L'altre dia vaig parlar de la "Bula de la Santa Cruzada". La veritat és que quan era petit (i durant l'adolescència), aquestes coses tan pintoresques de l'Església ni tan sols em cridaven l'atenció. Ni aquestes ni tots els "misteris" de la doctrina que m'inculcaven: el de la Immaculada Concepció, de l'Ascensió al Cel de la Verge, la Resurrecció de Jesús, la Santíssima Trinitat, el Judici final, els miracles, etc.
Quan era petit no em feia cap pregunta "religiosa". Crec que d'una banda vivia la vida quotidiana, amb les meves pors, dubtes, il.lusions, frustracions, etc., com qualsevol altre nen. I després hi havia "l'escenari religiós", més decoratiu que rellevant. Crec que la meva religiositat era molt més de rutines que de conviccions profundes: anava a missa, combregava, em confessava, etc., crec que sobretot perquè era "el que tocava", i funcionant amb aquests automatismes la vida era més fàcil. No vull dir que no fos una persona religiosa, però era una religiositat adaptativa o superficial, de molt baixa intensitat, o si més no és el que ara em sembla.
Aquest conjunt de rutines i automatismes religiosos el vaig mantenir fins als vint anys, quan, sense cap crisi existencial, suposo que més per avorriment o mandra, vaig deixar definitivament totes les pràctiques religioses, amb un sentiment més aviat d'alleujament, d'alliberament, que de cap altra cosa (no diré que "d'immens alliberament" perquè tot era molt més aigualit, irrellevant).
Potser va ser una coincidència, però en aquell moment em vaig emancipar en tots els sentits: vaig marxar de casa els pares gairebé amb les mans a la butxaca, només amb una motxilla no gaire gran la meitat de la qual ja l'ocupava el sac de dormir. A dins de la motxilla hi duia el que em va semblar més imprescindible, i la religiositat en va quedar fora.
Crec que la paraula indiferència és la més adequada per descriure les característiques del meu procés d'abandonament de les pràctiques religioses. No hi va haver cap tipus de dubte ni de reflexió, allò es va acabar sense que passés res d'especialment significatiu. Potser en consonància amb el que havia estat fins aleshores la meva relació amb el fet religiós: com una boira que el sol havia anat esvaint, al final no en va quedar res, de la meva més aviat feble (o potser inexistent) fe.
Llavors, en aquell estat de desvinculació confirmada i d'indiferència (de feliç i relaxada indiferència religiosa) vaig passar un temps, sense que dediqués cap atenció a aquell aspecte passat de la meva vida. Era uno nova etapa i l'anterior era com si no hagués existit.
Va ser al cap d'uns anys, bastants, quan vaig començar a pensar en aquell món religiós de la meva infantesa, i va ser llavors quan em vaig començar a meravellar, en adonar-me de les característiques d'aquell món, teixit a base de creences i rituals, de rondalles ensucrades o apocalíptiques, d'amenaces de càstigs i de promeses de premis, de repressions sexuals i exhortacions a l'obediència, de consignes presumptament benintencionades (de vegades ingènues o infantils, i d'altres vegades perverses), etc.
Una de les coses que llavors em va fer més gràcia va ser adonar-me de la feina de "procuradors" que fan els sants al Cel: si els ho demanem (per exemple resant-los "novenes"), s'encarreguen de fer arribar les nostres peticions a Déu, per tal que llavors Ell, si ho considera escaient, atengui les nostres súpliques. Una organització i un funcionament celestials alhora molt terrenals, "molt humans", com el de les societats en què vivim, basades en les influències, les recomanacions, el recurs a les persones conegudes "ben col.locades", etc. Més entendridor (o decebedor), impossible.
Penso en els meus pares i m'emociono. Es van esforçar perquè jo fos un bon catòlic, i mira com he acabat, que si tinc alguna creença religiosa si de cas és la de ser ateu. Si més no els dies que estic animat, perquè militar com a ateu (o del que sigui) és cansat, i cal establir prioritats a l'hora d'invertir les nostres energies.
Ja passa, ens esforcem per ensenyar als nostres fills allò que per a nosaltres és el millor, i sovint ells després enfilen en direcció contrària...
7 de gen. 2016
6 de gen. 2016
La Bula de la Santa Cruzada
"En 1966, tras el Concilio Vaticano II, Pablo VI suavizó las normas de ayuno y abstinencia para los católicos de todo el mundo. (...) Ese mismo año, la Conferencia Episcopal anunciaba la desaparición definitiva de la tradicional Bula de la Santa Cruzada, renunciando a unos ingresos que en los últimos años habían alcanzado los 96 millones de pesetas." M. Arrizabalaga (1)
Després que ella morís, durant els mesos que em vaig dedicar a buidar el pis de la meva mare una de les coses que m'hauria agradat trobar i que no vaig trobar va ser algun exemplar de la "Bula de la Santa Cruzada".
Recordo l'escena, crec que d'algun diumenge de principi de la Quaresma. Al sortir de missa, al costat de la porta d'entrada, hi havia la parada plena de munts de butlles i de ramets de farigola (la farigola suposo que hi era per dissimular una mica el caràcter caspós i alhora mercantil de la venda de les butlles). Aquests records crec que són de quan jo tenia entre nou i onze anys, és a dir, durant el Concili Vaticà II, que va ser quan l'Església va decidir eliminar alguns d'aquests anacronismes.
Uns quants anys més tard vaig tornar a recordar la història de les butlles, i així com de petit tot allò m'era bastant indiferent, llavors vaig voler-ne saber alguna cosa més. Tanmateix, les explicacions que vaig obtenir dins del meu entorn familiar van ser només parcials.
