Uns pastors

Començava a fosquejar, plovinejava. Damunt de la serra feia estona que se sentia un ramat. Quan gairebé ja s'acabava de fer de ni del tot, es va presentar a la porta de casa un pastor. Havia vist de lluny el fum de la xemeneia. El seu company s'havia quedat amb el ramat, seguien la cabanera, cap al nord, cap a les pastures d'estiu. Com que no hi havia cap pleta ni corral, haurien de passar la nit al ras. A sota del paraigua, si mollejava.

No havien calculat bé les etapes. Ni els queviures. S'havien quedat sense menjar i em va demanar si els podria proveir. Era la seva única alternativa, en bastants quilòmetres al voltant no hi havia cap altre lloc habitat. Però, encara que costi de creure, no tenia res per a oferir-los. No sé com li ho vaig dir. Poques vegades m'he sentit tan incòmode, tan malament. Segurament no em va creure. És possible que jo tampoc m'ho hagués cregut.

Quan frustrat i suposo que més aviat empipat aquell home ja marxava, vaig recordar una garrafa de vi que, no sé com, havia arribat fins a casa. Estava per encetar, normalment de vi jo no en bevia. La hi vaig oferir i la va acceptar. Me la volia pagar i li vaig dir que de cap manera.

Va marxar cap a la serra, a trobar el seu company. Van passar la nit al ras, matant la gana amb el vi, esperant que comencés a clarejar per reprendre el camí amb el ramat i arribar el més aviat possible a algun lloc on poder proveir-se.

Sort que va ser un cas excepcional, en general la poca gent que em podia trobar per aquells tombants ja em coneixia i sabia que era més aviat estrany, que vivia una mica dels aires del cel, i no calia donar massa explicacions...