que, malauradament, quan era el moment no els van dir. Coses tan senzilles, potser, com que els estimaves.
Massa tard... són tantes, també, les paraules, les actituds, els silencis (de complicitat, de tendresa, d'empatia) que m'hauria agradat haver ofert als meus pares els darrers anys de la seva vida...
El temps no el vaig estalviar, però la qualitat del temps (la presència profunda, atenta, emocionalment intensa) sí que penso que hauria pogut ser millor, de vegades molt millor. Tampoc m'hi capfico, sé que el temps és irreversible. I també sé que moltes de les coses només les podem aprendre després d'haver-nos equivocat... i llavors de vegades no tenim una segona oportunitat. Però sense capficar-m'hi, de vegades, com ara mateix, desvetllat per la troballa d'aquest conte, sento aquesta recança de què parlava.
Quan te'l mires penses que és per a gent més gran. La que amb el pas inexorable del temps ha vist com desapareixien persones estimades. Com ara els pares. I que quan hi pensen, en aquestes persones que ja no hi són, de vegades senten una mena de recança. De les coses que els hauria agradat dir-los i que, malauradament, quan era el moment no els van dir. Coses tan senzilles, potser, com que els estimaves.
Massa tard... són tantes, també, les paraules, les actituds, els silencis (de complicitat, de tendresa, d'empatia) que m'hauria agradat haver ofert als meus pares els darrers anys de la seva vida...
El temps no el vaig estalviar, però la qualitat del temps (la presència profunda, atenta, emocionalment intensa) sí que penso que hauria pogut ser millor, de vegades molt millor. Tampoc m'hi capfico, sé que el temps és irreversible. I també sé que moltes de les coses només les podem aprendre després d'haver-nos equivocat... i llavors de vegades no tenim una segona oportunitat. Però sense capficar-m'hi, de vegades, com ara mateix, desvetllat per la troballa d'aquest conte, sento aquesta recança de què parlava.
8 de febr. 2014
Recordo bé que aquell dia feia sol
Recordo bé que aquell dia feia sol.
Tu recordes que estava ennuvolat.
Ell, que ningú va sortir de casa i que,
per tant, no podem saber el dia que feia.
En plural:
nosaltres ho recordem perfectament,
vosaltres us feu un embolic i, ells,
naturalment, no en tenen ni idea.
Tu recordes que estava ennuvolat.
Ell, que ningú va sortir de casa i que,
per tant, no podem saber el dia que feia.
En plural:
nosaltres ho recordem perfectament,
vosaltres us feu un embolic i, ells,
naturalment, no en tenen ni idea.
7 de febr. 2014
16 de des. 2013
La meva mare: els inicis de la bipolaritat
Llegir llibres que ja tenen uns quants anys sovint és molt educatiu, perquè et fa adonar del que ha costat arribar a les hipòtesis o certeses (o presumptes certeses) amb les que ens movem avui. I ens fa ser prudents (o ens hauria de fer-ho ser) en pensar el que pensaran d'algunes de les nostres certeses actuals les generacions futures.
Els llibres d'aquesta mena en general no els busco, però de vegades me'n trobo per casualitat, ja sigui tafanejant a alguna biblioteca, a alguna llibreria de vell o, fins i tot, mirant els que hi ha a algun punt de reciclatge. De vegades en fullejo algun i no hi trobo res que em cridi l'atenció, i de vegades sí; es el cas, per exemple, del llibre de Le Moal, "El niño excitado y deprimido" (1), del que ja n'he parlat, en el que s'esmenta la utilitat dels electroxocs i la insulinoteràpia en casos de depressions infantils.
Els llibres antics de vegades et sorprenen pels anacronismes que contenen, i d'altres vegades pel moderns que són. I de vegades per les dues coses alhora, com aquest de Le Moal, que en part és anacrònic i en part modern. Per exemple, a més de la opinió sobre els electroxocs infantils inclou una descripció molt afinada de la bipolaritat, tant de manera global com en concret pel que fa a les característiques de les fases maníaca i depressiva.
Per tant, tenim que en un llibre de caràcter divulgatiu de l'any 1960 es descriu molt bé el trastorn bipolar, cosa que d'altra banda segur que no era cap excepció, és a dir, que llavors descripcions acurades de la bipolaritat no era difícil trobar-ne, ja fos en assajos adreçats a especialistes o en publicacions de caràcter divulgatiu, perquè la bipolaritat estava recollida des de principis del segle XX en la classificació de les malalties mentals de Kraepelin (i se'n coneixia l'existència des de molt abans; per exemple, sembla que Jules Baillarger en va fer la primera descripció moderna al voltant del 1850, però és que Areteo de Capadòcia ja n'havia parlat... durant el segle primer abans de Crist!).
