28 de jul. 2024

Obre la boqueta

"Au, obre la boqueta. Mooolt bé! Una altra vegada, però mira'm, m'has de mirar, ara torna a obrir la boqueta, així, una altra miqueta. Vida meva, oi que és bo? Encara te'n queda una micona, carinyet, has de menjar, t'has de posar fort..."

Sento només la veu. És una veu de dona, no la veig perquè la cortina m'ho impedeix. El "carinyet", després, veig que és un home que deu rondar els noranta anys. No sé quin és el motiu pel qual està aquí, però vaig entenent que també té una demència avançada.

La dona que li peixa el menjar per l'edat suposo que deu ser la seva dona. Li diu Manel. Quan li diu o pregunta alguna cosa al Manel, ell en general no contesta. I quan el Manel diu alguna cosa, no se l'entén. 

Durant una estona que se l'enduen a no sé on, miro a l'altre costat de la cortina i al seu llit hi veig algunes corretges. La propina: a més de molt gran, físicament atrotinat i mentalment esgarriat, lligat.

"Obre la boqueta, t'has de posar fortet..."

Aquest és el tercer company d'habitació del Joan Pintor (el segon va ser el de la sacarina); si al Joan no li donen l'alta aviat, ja veurem les sorpreses que encara m'esperen...

26 de jul. 2024

Sal i sacarina

El nou company d'habitació del Joan Pintor al sociosanitari, quan li porten el sopar, es queixa que no hi ha sal al puré de verdures. L'auxiliar li diu que el seu menjar és sense sal, ell fa cara de sorprès i, a continuació, li diu:

- Doncs si no hi ha sal, sacarina.
- Sacarina per posar al puré de verdures? La sacarina és dolça.

Ell insisteix, encara més rotund:

- Si no hi ha sal, sacarina!

Que sí, que no, que sal o sacarina, al final l'auxiliar, com que té feina a les altres habitacions va a buscar-li un sobret de sacarina. I ell se la posa al puré.

El Joan Pintor no entén què diuen, perquè està mig sord. Ha arribat aquí fa tres dies, després de tres dies a l'hospital; el van ingressar a causa dels problemes, no greus, i ara encara més atenuats, que tenia a causa de la covid que havia agafat.

El Joan es queixa, diu "que fa tres setmanes que és aquí i ningú no l'ha vingut a veure". Li dic que no és així, que fa només tres dies, i que el primer dia va venir una neboda seva. Amb la mà fa que no, i després insisteix, "tres setmanes". Doncs que siguin tres setmanes.

Anar de visita a aquests llocs m'agrada. I m'entristeix, em deprimeix. Sembla una contradicció, però té el seu sentit. Venir aquí, veure aquestes persones tan deteriorades, moltes de les quals més que millorar el que faran serà anar allargant el seu irremeiable deteriorament, cada vegada menys autònomes, més dependents, més medicades, és un bon recordatori d'un estat al qual no vull arribar de cap manera.

És veritat que aquí, al sociosanitari, també hi ha persones que es refaran i tornaran a tenir una vida més o menys normal, o normal del tot, algunes. Però jo em refereixo a aquestes altres. Algunes amb aspectes cadavèric, estirades als llits, com mòmies, immòbils, sovint amb la boca oberta, respirant mínimament. Com que la majoria de les habitacions tenen la porta oberta, quan passes vas veient alguna d'aquestes escenes.

Abans d'acomiadar-me del Joan Pintor m'adreço al seu company d'habitació, el de la sacarina. No li pregunto si el puré era bo, però veig que se l'ha acabat.

- Vostè té família?
- Sí, sóc Vidal de Montclar.
- Dic si té família, o algú que el vingui a veure.
- I tant, Vidal de Montclar!
- Bé, jo me'n vaig, ja ens tornarem a veure...

19 de jul. 2024

18 de jul. 2024

Les admiracions

Un maquetista, només amb escuradents i cola, fa una Torre Eiffel de cinc metres d'alçada.

