30 d’oct. 2020

Avanços de la ciència

Avanços de la ciència:
mitjançant la manipulació
dels gens oportuns,
aviat podrem, si volem,
pixar vi en lloc de pipí.
Més endavant (diuen),
fins i tot podrem triar
la bodega i l'anyada.
Els pobres, naturalment,
seguirem com estem:
en lloc de cabernet sauvignon,
continuarem pixant pixums.

27 d’oct. 2020

Gimnàs d'escriptura - 2

Punt,
punt i coma,
dos punts,
punt i a part,
punts suspensius...
És una qüestió de ritme,
i cadascú té el seu
(tanmateix, si no t'entenen
perquè els despista el teu ritme,
potser val més que el canviïs).

26 d’oct. 2020

Gimnàs d'escriptura

Treu el punt,
posa una coma,
canvia la paraula, 
modifica o suprimeix la frase...
Tira-ho tot a la paperera.
Torna a començar:
paraules,
més paraules,
frases, punts, comes,
pàgines, més pàgines...
Paperera o no.
En qualsevol cas,
gimnàs d'escriptura.

19 d’oct. 2020

Dissenys de calzes, custòdies i sagraris (El Joan M. - 3)

Un dels dies que vaig a veure el Joan M. me'l trobo amb el cap més endreçat i despert, i aprofito per preguntar-li coses de la seva vida que em tenen encuriosit. Com que sé que quan era jove va treballar en una joieria, durant uns quinze anys, li pregunto com va ser que hi va entrar, i que què hi feia.

Em diu que abans ja treballava en una altra joieria, fent una mica el que convingués, dur encàrrecs amb la bici, endreçar... Alhora, quan plegava, anava a classes de diferents matèries a una escola d'arts i oficis, i allí, un professor un dia li va dir que una joieria important buscava algú que dibuixes bé, per fer dissenys de peces, i que per què no provava, a veure si l'agafaven, ja que tenia molta traça dibuixant.

S'hi va presentar, i el van accepta. De manera que va canviar de joieria, i durant uns quinze anys s'hi va quedar, fins que a causa de la baixada de la feina van anar reduint el personal. Diu que no el pagaven bé, però com que la feina li agradava, el sou migrat no el preocupava molt.

Li pregunto que quina mena de dissenys feia, i em diu que a la joieria feien de tot, "obra religiosa i civil". De la primera diu que feien tant calzes, com patenes, custòdies, sagraris, plafons de Sants Sopars, imatges de sants, medalles... Que quan hi havia algun encàrrec, o l'amo tenia alguna idea, ell feia diferents dibuixos, i llavors els altres escollien el disseny que més els agradava. Després, al taller, feien la peça. Em diu que el que feien més eren medalles, moltes medalles, amb el Sagrat Cor o la Mare de Déu, o sants, Sant Josep, Sant Antoni, Santa Clara, o el sant que fos, el que els encarreguessin.

Em diu que quan els feien una petició d'un sant que per a ells era nou, llavors consultaven un llibre de sants que tenien al taller. Era un llibre amb una descripció de cada un dels sants, amb la seva vida, però sense imatges. A partir de la descripció, ell s'inventava la imatge del sant, i llavors feien la medalla, el plafó o el que s'escaigués. I alhora ell feia una fitxa amb el nom del sant i el dibuix, per si els tornaven a demanar una altra medalla o escena amb el mateix sant.

8 d’oct. 2020

No ho negaré

No negaré el que he dit,
no negaré el que he fet.
No ho negaré mai.
Ni el meu passat antic 
ni el més immediat.
Assumeixo com he sigut,
com m'he comportat,
també els plats que he trencat,
i les llàgrimes que he causat.
Perquè, molt pitjor que aquests records,
seria el maquillatge, l'oblit, 
la negació, la falsedat.

5 d’oct. 2020

Veritats i mentides

I ara et dic una mentida,
i una altra mentida,
i una altra mentida.
I quan les tinguis totes juntes,
potser tindràs la veritat
(si ets una mica espavilat).
I al revés:
si et dic la veritat,
i una altra veritat,
i una altra,
si no ets espavilat,
potser acabaràs enganyat.

28 de set. 2020

Parlar amb la Cinta, escriure sobre la Cinta

"La nostra única certesa és que la vida és un viatge sense destí que no té més sentit que allò que siguem capaços de compartir amb els altres." Elif Shafak (1)

M'agrada parlar amb la Cinta. I amb el Manel, la Carme, el Ramón, l'Elisabet... De vegades també escric sobre aquestes persones. De vegades, quan penso en el fet aquest, d'escriure sobre elles, tinc una estranya sensació: de vegades no sé si parlo amb elles per tal de després poder escriure sobre el que hem parlat, "per poder-ne fer un relat" (com si jo fos un mena d'aprenent de Josep Pla), o si és que escric sobre elles perquè el fet d'escriure m'ajuda a pensar en elles, sobre elles, en les seves vides i dificultats... cosa que, després, la següent vegada que les veig, em facilita poder parlar amb elles d'una manera més acurada i profitosa.

Pel que fa a aquest embolic, sóc conscient que si és un peix que es mossega la cua i costa trobar un punt d'inici, el rellevant, la prioritat, hauria de ser sempre "l'estona compartida", i no "l'estona d'escriure". La prioritat hauria de ser sempre l'espai social, i no el literari.

Hauria de ser sempre així, perquè si alguna cosa té (o jo li veig) un veritable sentit, és a la primera. Perquè una relació "s'aguanta sola", és autònoma, no necessita l'escriptura. En canvi, una literatura testimonial que no estigui acompanyada de la intensitat i l'honestedat de la relació amb l'altre, tal vegada pot arribar a tenir "un altre tipus sentit" (per exemple, d'entreteniment), però no aquest sentit al qual aquí em refereixo.

Dit això, aclarides les importàncies i les prioritats personals, després és possible que, tot i haver-ho dit i remarcat, de vegades encara em despisti, i potser inverteixi aquestes prioritats. Com que sé que això és possible (aquestes badades, autoindulgències, etc.), sé que haig de procurar estar atent. Si més no procurar-ho. Perquè si no estic atent i llavors em despisto, el resultat pot ser una mena d'estafa, una deslleialtat cap a la persona sobre la qual escric. I també una deslleialtat cap a altres persones que, eventualment, potser llegeixin el que he escrit.

--
(1) La Vanguardia, La Contra, 11/01/2018