Vaja, que als anys seixanta la bipolaritat no era cap malaltia desconeguda. I resulta que va ser llavors, a principis dels anys seixanta, quan es van començar a manifestar els primers problemes "d'oscil.lacions emocionals" de la meva mare (crec que llavors tenien més pes les depressions que les eufòries). I una de les coses que la meva mare de gran explicava era que els primers metges que la van visitar ni tan sols entenien el que li passava. Deia ella que llavors molts metges desconeixien les característiques de la bipolaritat i de les depressions unipolars. De fet, abans no la van derivar al primer psiquiatra crec que va passar per diferents especialistes d'altres àmbits, que intentaven identificar anèmies o d'altres disfuncions orgàniques (crec que això va durar anys).
La meva mare de vegades era bastant exagerada, i per tant cal contextualitzar en aquest "marc d'exageracions" algunes de les seves afirmacions. Tanmateix, de vegades l'encertava, i a mi no em costa acceptar que quan deia això de la ignorància dels primers metges que la van visitar (pel que fa a la bipolaritat i les depressions), sinó tota, en tenia bastanta, de raó. De fet, la meva experiència (no com a malalt, però sí com a familiar o amic de malalts), en part és semblant. I en el meu cas amb l'agreujant que les meves experiències són molt més recents, quan se suposa que amb el pas dels anys aquesta falta de formació dels professionals de la salut s'hauria d'haver solucionat. Però dissortadament, de vegades no és així.
--
(1) P. Le Moal. El niño excitado y deprimido. Editorial Luis Miracle, 1960
Els llibres d'aquesta mena en general no els busco, però de vegades me'n trobo per casualitat, ja sigui tafanejant a alguna biblioteca, a alguna llibreria de vell o, fins i tot, mirant els que hi ha a algun punt de reciclatge. De vegades en fullejo algun i no hi trobo res que em cridi l'atenció, i de vegades sí; es el cas, per exemple, del llibre de Le Moal, "El niño excitado y deprimido" (1), del que ja n'he parlat, en el que s'esmenta la utilitat dels electroxocs i la insulinoteràpia en casos de depressions infantils.
Els llibres antics de vegades et sorprenen pels anacronismes que contenen, i d'altres vegades pel moderns que són. I de vegades per les dues coses alhora, com aquest de Le Moal, que en part és anacrònic i en part modern. Per exemple, a més de la opinió sobre els electroxocs infantils inclou una descripció molt afinada de la bipolaritat, tant de manera global com en concret pel que fa a les característiques de les fases maníaca i depressiva.
Per tant, tenim que en un llibre de caràcter divulgatiu de l'any 1960 es descriu molt bé el trastorn bipolar, cosa que d'altra banda segur que no era cap excepció, és a dir, que llavors descripcions acurades de la bipolaritat no era difícil trobar-ne, ja fos en assajos adreçats a especialistes o en publicacions de caràcter divulgatiu, perquè la bipolaritat estava recollida des de principis del segle XX en la classificació de les malalties mentals de Kraepelin (i se'n coneixia l'existència des de molt abans; per exemple, sembla que Jules Baillarger en va fer la primera descripció moderna al voltant del 1850, però és que Areteo de Capadòcia ja n'havia parlat... durant el segle primer abans de Crist!).
Vaja, que als anys seixanta la bipolaritat no era cap malaltia desconeguda. I resulta que va ser llavors, a principis dels anys seixanta, quan es van començar a manifestar els primers problemes "d'oscil.lacions emocionals" de la meva mare (crec que llavors tenien més pes les depressions que les eufòries). I una de les coses que la meva mare de gran explicava era que els primers metges que la van visitar ni tan sols entenien el que li passava. Deia ella que llavors molts metges desconeixien les característiques de la bipolaritat i de les depressions unipolars. De fet, abans no la van derivar al primer psiquiatra crec que va passar per diferents especialistes d'altres àmbits, que intentaven identificar anèmies o d'altres disfuncions orgàniques (crec que això va durar anys).
La meva mare de vegades era bastant exagerada, i per tant cal contextualitzar en aquest "marc d'exageracions" algunes de les seves afirmacions. Tanmateix, de vegades l'encertava, i a mi no em costa acceptar que quan deia això de la ignorància dels primers metges que la van visitar (pel que fa a la bipolaritat i les depressions), sinó tota, en tenia bastanta, de raó. De fet, la meva experiència (no com a malalt, però sí com a familiar o amic de malalts), en part és semblant. I en el meu cas amb l'agreujant que les meves experiències són molt més recents, quan se suposa que amb el pas dels anys aquesta falta de formació dels professionals de la salut s'hauria d'haver solucionat. Però dissortadament, de vegades no és així.
--
(1) P. Le Moal. El niño excitado y deprimido. Editorial Luis Miracle, 1960
4 de nov. 2013
Alguna cosa per menjar
Alguna cosa per menjar.
I tot el dia per vagarejar
pels olivets i les vinyes,
per les pinedes i les garrigues.
Quan és possible
perquè no cal treballar.
Quina delícia!
I tot el dia per vagarejar
pels olivets i les vinyes,
per les pinedes i les garrigues.
Quan és possible
perquè no cal treballar.
Quina delícia!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