Ara fa poc he fet un nou intent, i buscant per internet a pàgines de llibres i documents de segona mà, he trobat el que no vaig trobar al buidar el pis de la meva mare: butlles (reproduccions), emeses (les d'aquells anys) per:
"NOS, DON ENRIQUE, del Título de San Pedro in Montorio, Presbitero de la Santa Iglesia Romana Cardenal PLA Y DANIEL, por la misericordia divina Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada." (2)
És el començament, el text és molt més llarg (una quartilla apaïsada atapeïda de lletra menuda), amb un munt d'explicacions i detalls. En contra del que m'havien explicat, veig (comparant diferents butlles d'un mateix any) que el preu no era "la voluntat", sinó que estava estipulat: hi havia diferents tarifes, segons les "categories" en les que s'estigués inclòs (de la 1ª a la 6ª), en funció dels ingressos de qui les comprés.
El text de la butlla era el mateix, només canviava, a baix a la dreta, la categoria i el preu corresponent. Aquesta diversitat de butlles, segons les categories, em lliga amb el meu record de les diferents piles de butlles que jo veia al sortir de missa. D'un any a l'altre els textos eren molt semblants, l'única diferència era la data, per tal que ningú fes trampa i volgués justificar-se amb alguna butlla d'anys anteriors.
Quan era petit em pensava que les butlles només servien per poder-te saltar alguns dejunis i abstinències, però al repassar-les ara veig que "l'oferta" era molt més completa, ja que també podien servir per guanyar diferents tipus d'indulgències (3). Vaja, com als supermercats d'ara, que si estan d'oferta, quan compres un envàs de sabó de plats potser et regalen un fregall o una baieta.
--
(1) M. Arrizabalaga. "Bulas para comer carne en cuaresma". ABC, 09/04/2013
http://www.abc.es/archivo/20130225/abci-bulas-peseta-para-comer-201302211443.html
(2) Butlla de 1965
https://literaturayotrosmundos.files.wordpress.com/2015/04/bula.jpg?w=640
(3) Les indulgències (restar dies dels que t'hauries de passar al purgatori al morir) podien ser per a un mateix o per a algun difunt.
Després que ella morís, durant els mesos que em vaig dedicar a buidar el pis de la meva mare una de les coses que m'hauria agradat trobar i que no vaig trobar va ser algun exemplar de la "Bula de la Santa Cruzada".
Recordo l'escena, crec que d'algun diumenge de principi de la Quaresma. Al sortir de missa, al costat de la porta d'entrada, hi havia la parada plena de munts de butlles i de ramets de farigola (la farigola suposo que hi era per dissimular una mica el caràcter caspós i alhora mercantil de la venda de les butlles). Aquests records crec que són de quan jo tenia entre nou i onze anys, és a dir, durant el Concili Vaticà II, que va ser quan l'Església va decidir eliminar alguns d'aquests anacronismes.
Uns quants anys més tard vaig tornar a recordar la història de les butlles, i així com de petit tot allò m'era bastant indiferent, llavors vaig voler-ne saber alguna cosa més. Tanmateix, les explicacions que vaig obtenir dins del meu entorn familiar van ser només parcials.
Ara fa poc he fet un nou intent, i buscant per internet a pàgines de llibres i documents de segona mà, he trobat el que no vaig trobar al buidar el pis de la meva mare: butlles (reproduccions), emeses (les d'aquells anys) per:
"NOS, DON ENRIQUE, del Título de San Pedro in Montorio, Presbitero de la Santa Iglesia Romana Cardenal PLA Y DANIEL, por la misericordia divina Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada." (2)
És el començament, el text és molt més llarg (una quartilla apaïsada atapeïda de lletra menuda), amb un munt d'explicacions i detalls. En contra del que m'havien explicat, veig (comparant diferents butlles d'un mateix any) que el preu no era "la voluntat", sinó que estava estipulat: hi havia diferents tarifes, segons les "categories" en les que s'estigués inclòs (de la 1ª a la 6ª), en funció dels ingressos de qui les comprés.
El text de la butlla era el mateix, només canviava, a baix a la dreta, la categoria i el preu corresponent. Aquesta diversitat de butlles, segons les categories, em lliga amb el meu record de les diferents piles de butlles que jo veia al sortir de missa. D'un any a l'altre els textos eren molt semblants, l'única diferència era la data, per tal que ningú fes trampa i volgués justificar-se amb alguna butlla d'anys anteriors.
Quan era petit em pensava que les butlles només servien per poder-te saltar alguns dejunis i abstinències, però al repassar-les ara veig que "l'oferta" era molt més completa, ja que també podien servir per guanyar diferents tipus d'indulgències (3). Vaja, com als supermercats d'ara, que si estan d'oferta, quan compres un envàs de sabó de plats potser et regalen un fregall o una baieta.
--
(1) M. Arrizabalaga. "Bulas para comer carne en cuaresma". ABC, 09/04/2013
http://www.abc.es/archivo/20130225/abci-bulas-peseta-para-comer-201302211443.html
(2) Butlla de 1965
https://literaturayotrosmundos.files.wordpress.com/2015/04/bula.jpg?w=640
(3) Les indulgències (restar dies dels que t'hauries de passar al purgatori al morir) podien ser per a un mateix o per a algun difunt.
29 de des. 2015
Escamarlans
Abans el menú habitual del dia de Nadal era escudella i carn d'olla, mentre que ara cada vegada més gent (la que pot, i de vegades també la que no pot) es decanta pel marisc. Aquest any jo també, tot i que no exactament el dia de Nadal, sinó uns dies abans.
Fa uns dies, tornant cap a casa, penjada al costat d'un contenidor (d'escombraries) trobo una bossa plena d'escamarlans ben congelats. Dubto un moment, perquè penso que segur que hi pot haver algú a qui aquests escamarlans gratis li facin més favor i més feliç. Però també penso que si aquest eventual algú no passa de seguida (hi toca el sol), aquesta bossa es convertirà en una piscina d'escamarlans descongelats, perduts al mig de la ciutat... i ningú els aprofitarà, a causa de la mala pinta que tindran. En lloc d'escamarlans, seran ja només "escombraries". De manera que fets tots aquests raonaments, decideixo agafar la bossa (a la bossa no hi ha només escamarlans, sinó també uns talls de salmó i un pit de pollastre, tot encara en perfecte estat de congelació).