Una brodadora de punt de creu omple un cobrellit de matrimoni amb una reproducció de Las Meninas de Velázquez.

Una poetessa, cada dia, fa versions rimades dels articles d'opinió dels principals mitjans de comunicació.

Un immersionista, durant quatre minuts i mig, manté el cap ficat a dins d'una galleda d'aigua.

Una monja de clausura, tancada al convent, es passa la vida resant.

Cada una d'aquestes persones ha trobat un sentit a la seva vida. Hi ha gent que les admira, a elles i al que fan. 

En canvi, jo no. No admiro ni al maquetista, ni a la brodadora, ni a la poetessa, ni a l'immersionista, ni a la monja.

I no és que no admiri ningú... Però la gent que admiro és una altra mena de gent.

24 de juny 2024

Tres informants

El Ramon que ve de l'hort, porta un carretó ple de cebes i me n'ofereix unes quantes. Aprofito i li pregunto què sap de la Dolors, la propietària de l'hort, i em diu "que ja és fora". Com que és una resposta enigmàtica, fins i tot inquietant, li demano què vol dir. M'aclareix que la Dolors fa unes setmanes que viu a la capital, amb una cunyada, perquè al poble, últimament (vivia sola), es feia embolics.

Com que al Ramon, quan parla, de vegades no és fàcil d'entendre'l (no és tan gran com la Dolors, però també té un munt d'anys), després, quan em trobo una altra veïna l'aturo, i li pregunto què sap de la Dolors. I ella em diu: "Que no ho saps? Va caure, a casa, i es va fer un bon trau al cap, i van passar hores abans no la van trobar. Quan van entrar a casa seva, ella encara estava a terra, no s'havia pogut moure, i el toll de sang ja s'havia assecat". Em diu també que llavors la van dur a l'hospital, que s'hi va estar uns dies, fins que es va refer una mica, i que llavors la seva cunyada li va dir que no podia tornar al poble, que era massa perillós, que s'havia de quedar amb ella.

Més tard, trobo una altra veïna. Aquesta viu molt a la vora de la casa de la Dolors. Li dic que quan he preguntat per la Dolors me n'han donat dues versions en part diferents, i que a veure si ella em pot aclarir què ha passat exactament amb la Dolors.

Aquesta veïna em diu que tot és veritat. Que la Dolors feia temps que cada vegada es despistava més, i que un dia va caure i van trigar hores a trobar-la. I que després de passar per l'hospital va anar a casa de la cunyada, i que allí, des de llavors, cada dia, quan es lleva diu que ha d'anar al poble, a casa seva, "perquè hi té molta feina pendent". També m'explica, aquesta veïna, que a més de despistada i confosa últimament la Dolors s'havia anat abandonant bastant, que no es dutxava ni es canviava la roba, que feia mala olor, quan abans sempre havia sigut una dona molt curosa. Que de vegades ella mateixa li havia dit, ben dit, que s'hauria de rentar i canviar, i s'oferia per rentar-li la roba, i que la Dolors li deia que sí... i després sempre era que no. 

Diu que d'aquesta manera van anar passant els dies, les setmanes, la Dolors cada vegada més deteriorada i abandonada, i que potser la caiguda ja va anar bé, potser, perquè va servir perquè així anés a viure finalment amb la cunyada, la qual feia temps que li ho deia. Aquesta cunyada no està tampoc per tirar coets, però té el cap ben clar i viu amb una filla, i la filla també estava d'acord que hi anés a viure la Dolors.

A la Dolors li tinc un afecte especial. Quan fa ja un munt d'anys, amb la meva parella de llavors, vam anar a viure al poble, hi vam arribar un dia d'hivern, ja ben de nit, i aquella mateixa nit ella es va presentar amb un cistell amb una ampolla d'oli, una barra de pa, patates, cebes i algunes coses més. Llavors la Dolors crec que s'acostava als seixanta anys, i ara, per tant, es deu acostar als cent. Dic "acostar" perquè si li preguntaves l'edat, sempre trobava la manera de no contestar-te.