El pinso

Viure massa austerament de vegades comporta alguns problemes. No només els obvis conseqüència de la manca de recursos, sinó també els que es generen a causa de les relacions socials, si se'n pretenen tenir o si, més aviat defugint-les, malgrat tot es produeixen ni que sigui per casualitat.

La nit plujosa que un pastor es va presentar a casa i em va demanar alguna cosa per a menjar, no era del tot cert que no li pogués oferir res. Aquells dies tenia uns quants quilos d'un pinso en teoria destinat als porcs. N'havia comprat un dilluns que havia anat al mercat; el venedor, es veu que endevinant les meves intencions, em va avisar que allò no era per al consum humà. Malgrat tot, com que l'estat de l'economia era precari, sense especificar-li qui ho havia de consumir vaig comprar uns quilos d'aquell pinso, perquè comparat amb les altres farines i pinsos d'aquell magatzem, era el que sortia més econòmic. En teoria la seva composició eren només cereals triturats, però ves a saber... el cert és que feia una ferum de menjar de porcs que imposava.

Amb aquell pinso en feia farinetes, i amb allò és amb el que anava tirant aquella temporada. Així que, a aquell pastor li hauria pogut oferir un plat d'aquelles farinetes, coure'n una mica i compartir-les. Però no em vaig atrevir, em va semblar més fàcil dir-li que no tenia res que no pas convidar-lo a un plat de pinso de porc.

Bé, tampoc és que allò fos dolent, però l'olor era ben característica, sobretot de mal dissimular davant gent del país acostumada a fer-ne grans perolades i abocar-les a les menjadores dels garrins... Crec que va ser a partir d'aquella experiència que vaig procurar tenir sempre a casa una mica de blat, amb el que, després de moldre'l, també en feia farinetes. Potser no era un gran plat per a oferir, però si més no de farinetes de blat tota la vida se n'havien menjat, com a mínim era un menjar que havia format part, en temps de més escassetat, de la tradició gastronòmica de la comarca.