Bé, jo en teoria sóc vegetaria, però en casos així faig excepcions. D'una banda, perquè els escamarlans m'agraden (i en general tot el marisc, tots els peixos i totes les carns; de fet, m'agrada tot, em sembla que no hi ha res que no m'agradi). D'una altra banda, perquè em sembla "ecològic" consumir un menjar que, si no, acabarà convertit llastimosament en escombraries, sense haver beneficiat ningú (i provocant alhora una despesa de recursos naturals i econòmics extra, ja que si es té gana caldrà consumir "algun altre aliment"). És a dir, hi ha (des del meu punt de vista) motius ètics, ecològics i econòmics per comportar-se així (aprofitant el menjar que et trobes), siguis o no siguis vegetarià.
Pel que fa als escrúpols vegetarians relacionats "amb el respecte a la vida animal", em sembla imprescindible tenir clar que en aquest cas són uns animals dels quals "no n'has provocat la demanda": ni la seva captura, ni la seva cria ni el seu sacrifici. Són animals (o parts d'animals) als quals no pots retornar la vida, i que si no te'ls menges ningú se'ls menjarà i acabaran a un abocador. Del tot malaguanyats. Tu no has iniciat aquest cicle (no has generat la demanda) només has aparegut al final, "accidentalment". Des del meu punt de vista, fins i tor per respecte a aquests animals em sembla molt més decent menjar-te'ls (parlo només d'aquests, "els reciclats"; comprar-los és una història completament diferent).
L'altre eventual obstacle per aprofitar aliments d'aquesta procedència ("camí de les escombraries") podria ser la qüestió sanitària, però en aquest cas concret considero que un menjar congelat i que després de descongelar-lo el cous, hi ha poques possibilitats que et pugui provocar algun problema.
En resum, que amb els arguments clars i la bossa dels congelats a la mà me'n vaig cap a casa i, com que s'acosta l'hora de dinar, em fico directament a la cuina. I em faig un arròs deliciós, amb poc arròs i molts escamarlans, molt salmó i pollastre de propina. Esplèndid!
Al cap d'uns dies ho explico a un amic també vegetarià, però molt més estricte (si més no en alguns aspectes). Em diu que ell no veu clar això d'aprofitar el menjar trobat al carrer, i que tampoc veu clar menjar marisc, peix o carn, ni tan sols si és amb l'objectiu d'evitar que es converteixin absurdament en escombraries.
Bé, tots ens inventem els nostres arguments i les nostres justificacions. En relació a tot. Pel que fa a mi, i en relació al tema concret sanitari del menjar trobat al carrer, ja de jove vaig decidir que no volia obsessionar-m'hi. De manera que quan s'escau aprofito coses trobades al carrer. Això sí, amb una certa prudència (tinc algunes normes, no tot em sembla assenyat; per exemple, una barra de pa amb pixums de gos no entra dins de la llista dels ingredients admesos).
Penso que una de les maners de combatre les infeccions i les indigestions és no ser hipocondríac ni excessivament obsessiu amb la higiene, no capficar-se massa amb els milions de gèrmens "patògens" que ens envolten per tot arreu (i que de fet també ens tenen absolutament colonitzats, campant per dins del nostre cos). Vaja, que pel que fa a aquest tema, em sembla molt més saludable viure relaxadament, amb una equilibrada despreocupació.
Crec que viure així (una mica despreocupat) reforça el sistema immunitari, ja que encara que t'exposi potser més a eventuals "gèrmens patògens", el balanç global final és favorable. Més favorable que si vius obsessionat amb mantenir una higiene del tot esterilitzada, ja que les obsessions no són mai bones, i sempre t'acaben passant factures psicosomàtiques. Dic que és una opció favorable, o si més no ho és (fins ara ho ha sigut) per al meu sistema immunitari, ja que menjant i bevent (i ja tinc "una certa edat") menjars i aigües de tota mena i en condicions diverses, fins ara mai he tingut cap problema greu, de fet ni tan sols lleu (el pitjor que m'ha passat és una intoxicació de bolets, acabats de collir de manera inexperta per mi mateix, però aquest és un altre tipus de risc, i ara estàvem parlant d'una altra cosa).
No em fa mania recollir (segons quin) menjar del carrer. Per exemple, la setmana passada unes terrines de crema, caducades feia uns dies, però en perfectes condicions. Aquest és un altra criteri de referència: les dates da caducitat només són orientatives, i tan absurd és consumir un menjar que s'ha fet malbé "abans" de la data de caducitat, com no consumir-ne un en bon estat passada la data. Doncs això, que vaig recollir aquelles terrines de crema, me les vaig cruspir i les vaig trobar fins i tot més bones que si les hagués comprat, ja que trobar-les els afegeix un al.licient més. Si més no per a mi.
En resum, que cadascú al seu aire, jo fent de vegetarià atípic (perquè de llet i derivats com la crema en principi tampoc en bec ni menjo); el meu amic exercint de vegetarià més ortodox (tot i que ell sí que inclou en la seva dieta llet i ous, "però de procedència controlada"); l'altre que s'alimenta d'hamburgueses, patates fregides i refrescos ensucrats, l'altre que és macrobiòtic o crudivorista, o omnívor "però estrictament biològic", o que passa de tot, etc. Això, cadascú al seu aire.
En defensa meva, puc dir que considero (tal com ja he dit) que globalment aquesta opció del reciclatge urbà alimentari és bastant ecològica, econòmica i ètica (quan aprofito menjar del carrer, cosa que només passa quan es presenta l'ocasió). Ecològica perquè l'impacte mediambiental és mínim (menjo coses que, altrament, es convertirien "en més escombraries", llevat que algun altre rebuscador les arreplegués). Econòmica per raons obvies. I ètica... doncs per tot plegat, i pel que explico a continuació.
Quan érem petits per obligar-nos a escurar el plat ens deien "que penséssim en el negrets que passaven gana". Era un argument sense solta ni volta... però que en pot tenir. Perquè si t'acabes el plat (no es tracta de menjar en excés, si ja estàs tip, pots guardar el que queda pel següent àpat), si no fas malbé el menjar, si sempre l'aprofites... i alhora "portes la comptabilitat" de la despesa alimentària, et pots adonar que al cap del més potser t'has estalviat uns diners. És a dir, que als negrets de l'Àfrica (o a qui sigui, on sigui, que ho necessiti) no els pots enviar una croqueta o una cuixa de pollastre mig rosegades, però els recursos (econòmics) que t'has estalviat gestionat millor el menjar, sí.
Bé, aquesta és l'altra part de la història dels escamarlans... ho sento, disculpeu aquesta última part "d'apostolat".
Fa uns dies, tornant cap a casa, penjada al costat d'un contenidor (d'escombraries) trobo una bossa plena d'escamarlans ben congelats. Dubto un moment, perquè penso que segur que hi pot haver algú a qui aquests escamarlans gratis li facin més favor i més feliç. Però també penso que si aquest eventual algú no passa de seguida (hi toca el sol), aquesta bossa es convertirà en una piscina d'escamarlans descongelats, perduts al mig de la ciutat... i ningú els aprofitarà, a causa de la mala pinta que tindran. En lloc d'escamarlans, seran ja només "escombraries". De manera que fets tots aquests raonaments, decideixo agafar la bossa (a la bossa no hi ha només escamarlans, sinó també uns talls de salmó i un pit de pollastre, tot encara en perfecte estat de congelació).
Bé, jo en teoria sóc vegetaria, però en casos així faig excepcions. D'una banda, perquè els escamarlans m'agraden (i en general tot el marisc, tots els peixos i totes les carns; de fet, m'agrada tot, em sembla que no hi ha res que no m'agradi). D'una altra banda, perquè em sembla "ecològic" consumir un menjar que, si no, acabarà convertit llastimosament en escombraries, sense haver beneficiat ningú (i provocant alhora una despesa de recursos naturals i econòmics extra, ja que si es té gana caldrà consumir "algun altre aliment"). És a dir, hi ha (des del meu punt de vista) motius ètics, ecològics i econòmics per comportar-se així (aprofitant el menjar que et trobes), siguis o no siguis vegetarià.
Pel que fa als escrúpols vegetarians relacionats "amb el respecte a la vida animal", em sembla imprescindible tenir clar que en aquest cas són uns animals dels quals "no n'has provocat la demanda": ni la seva captura, ni la seva cria ni el seu sacrifici. Són animals (o parts d'animals) als quals no pots retornar la vida, i que si no te'ls menges ningú se'ls menjarà i acabaran a un abocador. Del tot malaguanyats. Tu no has iniciat aquest cicle (no has generat la demanda) només has aparegut al final, "accidentalment". Des del meu punt de vista, fins i tor per respecte a aquests animals em sembla molt més decent menjar-te'ls (parlo només d'aquests, "els reciclats"; comprar-los és una història completament diferent).
L'altre eventual obstacle per aprofitar aliments d'aquesta procedència ("camí de les escombraries") podria ser la qüestió sanitària, però en aquest cas concret considero que un menjar congelat i que després de descongelar-lo el cous, hi ha poques possibilitats que et pugui provocar algun problema.
En resum, que amb els arguments clars i la bossa dels congelats a la mà me'n vaig cap a casa i, com que s'acosta l'hora de dinar, em fico directament a la cuina. I em faig un arròs deliciós, amb poc arròs i molts escamarlans, molt salmó i pollastre de propina. Esplèndid!
Al cap d'uns dies ho explico a un amic també vegetarià, però molt més estricte (si més no en alguns aspectes). Em diu que ell no veu clar això d'aprofitar el menjar trobat al carrer, i que tampoc veu clar menjar marisc, peix o carn, ni tan sols si és amb l'objectiu d'evitar que es converteixin absurdament en escombraries.
Bé, tots ens inventem els nostres arguments i les nostres justificacions. En relació a tot. Pel que fa a mi, i en relació al tema concret sanitari del menjar trobat al carrer, ja de jove vaig decidir que no volia obsessionar-m'hi. De manera que quan s'escau aprofito coses trobades al carrer. Això sí, amb una certa prudència (tinc algunes normes, no tot em sembla assenyat; per exemple, una barra de pa amb pixums de gos no entra dins de la llista dels ingredients admesos).
Penso que una de les maners de combatre les infeccions i les indigestions és no ser hipocondríac ni excessivament obsessiu amb la higiene, no capficar-se massa amb els milions de gèrmens "patògens" que ens envolten per tot arreu (i que de fet també ens tenen absolutament colonitzats, campant per dins del nostre cos). Vaja, que pel que fa a aquest tema, em sembla molt més saludable viure relaxadament, amb una equilibrada despreocupació.
Crec que viure així (una mica despreocupat) reforça el sistema immunitari, ja que encara que t'exposi potser més a eventuals "gèrmens patògens", el balanç global final és favorable. Més favorable que si vius obsessionat amb mantenir una higiene del tot esterilitzada, ja que les obsessions no són mai bones, i sempre t'acaben passant factures psicosomàtiques. Dic que és una opció favorable, o si més no ho és (fins ara ho ha sigut) per al meu sistema immunitari, ja que menjant i bevent (i ja tinc "una certa edat") menjars i aigües de tota mena i en condicions diverses, fins ara mai he tingut cap problema greu, de fet ni tan sols lleu (el pitjor que m'ha passat és una intoxicació de bolets, acabats de collir de manera inexperta per mi mateix, però aquest és un altre tipus de risc, i ara estàvem parlant d'una altra cosa).
No em fa mania recollir (segons quin) menjar del carrer. Per exemple, la setmana passada unes terrines de crema, caducades feia uns dies, però en perfectes condicions. Aquest és un altra criteri de referència: les dates da caducitat només són orientatives, i tan absurd és consumir un menjar que s'ha fet malbé "abans" de la data de caducitat, com no consumir-ne un en bon estat passada la data. Doncs això, que vaig recollir aquelles terrines de crema, me les vaig cruspir i les vaig trobar fins i tot més bones que si les hagués comprat, ja que trobar-les els afegeix un al.licient més. Si més no per a mi.
En resum, que cadascú al seu aire, jo fent de vegetarià atípic (perquè de llet i derivats com la crema en principi tampoc en bec ni menjo); el meu amic exercint de vegetarià més ortodox (tot i que ell sí que inclou en la seva dieta llet i ous, "però de procedència controlada"); l'altre que s'alimenta d'hamburgueses, patates fregides i refrescos ensucrats, l'altre que és macrobiòtic o crudivorista, o omnívor "però estrictament biològic", o que passa de tot, etc. Això, cadascú al seu aire.
En defensa meva, puc dir que considero (tal com ja he dit) que globalment aquesta opció del reciclatge urbà alimentari és bastant ecològica, econòmica i ètica (quan aprofito menjar del carrer, cosa que només passa quan es presenta l'ocasió). Ecològica perquè l'impacte mediambiental és mínim (menjo coses que, altrament, es convertirien "en més escombraries", llevat que algun altre rebuscador les arreplegués). Econòmica per raons obvies. I ètica... doncs per tot plegat, i pel que explico a continuació.
Quan érem petits per obligar-nos a escurar el plat ens deien "que penséssim en el negrets que passaven gana". Era un argument sense solta ni volta... però que en pot tenir. Perquè si t'acabes el plat (no es tracta de menjar en excés, si ja estàs tip, pots guardar el que queda pel següent àpat), si no fas malbé el menjar, si sempre l'aprofites... i alhora "portes la comptabilitat" de la despesa alimentària, et pots adonar que al cap del més potser t'has estalviat uns diners. És a dir, que als negrets de l'Àfrica (o a qui sigui, on sigui, que ho necessiti) no els pots enviar una croqueta o una cuixa de pollastre mig rosegades, però els recursos (econòmics) que t'has estalviat gestionat millor el menjar, sí.
Bé, aquesta és l'altra part de la història dels escamarlans... ho sento, disculpeu aquesta última part "d'apostolat".
27 de des. 2015
15 de des. 2015
No sé si mai ho he explicat.
No sé si mai ho he explicat.
A casa hi ha una estufa de llenya.
Des de fa molts anys, cada hivern,
reprenem un antic idil.li.
A casa hi ha una estufa de llenya.
Des de fa molts anys, cada hivern,
reprenem un antic idil.li.
8 de des. 2015
I si algun dia algú...?
No és fàcil que passi (perquè la meva vida no interessa a pràcticament ningú), però si algun dia algú es dedica a especular i a escriure sobre mi, sobre episodis de la meva vida, i arriba a dir coses certes però que a mi m'hauria agradat que quedessin ocultes (n'hi ha), o a dir coses més o menys distorsionades o falses, o falses del tot, a causa d'interpretacions seves desafortunades (en les malintencionades ja val més ni pensar-hi), com m'ho prendré?
És a dir, si algú un dia fa aquest exercici descriptiu o interpretatiu sobre mi, tal com jo de vegades el faig (amb un grau d'encert que desconec), sobre algunes persones, què en pensaré?
Per descomptat, si això passa quan jo ja no hi sigui, em serà indiferent, perquè al cementiri els ossos o la cendra no senten ni pensen. Ara bé, si passa mentre encara estic viu, suposo que llavors podrien passar dues coses. Una, que em sabés greu. L'altra, que no me'n sabés, que em fos indiferent, perquè ja hagués après a què em fossin indiferents aquestes coses.
Escric això pensant sobretot en el que de vegades escric sobre els meus pares. O sobre d'altres parents o coneguts. Penso que podria ser el cas que, a ells, alguns d'aquests escrits no els fessin gens de gràcia (si fossin vius), i que llavors pensessin que sóc una persona tramposa, mentidera, o poc agraïda, poc delicada (o poc compassiva).
O potser no, potser els seria del tot indiferent, perquè potser haurien fet aquest procés que a mi m'agradaria poder fer (d'indiferència general, deseiximent, etc.), i per tant els importaria un rave el que jo pugués pensar, dir o escriure sobre ells.
De tota manera, pensar que el que jo escric sobre algú pot molestar aquest algú (o "podria", si encara fos viu), no em deixa indiferent. I, tanmateix, de tant en tant segueixo escrivint, de vegades vorejant aquests límits delicats.
4 de des. 2015
Visc sol i sóc descurat
Visc sol i sóc descurat.
Avui, però, vindrà gent.
He escombrat l'entrada i la sala.
He netejat els fogons
i els plats de l'aigüera.
He endreçat la taula
i he recollit la roba escampada.
I he anat a comprar pa del dia.
Després, m'he dutxat.
M'he posat roba neta
i he encès l'estufa de llenya.
Ara, tot està en ordre
i jo em sento feliç.
Sí, avui vindrà gent...
[una cosa semblant em sona molt haver-la llegit, no recordo de qui -demano disculpes per aquesta falta de memòria- En qualsevol cas, confio que això, més que un plagi, si de cas sigui una altra versió d'aquesta idea]
Avui, però, vindrà gent.
He escombrat l'entrada i la sala.
He netejat els fogons
i els plats de l'aigüera.
He endreçat la taula
i he recollit la roba escampada.
I he anat a comprar pa del dia.
Després, m'he dutxat.
M'he posat roba neta
i he encès l'estufa de llenya.
Ara, tot està en ordre
i jo em sento feliç.
Sí, avui vindrà gent...
[una cosa semblant em sona molt haver-la llegit, no recordo de qui -demano disculpes per aquesta falta de memòria- En qualsevol cas, confio que això, més que un plagi, si de cas sigui una altra versió d'aquesta idea]
3 de des. 2015
Noves descobertes - 2
M'havia oblidat d'una informació rellevant (a "Noves descobertes", 22-11-2015). Malgrat el poc que sabia del que va fer el meu pare durant la guerra (al marge del temps que va passar al front amb els nacionals), sí que sabia que després de la guerra va fer tres anys de servei militar, dels 21 als 24 anys. No recordo que mai fos un tema de conversa, recordo només aquesta informació telegràfica, potser ni tan sols facilitada per ell mateix, potser em va arribar a través de la meva mare.
Per què després de la guerra va fer aquells tres anys de mili? On els va fer? Per què no en parlava? Sí que recordo, abans d'emancipar-me, la meva estranyesa per aquest fet. Em semblaven molts anys de mili, que sumats als presumptes tres anys de guerra (encara no sabia que només eren un i mig), feien un total de sis anys vestit de militar. Molts anys. Se'm feia estrany... però no vaig preguntar mai res (i com jo, pel que sé els meus germans igual).
Pel que tinc entès, a l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili era de dos anys. De manera que si havia fet un any i mig de guerra, sembla que com a màxim n'hi haurien d'haver afegit mig (però la veritat és que desconec com anaven exactament llavors aquestes coses, no sóc cap estudiós del tema). (1)
Una explicació (versemblant?) podria ser la següent. Tal com ja vaig explicar, quan va començar la guerra el meu pare es va passar un any i mig amagat, perquè no simpatitzava amb les idees de la República (ni les religioses, ni les socials ni les econòmiques). Al cap d'aquell any i mig potser va passar alguna cosa i va tenir por que el descobrissin, o potser va pensar que aquella guerra l'acabarien guanyant els franquistes, i que per tant més valia "posicionar-se bé" de cara a la postguerra. Potser van ser les dues coses alhora, la por de ser descobert i la qüestió estratègica.
Des del punt de vista de fer mèrits de cara als franquistes i futurs vencedors, era coherent aquell pas, anar al front amb ells. De l'episodi posterior (ja explicat també anteriorment) de denunciar les persones que havien ocupat la fàbrica on ell treballava quan va començar la guerra se'n podria fer la mateixa lectura: va ser una delació estratègicament oportuna, des del punt de vista de caure bé als vencedors (parlo d'aquests dos fets perquè són els únics que conec que puc incloure en aquesta categoria, no sé si n'hi va haver d'altres d'equiparables).
Però és possible que a l'acabar la guerra aquells dos fets no fossin suficients per compensar "la taca" que suposava en el seu expedient el fet d'haver-se passat un any i mig amagat, "sense passar-se als nacionals des del primer moment". És probable que aquella "demora", en aquells moments de fanatisme ideològic, malfiances i revenges tingués un pes important. De manera que aquells tres anys de mili "complementària" podrien ser una penalització per la seva indecisió inicial.
Aquesta hipòtesi de la "penalització" lligaria amb l'evolució posterior del meu pare. Al marge de ser de dretes des de sempre, llavors es fa franquista i aprèn a moure's dins d'aquella societat de la postguerra, en què la total adhesió al Règim i "els contactes" eren els requisits per prosperar. I li va anar bé, d'una banda perquè era espavilat com a emprenedor, i d'una altra perquè també va saber ser espavilat a l'hora d'establir vincles amb les persones influents adequades. (2)
Bé, els motius que he exposat com a eventual causa dels tres anys de mili de propina són només una hipòtesi (tal com ja he dit, d'aquells tres anys -de mili o del que fos- no en sé res) . Com que em sembla com a mínim una hipòtesi versemblant, no em sembla fora de lloc haver-la exposat. (3)
--
(1) A l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili "activa" era de dos anys, però la "llicència absoluta" de fet trigava uns vint anys més. Uns 36 anys més tard, després de fer jo la mili (i amb el Franco ja mort, va morir mentre la feia) encara em vaig veure obligat a passar una d'aquelles revisions anuals (va ser un requisit que vaig haver de complir per tal de poder-me treure llavors el permís de navegació comercial, o de mariner, ja no recordo com se'n deia).
(2) He procurat fer un relat "moralment neutre" de les decisions del meu pare durant la guerra, i també de la seva evolució un cop finalitzada la guerra, però no m'oblido que hi va haver persones que van tenir actituds diferents.
(3) Tindria sentit no parlar d'aquestes hipòtesis si el propòsit fos fer un relat familiar ressaltant només les anècdotes amables o irrellevants, però no és el cas.
Per què després de la guerra va fer aquells tres anys de mili? On els va fer? Per què no en parlava? Sí que recordo, abans d'emancipar-me, la meva estranyesa per aquest fet. Em semblaven molts anys de mili, que sumats als presumptes tres anys de guerra (encara no sabia que només eren un i mig), feien un total de sis anys vestit de militar. Molts anys. Se'm feia estrany... però no vaig preguntar mai res (i com jo, pel que sé els meus germans igual).
Pel que tinc entès, a l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili era de dos anys. De manera que si havia fet un any i mig de guerra, sembla que com a màxim n'hi haurien d'haver afegit mig (però la veritat és que desconec com anaven exactament llavors aquestes coses, no sóc cap estudiós del tema). (1)
Una explicació (versemblant?) podria ser la següent. Tal com ja vaig explicar, quan va començar la guerra el meu pare es va passar un any i mig amagat, perquè no simpatitzava amb les idees de la República (ni les religioses, ni les socials ni les econòmiques). Al cap d'aquell any i mig potser va passar alguna cosa i va tenir por que el descobrissin, o potser va pensar que aquella guerra l'acabarien guanyant els franquistes, i que per tant més valia "posicionar-se bé" de cara a la postguerra. Potser van ser les dues coses alhora, la por de ser descobert i la qüestió estratègica.
Des del punt de vista de fer mèrits de cara als franquistes i futurs vencedors, era coherent aquell pas, anar al front amb ells. De l'episodi posterior (ja explicat també anteriorment) de denunciar les persones que havien ocupat la fàbrica on ell treballava quan va començar la guerra se'n podria fer la mateixa lectura: va ser una delació estratègicament oportuna, des del punt de vista de caure bé als vencedors (parlo d'aquests dos fets perquè són els únics que conec que puc incloure en aquesta categoria, no sé si n'hi va haver d'altres d'equiparables).
Però és possible que a l'acabar la guerra aquells dos fets no fossin suficients per compensar "la taca" que suposava en el seu expedient el fet d'haver-se passat un any i mig amagat, "sense passar-se als nacionals des del primer moment". És probable que aquella "demora", en aquells moments de fanatisme ideològic, malfiances i revenges tingués un pes important. De manera que aquells tres anys de mili "complementària" podrien ser una penalització per la seva indecisió inicial.
Aquesta hipòtesi de la "penalització" lligaria amb l'evolució posterior del meu pare. Al marge de ser de dretes des de sempre, llavors es fa franquista i aprèn a moure's dins d'aquella societat de la postguerra, en què la total adhesió al Règim i "els contactes" eren els requisits per prosperar. I li va anar bé, d'una banda perquè era espavilat com a emprenedor, i d'una altra perquè també va saber ser espavilat a l'hora d'establir vincles amb les persones influents adequades. (2)
Bé, els motius que he exposat com a eventual causa dels tres anys de mili de propina són només una hipòtesi (tal com ja he dit, d'aquells tres anys -de mili o del que fos- no en sé res) . Com que em sembla com a mínim una hipòtesi versemblant, no em sembla fora de lloc haver-la exposat. (3)
--
(1) A l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili "activa" era de dos anys, però la "llicència absoluta" de fet trigava uns vint anys més. Uns 36 anys més tard, després de fer jo la mili (i amb el Franco ja mort, va morir mentre la feia) encara em vaig veure obligat a passar una d'aquelles revisions anuals (va ser un requisit que vaig haver de complir per tal de poder-me treure llavors el permís de navegació comercial, o de mariner, ja no recordo com se'n deia).
(2) He procurat fer un relat "moralment neutre" de les decisions del meu pare durant la guerra, i també de la seva evolució un cop finalitzada la guerra, però no m'oblido que hi va haver persones que van tenir actituds diferents.
(3) Tindria sentit no parlar d'aquestes hipòtesis si el propòsit fos fer un relat familiar ressaltant només les anècdotes amables o irrellevants, però no és el cas.
24 de nov. 2015
La idea i el límit
Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2015/11/la-idea-i-el-limit.html
http://miravolant.blogspot.com/2015/11/la-idea-i-el-limit.html
22 de nov. 2015
Noves descobertes
Ja vaig parlar del descobriment que el meu pare durant la primera meitat de la Guerra Civil havia estat amagat a la zona republicana. Vaig parlar de la sorpresa que va suposar, uns quants anys després de la seva mort, fer aquest descobriment. Una sorpresa acompanyada d'incomoditat: la sorpresa pel fet que ell no n'hagués parlat mai, i la incomoditat pel fet que cap dels fills no haguéssim tingut gaire interès (o cap) sobre què havia fet ell durant la guerra. (1)
Fa uns mesos em vaig assabentar d'un altre fet del meu pare d'aquella època que també m'ha sobtat. Es veu que quan els nacionals van "alliberar" la capital de comarca on vivia la família del meu pare, a ell, que llavors ja feia temps que estava a la zona nacional enrolat en una companyia de requetès, li van donar un permís perquè anés a veure la família. Es veu que en aquests casos, i en aquella fase de la guerra, era habitual concedir aquesta mena de permisos.
Doncs bé, segons sembla el meu pare va aprofitar el permís per denunciar "davant les noves autoritats locals" les persones que al començar la guerra havien liderat l'ocupació (o col.lectivització) de la fàbrica de curtits on ell treballava.
Qui em va passar aquesta informació no tenia indicis que les persones denunciades pel meu pare fossin represaliades. De fet, suposo que el més normal és que haguessin tocat el dos abans de l'arribada dels nacionals, "per si de cas". Normalment els capdavanters de les iniciatives "revolucionàries" eren sindicalistes, membres de la CNT o la FAI, i que com a tals estaven en el punt de mira de la maquinària repressiva franquista. Si és que els podien posar la mà al damunt.
Aquesta intervenció del meu pare com a delator (en un moment que les delacions, fossin certs o falsos els fets imputats, podien tenir conseqüències molt greus), penso que podria ser l'explicació, o com a mínim una de les explicacions, del mutisme del meu pare sobre una part de la Guerra Civil. Dic d'una part de la guerra perquè, "de l'altra", de la seva estada al front en el bàndol nacional, en donava tota mena de detalls, fins i tot amb les corresponents dosis de gestos heroics.
Mentre el meu pare vivia els fills vam preguntar poc... i si abans pensava que a ell li podia doldre el nostre migrat interès, ara penso que potser també el devia alleujar, ja que li facilitava mantenir "el seu relat simplificat".
Avui, més que saber què va fer exactament el meun pare durant la Guerra Civil, m'intriga més com devia conviure ell amb aquells episodis silenciats, esborrats del seu relat públic.
D'altra banda, si explico això del meu pare també haig d'afegir el context. Ell era un "idealista de dretes", i tot el rebombori revolucionari i anticlerical no li agradava gens. Als tretze anys havia entrat a treballar d'aprenent a una adoberia, inicialment escombrant i fent feines "d'aquesta responsabilitat". Després, es va anar espavilant i guanyant la confiança dels amos. Era llest, diligent i ambiciós. Era un treballador però no estava en contra dels amos; no volia eliminar-los, sinó ser-ho ell també algun dia. De manera que des del seu punt de vista la ocupació o col.lectivització de la fàbrica on ell treballava era intolerable. Per això (des del seu punt de vista) denunciar aquells que es van apoderar de la fàbrica era coherent.
A més, al principi de la guerra, estant en la zona de la República va ser declarat pròfug, perquè no es va presentar quan el van cridar. I el temps que llavors va estar amagat suposo que de tranquil no ho devia estar gaire, ves a saber què li hauria passat si l'haguessin pescat. De manera que es pot entendre que estigués "emprenyat" amb aquells que, segons ell, havien organitzat aquell sidral.
És a dir, el meu pare era una persona "normal", en la mesura que ser normal es veu que consisteix en sobrevalorar els nostres criteris i infravalorar els criteris dels altres, inflar els greuges que ens han infligit i menystenir els que hem infligit (o "els que han infligit al nostre col.lectiu" i "els que el nostre col.lectiu ha infligit"). L'emoció pel damunt de la raó, la subjectivitat al seu aire, i així ens van les coses.
Tant de l'any i mig emboscat com de l'episodi de la denúncia, a la meva mare tampoc n'hi vaig sentir mai ni una paraula. Ni durant els últims anys de vida del meu pare, quan ell ja tenia el cap a passeig, ni durant els set anys que ella va sobreviure al meu pare, durant els quals vam parlar molt, també de la Guerra Civil. Cosa que em fa pensar que és possible que ella no en sabés res. Com que ja no li ho puc preguntar, és només una suposició, una més.
--
(1) "La Guerra Civil i el meu pare", 14-6-2013
Fa uns mesos em vaig assabentar d'un altre fet del meu pare d'aquella època que també m'ha sobtat. Es veu que quan els nacionals van "alliberar" la capital de comarca on vivia la família del meu pare, a ell, que llavors ja feia temps que estava a la zona nacional enrolat en una companyia de requetès, li van donar un permís perquè anés a veure la família. Es veu que en aquests casos, i en aquella fase de la guerra, era habitual concedir aquesta mena de permisos.
Doncs bé, segons sembla el meu pare va aprofitar el permís per denunciar "davant les noves autoritats locals" les persones que al començar la guerra havien liderat l'ocupació (o col.lectivització) de la fàbrica de curtits on ell treballava.
Qui em va passar aquesta informació no tenia indicis que les persones denunciades pel meu pare fossin represaliades. De fet, suposo que el més normal és que haguessin tocat el dos abans de l'arribada dels nacionals, "per si de cas". Normalment els capdavanters de les iniciatives "revolucionàries" eren sindicalistes, membres de la CNT o la FAI, i que com a tals estaven en el punt de mira de la maquinària repressiva franquista. Si és que els podien posar la mà al damunt.
Aquesta intervenció del meu pare com a delator (en un moment que les delacions, fossin certs o falsos els fets imputats, podien tenir conseqüències molt greus), penso que podria ser l'explicació, o com a mínim una de les explicacions, del mutisme del meu pare sobre una part de la Guerra Civil. Dic d'una part de la guerra perquè, "de l'altra", de la seva estada al front en el bàndol nacional, en donava tota mena de detalls, fins i tot amb les corresponents dosis de gestos heroics.
Mentre el meu pare vivia els fills vam preguntar poc... i si abans pensava que a ell li podia doldre el nostre migrat interès, ara penso que potser també el devia alleujar, ja que li facilitava mantenir "el seu relat simplificat".
Avui, més que saber què va fer exactament el meun pare durant la Guerra Civil, m'intriga més com devia conviure ell amb aquells episodis silenciats, esborrats del seu relat públic.
D'altra banda, si explico això del meu pare també haig d'afegir el context. Ell era un "idealista de dretes", i tot el rebombori revolucionari i anticlerical no li agradava gens. Als tretze anys havia entrat a treballar d'aprenent a una adoberia, inicialment escombrant i fent feines "d'aquesta responsabilitat". Després, es va anar espavilant i guanyant la confiança dels amos. Era llest, diligent i ambiciós. Era un treballador però no estava en contra dels amos; no volia eliminar-los, sinó ser-ho ell també algun dia. De manera que des del seu punt de vista la ocupació o col.lectivització de la fàbrica on ell treballava era intolerable. Per això (des del seu punt de vista) denunciar aquells que es van apoderar de la fàbrica era coherent.
A més, al principi de la guerra, estant en la zona de la República va ser declarat pròfug, perquè no es va presentar quan el van cridar. I el temps que llavors va estar amagat suposo que de tranquil no ho devia estar gaire, ves a saber què li hauria passat si l'haguessin pescat. De manera que es pot entendre que estigués "emprenyat" amb aquells que, segons ell, havien organitzat aquell sidral.
És a dir, el meu pare era una persona "normal", en la mesura que ser normal es veu que consisteix en sobrevalorar els nostres criteris i infravalorar els criteris dels altres, inflar els greuges que ens han infligit i menystenir els que hem infligit (o "els que han infligit al nostre col.lectiu" i "els que el nostre col.lectiu ha infligit"). L'emoció pel damunt de la raó, la subjectivitat al seu aire, i així ens van les coses.
Tant de l'any i mig emboscat com de l'episodi de la denúncia, a la meva mare tampoc n'hi vaig sentir mai ni una paraula. Ni durant els últims anys de vida del meu pare, quan ell ja tenia el cap a passeig, ni durant els set anys que ella va sobreviure al meu pare, durant els quals vam parlar molt, també de la Guerra Civil. Cosa que em fa pensar que és possible que ella no en sabés res. Com que ja no li ho puc preguntar, és només una suposició, una més.
--
(1) "La Guerra Civil i el meu pare", 14-6-2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
